aranyar tr. furtar, robar. «Sempre en les comunitats / hi ha dhaver gats, i es sofrix, / perquè tot allò que aranyen / ho solen restituir» (Morlà, 207). Mot NR al DECat ni al DIEC. Accepció NR. Segurament pres del castellà.
arbelló m. forat, ferida. «(A este agüelo en lo melic / vach a obrir-le un arbelló)» (Millàs, 1876: 13). Acc. NR. Variant formal dalbelló. Metàfora formal. Cf. albelló ferida en el cap, de la qual brolla molta sang, a Mallorca (DCVB, I, 426).
arc i la paret,arc i la paret, loc. en situació difícil, entre dos perills. «la pobra de la Eufràcia (...), vent-se ya entre larch y la paret, hagué de llançar-se als abalots» (Rondalla, 15). Loc. NR. Metàfora. Cf. entre lespasa i la paretid.
arcadufarcaduf m. nas. «Qui són fins diamantets? Sos ullets; / qui arcaduf de or perfet? Son naset; / y una ben rica perleta? Sa boqueta» (Ros, s. a.2, 1). Alteració formal dalcaduf (caduf). Metàfora fonamentada en una certa analogia formal i funcional, entre larcaduf (canó per on es condueix laigua) i el nas. arcadufarcaduf loc. anus. «un pardal garrit, / que ibis li diuen de nom / (...), quan està enfitat (...), / que coneix ell una herba / per al cas molt purgatiu, / i en lo pico se la fica / per lo arcaduf del tarquim. / I en açò prest evacua, / curant-se ell mateix lo enfit» (Martí, 1996: 205). Accs. NR. Metàfora. Analogia de lanus amb la funció del caduf canonada dobra per a desguassos (cf. DCVB, II, 813; DECat, II, 393).
argent viu m. persona molt activa i deixondida; entremaliat.«este fill era un archent viu, que sen pasaba de ralla, perquè a cada pas anaba a tamborinades en uns y atres» (El Mole, 1837: I, 35). Acc. ND al DECat, 1a doc. Cf. «Cuant yo era chic, pareixia / que dins del meu cos tenia / setse lliures darchén viu» (Liern, 1862c: 20), «no estarà mai quiet, com largentviu» (Fàbregas, 1979: 179), ser com un argent viu, ser més llauger quargent viu (Alberola, 1928: 256, 260), ésser un argent viu ésser persona molt espavilada (Raspall, Martí, 1994: 289). Metàfora, perquè el mercuri o argent viu fa la impressió destarviu. Cf. en castellà ser un azogue se dice de personas, especialmente niños, muy inquietas y nerviosas (Luque et al., 2000: 49).
armada f. òrgans genitals masculins. «Digué Inés a son germà, / qu·era soldat de marina: / Anit me dia Agostina / si li amostraràs larmà» (Niu, 129). Acc. NR. Són relativament freqüents les metàfores bèl·liques referides al sexe i a les relacions sexuals. Cf. armament genitals masculins, arma, artilleria penis (Vila, 1987: 51, 52; Pomares, 1997: 33; Verdaguer, 1999: 181).
armat adv. en erecció. «Perquè el rei de Suècia / digué a Lucrècia: / Jo vull vore el vostre castell de Xinxirivell. / I ella respon: Orat vell, / no veu que aquest castell és encantat? / ¿Com hau dentrar, si no veniu armat?» (Morlà, 124). Acc. NR al DECat ni al DIEC. ND. Cf. anar ben armat (Vila, 1990: 158; Pomares, 1997: 33); en la germania castellana armar (Chamorro, 2002: 105-106); en francés avoir une balle dans le canon être en érection (Colin, Mével, 1990: 696).
armari / armari m. panxa, ventre. «qui buida el seu armari / del vent que té per lo cul / allauchera son baül / pel forat del tafanari» (Tractat del pet, 44), «però vostés mhan fet de pastisos y perifollos hasta la coroneta... Home, nosatros creíem de bona fe que per a omplir eixe armari es necesitaba alguna friolereta» (Tabalet, 195), «Vaya, caballers, asò ya està vist. Més val u content del tot que tres a micha requesta. No tenim més que este panet y esta llonganiseta. Y si mos tirem els tres damunt, no ni ha per a comensar. Caiga, pués, tot en pesa en un almari» (Donsaina, 117). Acc. NR. Cf. fer-se (algú) com un armari esdevenir una persona molt grossa (Gascón, 1999: 424). Metàfora humorística, cosificadora i hiperbòlica basada en la gran capacitat de contenir de larmari. En francés col·loquial susen amb un sentit similar altres receptacles, amb la idea de «contenant assez vaste»: bidon, bureau ventre, buffet estomac, ventre, crédence abdomen, ventre (Colin, Mével, 1990: 53, 92, 177). Cf. armario com a terme despectiu per designar un home fort i molt gran (Luque et al., 2000: 41).
armela f. bala, projectil. «Veus est·arma? / (...) Té dos armeles / (...). De plom» (Palanca, 1874b: 21). Acc. NR. Metàfora formal i irònica.
armela f. bala, projectil. «Veus est·arma? / (...) Té dos armeles / (...). De plom» (Palanca, 1874b: 21). Acc. NR. Metàfora formal i irònica.
arpa f. sexe de la dona. «I com sóc tan confiat, / (...) creïa haver-me mamat / lo manco el virgo fidelis, / perquè ella mhavia dit, / volent clavar-me la sarpa, / que era jo el primer David / que tocava en aquella arpa» (Bernat i Baldoví, 1845a: 40). Acc. NR. Metàfora encobridora.
arquet del violí loc. membre viril. «Un músic vérem allí / que brincos pegant estaba / perquè el foc ya li aplegaba / a larquet del violí» (Blai Bellver: La creu del matrimoni, 1867, ap. Vila, 1990: 158). Acc. NR. Al Gironés es coneix lexpressió No em toquis larquet, amb referència al membre viril (Vila, ibid.). Metàfora formal.
arracada f. pl. testicles. «No et recordes daquell temps / que els fadrinots (...) / no portaven saragüells / sinó un baquero molt llarc, / y jugaben en les dones / ab tanta simplicitat / que sucehuí, duent al coll / hu cama así camà allà, / fent lo jagant, y al pentjar-li / les joyes galtes avall / a la dona que el portava, / dir-li ab tota puritat / (...): Perot, lleva això dahí, / que a mos pares els sab mal / que sens ser casada porte / arracades» (Mulet, 158). Acc. NR. També en Vila (1990: 158), Pomares (1997: 34) i Verdaguer (1999: 181). Metàfora formal.
arramblar intr. causar sensació, impressionar fortament. «Bonico sí qu·és. / Si arrambla!» (Escalante, III, 97). Acc. NR. Metàfora concretitzadora.
arraparrap m. imatge, rèplica. «esta chica / és un arrap de sa mare» (Sales, 1870: 31). Metàfora. escopinyada. arrap m. delicte, robatori. «estos moneders al cap / feren son camí a Melilla, / a hon els posaren golilla / per no sé quin atre arrap» (Vives, 1877a: 40). Accs. NR. Metàfora. Està present la idea dagafar amb les mans, amb les ungles. ungla, ungler.
arrapaaltars m. i f. beatot, -a, usat despectivament. «no li quedà bona cara / a daquella arrapaaltars» (Coloqui nou, tracta de tot lo que solen passar els hòmens, 3), «Que blasfèmia! (...) / Valgam el Ànchel Custodi!... / Arrapaaltars!» (Arnal, 1877: 35), «Lo qu·és que durà poch aquella farsa de relligió, lo mateix que duren molt poch totes les coses postices. Avís a les mixorreres y arrapaaltars, tan amigues de reçar com de fer poca faena» (Tipos, 138). Mot NR. Amb un sentit similar rapaaltars (DCVB, IX, 142), rosegaaltars (DCVB, IX, 578) ( rata diglésia), esmocaciris (DECat, VII, 469). Cf. «Faré la beata falsa, / i aniré a rapar els altars, / amb la moixeta devora» (a. 1892) (DECat), «A arrapar altars sen va, / més guapa que la peseta» (Balader, 1862: 16), «sen vingué a Valènsia y se ficà en les iglésies y arrapaba els altars, y la chent el tenia per sant y hasta creia que fea milacres» (Carabases 1889, 3) i el nom propi Rapacristos (Colomina, 1991: 99). Sembla haver-se envellit, a lALPI només es recull rapaltars beata a Benialí (Garcia Perales, 2001: IV, 2316-17). Metàfora funcional aplicada a una persona que sempre va per les esglésies «arrapant altars», és a dir, deixant-shi veure i practicant un cristianisme superficial, formal i aparatós, més que participant sincerament de les celebracions religioses i de la doctrina cristiana.
arrapa i fuig, a (d) loc. a corre-cuita, de pressa i sense fixar-shi. «ham dinat darrapa y fuch» (Balader, 1876: 36), «no detindre-lo asunts / que tan mal els despachaba / com arreu y a arrapa y fuig» (Tipos dauca, 15). NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (VI, 76) i en Gascón (1999: 243) darrapa i fuig id.; en el DCVB (IX, 143) també a rapafuig, de rapafuig. Cf. fer una cosa (o anar) darrapa i fuig (Martí i Adell, 1988: 131). Compost dels verbs arrapar i fugir.
arrastra! interj. «per últim, demana el meu compañero que el tal Colorí se declare sedisioso, subversivo e injurioso. Arrastra! Pos no demana poc!» (El Mole, 1837: II, 376), «Arrastra! Eixa sí que és bon llimó!» (id., 1855: 104). NR. Formada sobre el verb arrastrar, dorigen castellà. Expressa una actitud de sorpresa i incredulitat del parlant davant el contingut proposicional de lenunciat.
arrastrada de màrfega loc. pensada inoportuna, desencertada. «El nostre amic Pepe Taroncher té unes arrastraes de màrfega dels mateixos dimonis. (...) Li digué al consechal (...) Visent Miquel Chillida que durant el temps que fon alcalde de aquell extinguit munisipi no féu ninguna millora ni res de profit (...). Atacant a Miquel en la forma en què ho féu, demostrà estar equivocat de barra a barra» (El dimoni coixo, núm. 16, p. 4). Loc. NR. Cf. eixir amb la màrfega arrastrant retreure coses importunament (DCVB, VII, 241). Metàfora.
arrastrat -ada adj. i m. i f. vil, dolent, miserable. «que prou temps habem patit, / per causa dels arrastrats» (Rafelo de Picasent, 6), «Els egoistes sols busquen / la sehua comoditat (...) / Ay! indignes arrastrats!» (Civera, 1809: 6), «Si u ve en lo cor en les mans. / Més valguera que vinguéreu / en un pollastre, arrastrats!» (Escalante, I, 566). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. Pres del castellà arrastrado, da persona despreciable, ruín e innoble. Vegeu Sanmartín (1998: 55) i Luque et al. (2000: 41).
arreararrear tr. pegar a les persones per fer-los fer via. «Michafiga (...) arreplega a tots los de la chunta del Mole y (...) escomensa a arrear-los a tots en lo gayato cap a Alacuàs (...). El Garrut y els atres li dien que no els pegara gayataes, y els diguera a on anaben» (El Mole, 1840-41: II, 35-36). Derivat de la interjecció de creació expressiva arre, usada per fer caminar les bèsties. Ací aplicat humorísticament a les persones. En català general arri i arriar (cf. DCVB, II, 12, 24-25; DECat, I, 423-424). arrear tr. pegar, colpejar. «de una vara lin féu vint-i-cuatre, / damunt del reñó, / y els arrea sinse detensió» (Dotor de Madrid, 3), «Sobre estar espabilat, / li han arreat bona seba» (Chiste grasiós y divertit para cantar, 4). Accs. NR al DECat ni al DIEC. (s. v. arriar), 1a doc. (1, 2). Per extensió saplica a lacció de pegar en general. arrear tr. dir mentides. «una persona digera quant més y més grans boles arrea, més gust dóna y fa baquejar de riure» (Tipos, 129). Acc. NR. Cf. arrear-li a un una bola decir a uno o echarle un embuste (MGad.). La mentida, la bola, manté una certa analogia funcional i semàntica amb les veus usades com a complement directe amb aquest verb expressives de colps o de dany físic: arrear (a algú) una bocinada, un calbot, una galtada, una tana, un pesic (cf. EscLl., MGad.), però en aquest cas el perjudici, el «colp», és més aviat moral. arrear intr. marxar, anar-sen. «El fan puchar en la tartana, al siñor (...), y arreen camí de Valènsia» (El Mole 1840-41: I, 39), «Toni! Ve mon pare, arrea» (Fambuena, 1877: 10). Acc. NR al DECat ni al DIEC, ND (s. v. arriar). Com en la primera accepció, amb el sentit de marxar, anar-sen, sutilitza col·loquialment el verb arrear amb subjectes personals. De vegades, amb complements afegits, amb funció intensificadora: «Que vénen! Arrea en tot lo fil!», «Va, arree en tot el vent!», en Ortolà (Marian, Sanchis, 1994: 106, 117). arrear prnl. beures. «tirava mà de la bota y sarreava una bona píndola» (Ensisam, 256). Acc. NR. Probablement cal relacionar-lo amb el el sentit de pegar, colpejar, per limpacte que produeix una bona «píndola» de vi.