arredonir prnl. alliberar-se de vanitats i preocupacions mundanals. «Chicos, obriu eixos ulls, / coneixeu la veritat. / No os vistau de la mentira, / que algun dia hau de plorar / les llàgrimes com lo puñ (...). / Arredoniu-se, y mireu / dabant, y què hi a demà, / per a que, cuant toque lhora, / os encontreu chusts y sants» (Leon, s. a., 4). Acc. NR. Cf. arredonir-se redondearse o descargarse y exonerarse de todo cuidado, deuda, etc. (Esc.). En castellà redondearse descargarse de toda deuda o cuidado, acomodándose a lo que se tiene propio (DRAE, 1970: 1118). La rodonesa es defineix per la qualitat de completesa i perfecció. Dací que saplique figuradament a una conducta humana que cerca un grau més elevat de perfeccionament moral. La metàfora que es crea connota una concretització dun comportament anímic.
arreglaparròquies m. i f. manifasser, persona que es fica en afers daltri sense demanar-li-ho. «Así no volem arreglaparròquies, ni que ningú se fique en camisa de onse vares per a deixar-mos nuets» (El Mole, 1840-41 I, 260). Mot NR. També en Peris Celda (1922: 12); en Martí i Adell (1988: 126) ser un arreglaparròquies un doctor, en lús popular del terme. Sinònim darreglador (DCVB, II, 15). És bona prova de la influència de la religió en la nostra societat i, consegüentment, en la creació lèxica. Comporta una extensió semàntica del sentit literal de la paraula, ja que la tasca de mitjancer dun arreglaparròquies va més enllà de làmbit mèrament parroquial. També hi ha unes connotacions humorístiques, ja que el mot susa en sentit burlesc i irònic, aplicat a una persona la intervenció de la qual es considera sobrera, i fins i tot negativa.
arreglo m. amant. «Asò és que tens atre arreglo?» (Balader, 1871a: 29). Mot NR al DIEC ni al DECat, acc. ND. Manlleu del castellà, on arreglo, apaño i avío tenen un sentit similar col·loquialment (cf. Martín, 1979: 29, 31; Sanmartín, 1998a: 56; Carbonell Basset, 2000: 29).
arremet, estar que s (una casa) loc. estar molt malament, molt desendreçada. «Tres forasters de Madrid. / (...) Y asò està que sarremet. / (...) Crida en seguida a un pintor» (Escalante, II, 327). Acc. NR.
arremullar intr. beure begudes espirituoses. «Vacha un trago. / Cacho! / Té raó, que·l bon obrer... / Sempre arremulla primer» (La nit que vénen els músics, 14). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. arremullar la paraula beure (MGad.). En el DCVB (IX, 354) i en el DIEC (1995: 1573) remullar refrescar; beure per celebrar una cosa, un esdeveniment. En el nostre exemple no està present el matís de celebració.
arremullat -ada adj. escarmentat, burlat; decebut. «Els amos de les casetes no tenen molt motiu que digam per a ballar de contents, però lo que és el dir dels que compraren els solars per a fer les cases en lo mercat vell em pense que tampoc. Estos han quedat calents y arremullats» (El Mole, 1840-41: I, 234). Acc. NR. En el registre col·loquial és freqüent dexpressar figuradament els sentiments abstractes per mitjà de mots designadors de conceptes concrets. Lacció de remullar o mullar molt pot resultar desagradable o perjudicial en alguns casos.
arreplegar tr. obeir, acatar, alguna comminació o advertència. «Pos yo estich embarretat en que, o sha de casar dins de quinse dies, velis nolis, o li han deixir a la cara les morts que shan fet per culpa della. (...) Vostés vegen darreplegar-ho, perquè ho faré millor que ho dich» (Rondalla, 39). Acc. NR. El verb arreplegar (o replegar) pròpiament designa lacció de recollir, de reunir o dagafar persones o coses materials. En aquest cas saplica metafòricament a lacció darreplegar ordres o advertències, és a dir, doir-les, acatar-les i observar-les.
arrepretar tr. empényer; expulsar. «Pareix que ya van arrepretant a Don Carlos cap a Fransa. Si lagarren, mel menche en pèl y ploma» (El Mole, 1837: I, 221). Mot NR al DIEC ni al DECat, acc. NR. Variant de repretar, verb derivat del castellanisme apretar. Si bé arrepretar no figura en fonts lexicogràfiques castellanes (Moliner, DCECH).
arrepunyaarrepunya f. acció de prendre indegudament i amb violència allò que és propietat daltri; rapinya; pillatge. «Els carlistes han quedat molt contents de la visita de Don Carlos (...). El príncep de la arrepuña [el pretendent Carles] es fa un gran honor en anar del brasete pasechant en lo fasinerós y hereche Cabrera» (El Mole, 1837: II, 294), «El Mole (...) no perteneix a ninguna pandilla dempleistes, ni casca-anous, ni sampa bollos, perquè no ha vist enchamay, ni vorà, en elles més que egoisme y fam dagarrafaüt y arrepuña a qui puga més» (El Mole, 1840-41: I, 213). Mot NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. En Esc. arrepunya (repunya) arrebatiña o la acción de coger arrebatadamente o con precipitación alguna cosa; en aragonés arrepunchà rebatiña (Endize, 211). En els exemples de més amunt es fa evident el matís de robar, de saquejar, de prendre a la força. Coromines (DECat, VII, 108, 261) considera que la forma repunyar dEsc. «està per rapunyar, derivat darrapar». Però el ben cert és que repunyar i arrepunyar, amb e, són les formes que recollim i documentem en els textos i diccionaris valencians del XIX, indici, per tant, dun ús real en la llengua. En Aladern arrapunyar prendre amb violència (ap. DCVB, II, 9; DECat, VII, 108). Cf. els parònims rapinya i arrapinyar(-se), i agarrapunya (DCVB, I, 279). arrepunya m. bergant, persona que agafa per força el que no li pertany.«Pos señor; el tal rey [el pretendent a la corona Carles] de granuja y arrepuña podrà fer paper en lo món (...). Els seus soldats y comitiva han robat de Real Orden, però asò... asò... és asò y no és allò» (El Mole, 1837: II, 288). Acc. NR. En aquest cas el mot arrepunya fa referència a la persona, i no a lacció.
arrespunyar prnl. pegar-se, lluitar amb violència per obtenir quelcom. «[Litalià] estiraba el filet, destapaba un atre cuadret y seguia dient: Ahora viderán la grande nasión española con sus moltas melioras e felisitates. Y en lo cuadret no·s veen més que hòmens nuets, atres vadallant, atres demanant limosna, y atres arrespuñan-se damunt de un tros de pa, atres morts y atres morin-se» (El Mole, 1837: II, 166). NR. Si no és un error, deu ser una variant formal darrepunyar, no enregistrada en les fonts lexicogràfiques consultades. La s podria explicar-se per influència del prefix es-, dels mots començats per res-, o fins i tot del prefix des-, el qual es troba sovint formant oposició amb re-: ordenar - desordenar - reordenar, fer - desfer - refer (cf. Duarte, Alsina, 1986: 29). En Esc. arrepunyar arrebatar, por coger o tomar las cosas con precipitación o arrebatadamente, usat també com a recíproc. I la variant repunyar recoger arrebatada y presurosamente alguna cosa entre muchos que la pretenden agarrar (Esc., EscLl., MGad.). Per a possibles explicacions etimològiques, vegeu DCVB (II, 922), DECat (I, 423; VII, 108, 261) i Colomina (1995: 114).
arrespunyar prnl. pegar-se, lluitar amb violència per obtenir quelcom. «[Litalià] estiraba el filet, destapaba un atre cuadret y seguia dient: Ahora viderán la grande nasión española con sus moltas melioras e felisitates. Y en lo cuadret no·s veen més que hòmens nuets, atres vadallant, atres demanant limosna, y atres arrespuñan-se damunt de un tros de pa, atres morts y atres morin-se» (El Mole, 1837: II, 166). NR. Si no és un error, deu ser una variant formal darrepunyar, no enregistrada en les fonts lexicogràfiques consultades. La s podria explicar-se per influència del prefix es-, dels mots començats per res-, o fins i tot del prefix des-, el qual es troba sovint formant oposició amb re-: ordenar - desordenar - reordenar, fer - desfer - refer (cf. Duarte, Alsina, 1986: 29). En Esc. arrepunyar arrebatar, por coger o tomar las cosas con precipitación o arrebatadamente, usat també com a recíproc. I la variant repunyar recoger arrebatada y presurosamente alguna cosa entre muchos que la pretenden agarrar (Esc., EscLl., MGad.). Per a possibles explicacions etimològiques, vegeu DCVB (II, 922), DECat (I, 423; VII, 108, 261) i Colomina (1995: 114).
arrevatacapesarrevatacapes m. aldarull, gresca; esvalot. «Vostés ya han vist larrebatacapes que·s mogué pel diable del festeig, que nunca ni may que haguera paregut» (Rondalla, 33), «(Vítors des de dins) Què serà està confusió? / Què sé yo! / Algun arrebatacapes» (Milacre del taberner, 23). En Esc. també rebatacapes. Cf. ravatar (o arravatar(-se) alarmar-se desmesuradament, exaltar-se, irritar-se) (DECat, VII, 136-137), derivat del substantiu de procedència aràbiga ravata esvalot, torbació violenta, batussa, tumult que es produeix sobtadament, paral·lel al castellà rebato (ant. rebata). arrevatacapes m. lladre. «Oh, la desamortiçació! És el gran arrebatacapes del sigle XIX, que roba més que Jaume el Barbut, Candeles y atres lladres famosos» (Tipos, 293). Mot NR. Sembla relacionat amb el castellà arrebatar quitar o tomar alguna cosa con violencia y fuerza (català arrabassar), i designa per metonímia el lladre. Cf. puerto de arrebatacapas lugar o casa donde, por la confusión y el desorden y la calidad de las personas, hay riesgo de fraudes o rapiñas (DRAE, 1970: 1080) i comercio o establecimiento donde se abusa de los clientes con precios exagerados, no dando el peso exacto, etc. (Moliner, II, 880). arrevatacapesarrevatacapes loc. de sobte. «Pare, ya ha acabat al cap (Acabando su tarea) / en un arrebatacapes» (Balader, 1876: 21). Loc. NR. També en un revatacapes (Esc.), que el DCVB (IX, 177) i el DECat (VII, 137) escriuen amb a: en un ravatacapes.
arrimadeta f. crítica, censura, retret. «Tin present que la política està prohibida per a nosatros, no siga cosa que el dimoni et tente y en deixes caure alguna de eixes arrimaetes que tu acostumes» (Donsaina, 3). Acc. NR. Derivat darrimar dir censures, condemnes, retrets.
arrimararrimar tr. intr. i prnl. pegar(-se). «en un·aülla saquera / tal punchà me va arrimar / que del brinco que peguí...» (Martí, 1997: 376), «Que li ha arrimat / dos topaes la bedella» (Liern, 1862b: 29), «puga ser / que li arrime dos calbots» (Escalante, I, 512), «Saps que Pepico y Ortega / shan arrimat de calent? / Han reñit? Me hu reselaba» (id., II, 614), «li arrimaren de pronte una pedrà en lo descansaor de les ulleres, vulgo narípia» (Pare Mulet, 8), «Rafelo, calla o tarrime» (Roig, 1884a: 13). Acc. NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Amb el complement directe format pel tipus de colp (topada, calbot, pedrada, punxada...). Com a pronominal, no figura al DCVB. La idea dacostament, daproximació fins a arribar al contacte físic, pròpia del verb arrimar, es troba implícita en lacció de pegar o colpejar, encara que ací se sumen els semes dagressió i acció violenta. arrimar tr. disparar (a algú). «Mes per a consolar-os de les perdigonaes que nos van a arrimar, vullc contar-os lo que pasa en lo món» (El Mole, 1840-41: I, 35). Extensió natural del sentit anterior, aplicat al dany causat per trets en el cos. arrimar tr. dir, manifestar amb paraules (alguna cosa a algú). «Un periòdic inglés del partit moderat (...) parla com un desaforat contra la Fransa, y entre atres castañes pilongues que els arrima de bades, diu que la Fransa està corrompuda hasta el cor» (El Mole, 1840-41: I, 219), «Este lletinòrum me lha inspirat la notísia que mhan arrimat este matí a boca de jarro» (El Saltamartí, 2a època, núm. 25, 2), «No cregues, no, que són falses / les paraules que tarrime, / perquè damor em sofrime» (Salelles, 1864b: 29). arrimar tr. donar, atorgar; administrar, aplicar (alguna cosa a algú). «y a qui diu que la embrolla y les mentires de la política naveguen per la Babilònia dEspaña. Y sobre la política que mos arrimarà la Rechènsia de u està cantant tots los dies el Garrut esta cansó...» (El Mole, 1840-41: II, 56), «arrimant-mos una lley que diguera (...)» (id., 1855: 36), «marrimà uns cuants marujos per a que poguera anar fent yo per la vida, y prengué el portant» (Pare Mulet, 4), «per a arrimar-li la porga / dins dun sobre» (Ovara, 1885b: 283). arrimar tr. tirar, llançar. «li arrimà la gran bagasa / el perol més gran que hi a» (Liern, 1873: 9), «És dir, c·així q·el dolor / pasa, larrimen al fem, / y después larrepleguem / per a que done calor» (Palanca, s. a., 71). arrimar tr. deixar (una persona), prescindir-ne. «A qui em fa tocar corneta, / podent tocar sacabutx, / no hi ha tal com arrimar-la, / puix prou he menjar pallús» (Morlà, 52). Està present la idea de separació. arrimar tr. fer (voltes). «o el vals, arrimant voltetes / y refregant-se la cara» (Liern, 1872: 8). arrimar tr. fer (un moble un cruixit). «Y el catre... / de cada cloixit qu·arrima / pareix que·s queixe, el pobret!» (Liern, 1873: 5). arrimar prnl. fer-se (una cremada). «Sobre no gastar carbó / ni arrimar-me una cremà, / sempre tinc plancha calenta» (Liern, 1873: 10). arrimar prnl. beures. «Home, endugas (...) / una bóta da mich cànter y arrimes / al dia sinc u sis llànties!...» (Escalante, I, 658), «Demà chala; / lall y pebre, el sofrechit, / y de cuant en cuant tarrimes, / a la pau de Déu, mich / cacherulet» (Escalante i Feo, 1897a: 18). Accs. NR (2-10). Com en moltes de les accepcions anteriors, està present la idea daproximació. arrimararrimar loc. beures, prendres. «La tia a soles, sis copes / al coletosarrimà» (Escalante, III, 83). També implica unes connotacions humorístiques. Loc. NR.