arrimatarrimat adj. persona tímida o poc sociable. «Com ell és tan arrimat... / Lo qu·és a les faldes, masa» (Balader, 1871b: 17), «Mira tu el llech fet a posta. / No diu que vol festechar? / (...) Y què vols dir en això? / Que eres curt y algo arrimat» (Gómez, s. a., 2), «era lhome més vergonyós i arrimat que·s coneixia» (Espardenya, 40). Acc. NR. Figura en Esc. En aragonés arrimado hombre encogido, vergonzoso (Endize, 212); al Villar de lArquebisbe arrimau, id (Llatas, 1959: I, 111). Metàfora, relacionada amb laccepció posar a un costat, deixar de banda, perquè la persona vergonyosa o poc sociable sol defugir el tracte social.
arriot m. poca-solta, capsigrany. «Matarot x/ pendrà per los dos vengansa / daquesta mala criansa / que·ns ha fet este arriot» (Mulet, 240), «No em sigues tan bachiller, / fes lo que et mane, birot, / que et pegaré una templada, / si eres tan gran arriot» (ibid., 261). Mot NR al DIEC, 1a doc. Mot format damunt darri interjecció usada per fer caminar les bèsties de càrrega. Metàfora animalitzadora amb connotacions degradants.
arripiar tr. donar (alguna cosa enutjosa). «Y en ocasions molt resoltes / m[ha] arripiat prou carabasa, / poro lo qu·és hui Tomasa, / ya no ha fet com atres voltes» (Barreda, 1870: 11). Mot NR. Deu ser un derivat del castellanisme rípio reble. Metàfora. Del dolor físic que produeix un llançament de rebles es passa al moral.
arromangar prnl. resoldres a obrar amb energia en algun afer dificultós. «Tots anaben gemecant / de goig y contento gran, / al veure que, si no fóra / per haver-se arromangat / el compte de Cervelló, / no haguérem així quedat» (Martí, 1991: 168). 1a doc. Lacció darromangar-se quan hom es disposa a treballar ja figura en Carles Ros (1764: 264-265). La contigüitat entre aquestes dues accepcions (arromangar-se i ficar-se a la feina) ha estat interioritzada per lenciclopèdia col·lectiva i, per això, es pot expressar figuradament lacció de posar-se a la feina mitjançant la plasticitat de larromangada.
arromangoarromango m. amenaça. «tement-se de la nugolada (...), li féu quatre arromangos a tant forts que la deixà (...) en més caguetes que vostés puguen pensr» (Rondalla, 18), «Vostés shan contentat en marmolar per baix cama perquè li tenen por, y sinse pendre en conte que qui se dispon a obedir deu fer-o condisionalment y sinse autorisar serts arromangos com els que vostés han sufrit» (Llombart, 1877: 206). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. arromango m. arrogància; geni fort. «Quin cheniet! Eixe arromango / al teu home, el consumia. / Aquell, cuant me contradia, / li fea ballar el tango (...), / mes com yo no macobarde / ni de un home ni de sent...» (Escalante, III, 166). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. anar en arromangos ir con arrogancia, ir con fueros (EscLl.); a Anna arromango descaro (Martí, Aparicio, 1989: 20). Lacció darromangar-se sol fer-se com a senyal damenaça, quan algú està dispost a colpejar o a enfrontar-se amb un rival. Alcover i Moll (DCVB, II, 18) pensen que arremango procedeix dun encreuament del castellà amago amb arremangar. Però potser és innecessària lopció de lencreuament, quan pot explicar-se simplement com un derivat postverbal darremangar (o arromangar), això sí, amb interferència del castellà, que explicaria la terminació -o.
arropir prnl. pecar de gasiu. May fon vosté un gastaor, / però... tampoc sha arropit» (Escalante, I, 214). Acc. NR. Metàfora.
arrotxe arrutx.
arrufar prnl. encrespar-se; embravir-se. «Que manaba nostre rey (...) / se formaren companyies / de milicianos honrats, / puix de este modo podíem / en lo reyne y la ciutat / defendres dels enemics, / si ací intentaben entrar (...). / Axí que sentí la orde (...), / em rebestí dun corage / y·m posí tan arrufat...» (Pep dAldaya, 3). Acc. NR. En Esc. arrufar-se envanecerse, ensoberbecerse, airarse. Cf. arrufar el nas (el morro) fer una contracció de cara per expressar desgrat o disconformitat (DCVB, II, 39). En castellà arrufarse enfurismar-se (DECat, VII, 515); en aragonés arrufar erizarse o contraer una parte del cuerpo (Endize, 214). Per metonímia sexpressa la causa (un determinat estat dànim) per lefecte físic que produeix.
arruixa! interj. «Coneix a doña Tomasa? / Sha brindat a ser padrina (...). / Però si en tal incumbència / conta sa cuñà! / Pasiènsia, / a latre u pot ser. / Arruixa! / Ya vorà com se li queixa» (Escalante, I, 136), «Ya vorà en fer-los el nuc... / La baba me cau / (Arruixa!)» (ibid., 435), «Com vosté abans / li regalà (...) / un mocaoret de seda / de color de lila. / Arruixa! (...). / És mentira» (Escalante, II, 70). NR. Manifesta un valor emotiu de disgust, de contrarietat, i sovint també de sorpresa.
arruixadaarruixada f. descàrrega de trets. «amorraren una boca negra als bultos drets, que no féu mala prova, perquè en larruixada que tirà en bolcà asta uns tres o quatre» (Rondalla, 32), «un atre vergant, / que venia per darrere, / una arruyxada em tirà / que casi em buida el servell» (Leon, 1808: 3), «li descarregà una arruyxà de perdigons qu·en poch més el mata» (Espardenya, 142). arruixada f. retret, blasme, paraules de desaprovació. «son pare, com era home tan bròfech, en lloch de acaronar-la, lo que féu fonch tirar-li esta arruixada: Vols que·t diga? Pluja destiu y plor de bagasa presto passa. Y dahí ahí la possà per a pelar y com un guant» (Rondalla, 19), «Lluïsa, no tembobes tant, / (...) que si et veu el so Chuan, / tindràs ta bona arruxada, / y habràs de fuchir volant» (Aguadores, 1789), «El ofisial saguardaba naturalment una arruixada del contribuyent, però no per eixe estil» (Tabalet, 23). Accs. NR. La segona en Esc.; cf. arruixar reprendre de forma vehement i amb duresa (Reig, 1999: 71), despedir con malos modos (MGad.). Metàfora, per analogia del llançament continuat daigua amb el de projectils, i amb les reprovacions que «es llancen» contra algú.
arruixararruixar intr. disparar. «quant lestufador / d·a vint-y-quatre arruixà, / va quedar tot lo carrer / de gabachos empallat» (Raspós de Ruçafa, 16), «té una colombrina / que, si escomensa a arruixar, / aventa les bales cròniques / a dies quilàmegros llarcs» (Escalante, II, 23). arruixar tr. censurar, desaprovar, blasmar. «Y als que estos mals causaren no·ls arruixes. / Nunca tu voz contra el error levantes, / si no vols dur calvots y cachamones» (El Mole, 1837: III, 54). Accs. NR. Metàfores.
arruixadaarruixada f. descàrrega de trets. «amorraren una boca negra als bultos drets, que no féu mala prova, perquè en larruixada que tirà en bolcà asta uns tres o quatre» (Rondalla, 32), «un atre vergant, / que venia per darrere, / una arruyxada em tirà / que casi em buida el servell» (Leon, 1808: 3), «li descarregà una arruyxà de perdigons qu·en poch més el mata» (Espardenya, 142). arruixada f. retret, blasme, paraules de desaprovació. «son pare, com era home tan bròfech, en lloch de acaronar-la, lo que féu fonch tirar-li esta arruixada: Vols que·t diga? Pluja destiu y plor de bagasa presto passa. Y dahí ahí la possà per a pelar y com un guant» (Rondalla, 19), «Lluïsa, no tembobes tant, / (...) que si et veu el so Chuan, / tindràs ta bona arruxada, / y habràs de fuchir volant» (Aguadores, 1789), «El ofisial saguardaba naturalment una arruixada del contribuyent, però no per eixe estil» (Tabalet, 23). Accs. NR. La segona en Esc.; cf. arruixar reprendre de forma vehement i amb duresa (Reig, 1999: 71), despedir con malos modos (MGad.). Metàfora, per analogia del llançament continuat daigua amb el de projectils, i amb les reprovacions que «es llancen» contra algú.
arruixararruixar intr. disparar. «quant lestufador / d·a vint-y-quatre arruixà, / va quedar tot lo carrer / de gabachos empallat» (Raspós de Ruçafa, 16), «té una colombrina / que, si escomensa a arruixar, / aventa les bales cròniques / a dies quilàmegros llarcs» (Escalante, II, 23). arruixar tr. censurar, desaprovar, blasmar. «Y als que estos mals causaren no·ls arruixes. / Nunca tu voz contra el error levantes, / si no vols dur calvots y cachamones» (El Mole, 1837: III, 54). Accs. NR. Metàfores.
arruixó m. reprimenda, blasme. «Allí digueren els arretirats, y un enclaustrat y les viudes tot lo que està pasant sinse llebar ni posar, y li pegaben uns arruixons al menisteri que habia per a tornar-se rochos» (El Mole, 1840-41: I, 335), «Veu com tarda? Mos fa feta, / pués acabant no renegue / si algun arruixó li pegue. / Eres molt basta, chiqueta» (Escalante, I, 281). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. pegar-li un arruixó a qualsevol (Alberola, 1928: 207). Metàfora.
arrutx / arrutx / arrutx / arrutx / arrutxarrutx adj. arruïnat, sense diners. «mantretengut estos dies / pintant-les, y me han deixat / arruch. Malaïdes siguen! [els naips]» (Escalante, II, 45), «Si les pagues anaren més corrents, si El Pare Mulet no estiguera tan arruch, a bon segur que li regalaba una ploma dor o de plata» (Llombart, 1877: 14), «Per fi, sels acabaren els dinés y tingueren que vendre també la casa, consumint en poc temps el producte della. Ya estaben arroche del tot» (Ensisam, 501), «com (...) no podia treballar ja gens les terres, començà a anar cad·any per avall, dasta que·s quedà casi arruje» (Espardenya, 116), «de modo qu·entre unes coses y atres, es va vore ben arruïnat. A lencontrar-se a ruge, es donà a comprar vinagre» (ibid., 81). Mot NR al DIEC i ND al DCVB, 1a doc. arrutxarrutx loc. arruïnar-se. «Tant y tant sabandonà en conservar el crèdit de la sehua profesió y del rich patrimoni heretat de sos pares, que anà a roche» (Tipos, 190). Loc. NR al DCVB ni al DIEC. En el DCVB (I, 43; IX, 626) arrutx, -utxa arruïnat, recollit a València i Elx, arrutxat, -ada abatut, arruïnat de salut, al Maestrat, i anar a rutxe anar-sen en orris, a la ruïna, a Benassal. Coromines (DECat, I, 434-435) el documenta per primera vegada en MGad: arruig, ge arruinado, i el qualifica de «valencià vulgar»; també recull anar a rotxe arruinar-se en la Terra del Ge de Martí Gadea (DECat, VII, 364). En Cañís i cañisaes figura arrutxar abatre; en Alberola (1928: 228): quedar u a ruig; a Alacant estar en arrutxe estar arruïnat (Segura, 1996: 120). Pasqual Tirado utilitza anar-sen a arrutxe anar-sen en orris, a la ruïna: «va haver de (...) torejar hàbilment la seua costella, no fóra feta que solorara el comboi i se nanara tot a arrutxe...» (1974: 85). Es troba també en terres castellanes, sembla que amb més vitalitat al sud del domini. En el DRAE a ruche sin dinero, arruinado, usat comunament amb els verbs quedar o estar, i arruchar pelar, dejar sin dinero. En andalús arruchar dejar en el juego a otro sin dinero, dejar o quedar arruche ganar a otro todo el dinero en el juego, a ruche sin dinero, arruinado (Alcalá Venceslada, 1998: 61); a Almeria arruchar en el juego de naipes coger, robar del mazo de cartas i arruciar perderlo todo en el juego (Escobedo, 2003: 33). També a Extremadura arruche sin nada, a ruche arruinado (Viudas, 1998: 15, 153). Arruche carecer de dinero, no tener ni un céntimo, estar sin blanca és molt usat a Torrevella (Pérez Maeso, 1990: 16). A Oriola ruche dícese del jugador que lo pierde todo en una partida de naipes (Guillén, 1974: 309); també a Múrcia en certs jocs de cartes es diu que el que perd quedó ruche (DECat). A Cuba es coneix el verb transitiu arruchar, aplicat també a guanyar i perdre en el joc, però en aquest cas infantil: en el juego de las bolas, ganar uno de los niños las bolas de los demás (Haensch, Werner, 2000: 43). Les accepcions procedents del joc de cartes tenen gran extensió i ens relacionen directament amb el primer dels nostres exemples transcrits. Gordón (2002: 514) vincula la veu ruche dOriola amb rochero, en andalús persona que vaga por ahí, sin miedo a nadie y por espíritu aventurero, i a Extremadura juerguista, callejero, que considera derivats de rocha cresta rocosa, peñasco, per referència a un individu que viu allunyat de la civilització (literalment, entre roques) menant una vida de vagabund. També Coromines (DECat, VII, 364) considera anar a rotxe arruïnar-se derivat de rocha pendent rost, precipitós, si bé pel que fa a rutx, rutxe, arrutxe proposa altres etimologies. Siga com siga, es tracta de mots dorigen incert (cf. DECat, I, 434-435; VII, 364; DCECH, V, 82; DCVB, II, 43; Gordón, 2002: 514), de ben segur relacionats. Coromines expressa també els seus dubtes sobre el caràcter del mot valencià: si és un manlleu del castellà o bé formació afí i paral·lela.