Diccionari històric del valencià col·loquial - Joaquim Martí Mestre 3 стр.

Les locucions són distribuïdes en la macroestructura del vocabulari seguint una regla de prioritats entre les categories gramaticals: substantiu, adjectiu, pronom, verb, adverbi. No obstant això, poden trobar-se en lentrada corresponent al verb de la locució quan incideixen en idees que expressa també el verb sol. Per exemple, allargar-se en tot lo fil, en allargar. Quan una unitat pluriverbal conté dos o més mots amb el mateix rang categorial, sopta com a lema per aquella paraula que és la primera dins de la combinació de mots.

Ens agradaria expressar el nostre agraïment al Servei de Publicacions de la Universitat de València per haver fet possible aquest nou volum de Biblioteca Lingüística Catalana, a Elvira Iñigo, correctora pacient, sagaç i atentíssima, a Francesc Esteve, pels seus suggeriments tècnics, i als professors Antoni Ferrando, Emili Casanova i Jordi Colomina per les seues atentes observacions.

ABREVIATURES

________________

1. Desitjaríem poder ampliar en un futur labast del present diccionari, amb un Diccionari del valencià modern i contemporani, que comprenga també el segle XX, elaborat, com aquest, a partir de fonts documentals, i on sincloguen també les variants formals dinterés.

2. A fi de mantenir la continuïtat en la producció literària dun mateix autor, preferim incloure també en el nostre corpus les obres publicades al segle XX dautors que comencen la seua producció al segle XIX.

3. Tenim presents les paraules de Germà Colón (2001:17): «Cal tenir en compte que els texts i documents valencians han estat despullats molt deficientment, puix que la lexicografia científica és obra dinvestigadors de les Illes i del Principat».

DICCIONARI HISTÒRIC DEL VALENCIÀ COL·LOQUIAL

A

abadejo,tallar l loc. manar; sobresortir. «Com a polític és hui / en dia este bon pardal (...) / el qui talla el abaecho / en lo partit federal» (Melonar, 73). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Martí Gadea dedica un capítol dels seus Tipos (apèndix, 136-137) a la locució tallar labaejo o bacallar. Linclouen Lacreu (1995: 14), González i Felip (2000: 107) i Luís (2000: 276); en castellà cortar (o partir) el bacalaoid. (Besses, 1905: 31; Buitrago, 1995: 74; Sanmartín, 1998a: 69; Calles i Bermejo, 2001: 195-196). Metàfora.

abarraganat-ada adj. amistançat. «Està el Santíssim patent, / y el tonto no baixa el cap. / Açò ho faria Lutero? / Ni el més abarraganat» (Recitado en duo, 5). Mot NR al DECat ni al DIEC i ND. Cf. barragana (Pomares, 1997: 46).

abatollar1 tr. trasbalsar, transformar. «No parle, que la constànsia / y el amor tot hu abatolla. / Damor a soles en lolla / te notrirà la sustànsia?» (Escalante, I, 105). Acc. NR. 2 prnl. atropellar-se, precipitarse; esvalotar-se. «Mi marido / en seguida se abatolla» (Escalante, I, 253), «Toca, anem-sen a buscar-la [la dona estimada]. / Fet un chaval, sabatolla» (id., II, 540), «Hui Valènsia sabatolla / per vore·ls carros triunfals, / les dansetes, els timbals, / misteris i la degolla» (Ensisam, 58). Acc. NR al DECat, 1a doc. En Lamarca (1839) i Esc. Els diccionaris no el recullen com a pronominal, i no donen compte del matís desvalotar-se, moure cridòria, rebombori, present sobretot en el tercer exemple de 2. Significats metafòrics fonamentats en les idees de moviment brusc, agitació, enrenou, caiguda.

abegot m. beneit, ximple, gamarús. «Ningun abegot marmole / desta festa, caganiu» (Morlà, 149), «Home, per lleu, vols callar? / En què estàs destre, abegot, / si no saps la beabà?» (Rahonament que fan quatre llauradors, 14), «un abadejo / que al bol havia agafat, / del gran sortit que peguí, / hem se caigué de les mans, / y un celestial abegot / ya el tenia cautivat, / mes tirí una sarpadota / y el torní a recuperar» (Leon, 1789b: 8). Acc. NR al DIEC i ND al DCVB, 1a doc. En Lamarca (Casanova, 2003a: 172) i Esc. Cf. «més bobo que un abegot» (Segura, 1998: 133). Metàfora degradant. Labegot és un animal que pel seu volum, per la seua incapacitat per a fabricar mel, en el cas de labella mascle, i, especialment en el cas del borinot, pel soroll que genera volant, fa la sensació densopiment, de malaptesa, dinanitat, i dací el pas al significat de beneiteria i inèpcia és senzill. També es coneix abegot en el sentit de persona malfeinera, que no vol treballar (DCVB).

ablanar (alguna persona) tr. seduir, enamorar; moure lafecte, entendrir. «Va curruquechant a una siñoreta, esplicant-li son amor. Y per a més ablanar-la, li pondera les sehues habilitats» (Rahonament entretengut, 1). Acc. NR. Metàfora. Es passa del significat físic del mot a una significació més abstracta, a làmbit dels sentiments. Cf. ablanir suavitzar, mitigar, fer minvar la violència dun mal, duna passió o afecte i apaivagar, posar en calma (DCVB, I, 38; DIEC; Salvador, 1943: 243).

abogat1 abogat de cuina loc. persona que, sense títol dadvocat, és aficionada a pledejar i a inquirir assumptes daltri, sense necessitat; batxiller. Són «mestres en lart de donar parers i pleitejar» (Tipos, 5-6). Figura en Esc., EscLl. i MGad. Un significat bastant similar tenen les expressions advocat de secà, advocat de marge, advocat de cap de marge i advocat de peu de marge (DCVB, II, 223); a Canals advocat de pardalets advocat dolent o que no ha arribat a acabar la carrera (Sancho Cremades, 1995: 150). Lhumor, la ironia i lefectivitat de lexpressió es fonamenta en la contraposició entre dos mots dàmbits semàntics ben diferenciats: el legal i professional i, en el nostre cas, el domèstic. 2 abogat de quícara loc. advocat de poques lletres. «Dotor de secà (...); que dicho título se aplique en tono despreciativo al letrado de pocas letras, o como tambien se dicen an algunos pueblos valencianos, abogat de quícara» (Las Provincias. Almanaque, 1887: 191). Metàfora degradant. La quíquera és un objecte domèstic i humil. Locs. NR.

abogatabogat loc. persona que, sense títol dadvocat, és aficionada a pledejar i a inquirir assumptes daltri, sense necessitat; batxiller. Són «mestres en lart de donar parers i pleitejar» (Tipos, 5-6). Figura en Esc., EscLl. i MGad. Un significat bastant similar tenen les expressions advocat de secà, advocat de marge, advocat de cap de marge i advocat de peu de marge (DCVB, II, 223); a Canals advocat de pardalets advocat dolent o que no ha arribat a acabar la carrera (Sancho Cremades, 1995: 150). Lhumor, la ironia i lefectivitat de lexpressió es fonamenta en la contraposició entre dos mots dàmbits semàntics ben diferenciats: el legal i professional i, en el nostre cas, el domèstic. abogat loc. advocat de poques lletres. «Dotor de secà (...); que dicho título se aplique en tono despreciativo al letrado de pocas letras, o como tambien se dicen an algunos pueblos valencianos, abogat de quícara» (Las Provincias. Almanaque, 1887: 191). Metàfora degradant. La quíquera és un objecte domèstic i humil. Locs. NR.

abordar (una dona) tr. mantenir-hi relacions sexuals. «Digué Inés a son germà, / qu·era soldat de marina: / Anit me dia Agostina / si li amostraràs larmà / Di-li no j·a inconvenient, / però shaurà de aguardar / a que la puga abordar, / tan pronte com salse el vent» (Niu, 129). Acc. NR. Aquesta mena de metàfores bèl·liques són usuals en aquest camp conceptual. Cf. atacar, embocar o enfonsar el sabre, netejar el fusell o larmaid. (Verdaguer, 1999: 207-217). armada.

abuelassa f. sogra. «labuelasa dóna els plans, / la filla els posa per obra / y el marit té que pagar» (El fadrí, 100). Mot NR. Als Serrans agüelo, -a suegro, -egra (Llatas, 1959: I, 94), també a Oriola (Guillén, 1974: 239). Aplicat pejorativament a la sogra, de la qual es destaca maliciosament la seua vellesa.

abur / abur / abur interj. adéu, a reveure. «y dient ya vaig per ella, aür!, girà la grupa y se nanà a carrera uberta a buscar-la» (Rondalla, 20), «de tots em despedixc. / Pués, ea, abur, y a mandar» (Nova y gustosa notícia, 4), «Si ix en mal, media vuelta y agur España» (El Mole, 1837: I, 20). abur: mot NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Segurament en català ha penetrat per mediació del castellà. Les variants agur i aür no consten en els diccionaris de referència.

acabussó,acabussó, loc. desaparéixer; amagar-se (algú). «Ell quan vol es despareix, / mai entendré ses revoltes; / si pega un acabussó, / no hi ha escurapou que el trobe» (Morlà, 173). Loc. NR. Metàfora. Quan algú es capbussa en laigua dalguna manera desapareix de la vista dels qui estan fora de laigua.

acarrejar (algú) prnl. casar-shi. «Pos no faltaba atra cosa / que chica tan guapa y rica / se lacarrechara Sento, / tenint yo un fill que lastima» (Millàs, 1871: 5). Acc. NR. Metàfora.

accihomo / accihomo eccihomo.

acollonar tr. atemorir; acovardir. «Con que vostés lo que volen és acollonar-me? Vorem, pués, qui és lacollonat...» (Ensisam, 252), «Que no per ser latre rich, poderós o monarca, lha de acollonar a un en tota la rahó del món» (Tipos, 406). ND. En Esc., en Pomares (1997: 17); en castellà acojonar (Sanmartín, 1998a: 13-14); en francés couillon, -onne se disait dun individu peureux (Colin, Mével, 1990: 167). Metàfora. El prefix privatiu a- indica manca dels òrgans sexuals masculins, considerats popularment com a símbols de força i vigor, i, consegüentment, labsència daquests és senyal de covardia.

acomodar intr. i prnl. casar(-se), esposar. «Desacomodat me trobe. / La que em vulla acomodar / façam de lull» (Romeu, 1979: 185), «un auditori real / de fadrins y de fadrines / que estan per a acomodar» (Martí, 1997: 341), «qui vol en mi acomodar-se?» (ibid., 247), «la volien / sos pares acomodar / en un fadrí que tinguera / a lo manco un bon pasar» (Branchat, 121). Acc. NR al DIEC, 1a doc. També en aragonés acomodarse casarse i acomodo casamiento en el sentido de si es conveniente, ventajoso o no (Pardo Asso, 1938: 16). Restricció semàntica del significat del verb.

acomodo / acomodoacomodo m. marit. «buscantli yo un comodo que ens sabria a tots de perles» (Rondalla, 194), «La incomoda un campaner / cuant encomensa a tocar, / y com patix de migraña (...), / no volguera eixe acomodo» (La foquerera, 7). Mot NR al DIEC, acc. NR al DCVB; 1a doc. acomodo m. pretendent, festejant. «Pués del modo / que li u diu, pot contestar / que eu vingué tart a pensar [casar-se amb ella], / perquè tinc atre acomodo» (Colom, 1874a: 8). Acc. NR. Amb la o oberta, com assenyala gràficament Colom.

acoquinar tr. i prnl. acovardir(-se), (fer) perdre el coratge. «Estic pensant, Pelegrí, / que la pobra Catalina / deu estar de tu hasta así, / però ella no se acoquina / perquè a alborotar te guaña» (Escalante, 1855: 11), «Vosté de poc se acoquina» (id., I, 98), «fent-se la boca gran de contar per ahonsevol que les havia acoquinaes» (Ensisam, 252). 1a doc. respecte al DCVB. Derivat de coquí murri, covard, roí, possible gal·licisme (cf. DECat, II, 911).

adam / adamadam m. persona desastrada, desordenada, bruta, que posa poc esment de la polidesa i la cura personal. «Viu que sanaba acostant / hacia el campo de batalla / un seguet fet un adan» (Civera, 1820: 61), «En la chaqueta / vosté no ha vist que li falten / tres botons? / (...) No sap que sóc yo un adan?» (Escalante, I, 440), «...que també ni hi a atres [dones] que·s pixen damunt y no sheu senten, de cofafes, bledes y arreu en totes les sehues coses. És veritat que les dones, y sobretot les jóvens, shan espavilat prou, y ya no són tan adans com en temps arrere» (Tipos, 303). Mot NR al DECat, acc. NR al DCVB. Cf. fet un adam mal arreglat (Raspall, Martí, 1994: 129), va com un adan brut (Quintana, 1976-80: 103); anar fet / paréixer un adan descurat en el vestir, brut (Moret, 1996: 60); també en castellà (cf. Sanmartín, 1998a: 15-16; Besses, 1905: 18; Luque et al., 2000: 22; Carbonell Basset, 2000: 9). Deonomàstic fonamentat en la imatge habitual dAdam com a home nu, o vestit només amb unes pells després de ser expulsat del Paradís. També saplica, per extensió, a les dones desendreçades. adam m. home nu. «Van en punt de les dotse a péndrer el bañ, tal conforme ses mares els van parir. Allí es posen, adans desgalichats, sinse tindre vergonya de les mateixes ones, que són femelles y que denoten el seu rubor tirant esguits a dreta y esquerra» (Llombart, 1877: 122). Per referència a la nuesa del primer home, associada al desendreç personal. adam m. home feliç, afortunat. «Yo ací tinguí el paraiso / ficat en les borumballes: / Yo era un adan... (lamentant-se) / I encà hu eres (burlant-se)» (Palanca, 1872a: 15). Accs. NR (2, 3). Hom juga amb el doble sentit del mot, el pejoratiu, que hem vist en la primera accepció, i el positiu (home feliç, afortunat). Adam es pot considerar paradigma de lhome feliç i benaurat, abans de lexpulsió del Paradís. adamadam loc. copular (lhome). «perquè dona Estefania / (...) de nit en casa / entra mussols. / De dia sols / lo barber i lo dotor, / lo sastre i procurador, / lo cosí i el confessor. / I en la seua rajoleta / tots jug[u]en a la xaldeta [jaldeta], / (...) i, fent tots lo Adam de la tal Eva, / vol donar-nos a entendre que seleva» (Morlà, 143). Loc. NR. Hom focalitza el paper dAdam i dEva com a primer home i primera dona respectivament.