adobar tr. fastiguejar, fer la guitza. «Porten un marech les festes... / Y pa postres, la venguda / de la siñoreta acaba / de adobarmos» (Escalante i Feo, 1905: 370). Acc. NR. Metàfora irònica.
afaitagats m. mal barber. «Vosté a mi, so afaitagats?» (Escalante, ap. Sirera, 1995: 310). Mot NR. Cf. afaitagossos barber dolent, que afaita molt malament (DCVB, I, 229). Metàfores despectives.
afaitarafaitar tr. i intr. furtar, robar; llevar diners o alguna cosa de valor. «No ham estat ben divertits / en òperes, en tragèdies, / en títaros y arlequins / (...), marmotes y bons vestits, / afaitant-nos els quincets» (En obsequi, 5), «el Tort afaytà a lhu, / yo a latre vaig despullar, / y un grapat de pelucons / vàrem als dos encontrar» (Civera, 1813a: 2-3), «Hu del que yo em resele / que mafaità un mocador» (Un pillo, 67). Acc. NR al DECat i ND al DCVB. Cf. afaitar guanyar els diners dun altre (Sánchez et al., 1991: 12), afaitar a u lo que té (Alberola, 1928: 4). Igualment fer la barba tallar-la, afaitarla i figuradament robar (Raspall, Martí, 1994: 319). afaitar tr. guanyar diners en el joc. «Lo que seria bo, / perquè sassente el dinar, / juar unes guinoletes (...). / Com los afaitava els quartos, / ja sanaven entregant» (Martí, 1996: 337). afaitar tr. i intr. apunyalar; matar. «Tu no afaites? / Mira así (li amostra també un puñal) / (...) Y a qui peguem? / Lo qu·és hui, / la caritat per a tots (fent señal de pegar una puñalà)» (Boix, 1861a: 14), «Me disfrase de sereno, / vaig al fransés... y lafaite» (Roig, 1884b: 38). afaitar tr. destruir, anihilar. «Quant va saber per lo clar / que·ls traydors que·l feren vindre / ya estaben en lo fosar, / y el canó de a vint-i-quatre / dos rechimens li afaytà...» (Rafelo de Picasent, 2). afaitar tr. menjar. «se li planta en casa el tal D. N. en punt de michdia, hora en què en los pobles tot lo món procura aventar-se les mosques de damunt, y anar afaitant lolla en tota pau y armonia» (Sueco, 86). Accs. NR (2-5). A Anna afaitar comerse una cosa (Martí, Aparicio, 1989: 13). Usos metafòrics. Per similitud amb lacció de raure, llevar el pèl, afaitar sutilitza de forma humorística, aplicat a altres activitats on es fa desaparéixer o selimina quelcom (els béns, el menjar, la vida...).
afanar tr. furtar, robar. «Eu! Ya no me queden figues (...) / Pos avans que ningú em vecha, / afanaré les que puga, / que la fam ya matormenta» (Ovara, 1879a: 22). 1a doc. En Pomares (1997: 18); en castellà (Besses, 1905: 18; Seco, 1970: 273-274; Alonso Hernández, 1977: 11-12; León, 1996: 36; Sanmartín, 1998a: 17; Carbonell Basset, 2000: 10; Ruíz, 2001: 19). Del sentit de treballar, guanyar treballant el verb afanar / afanyar ha passat a designar col·loquialment lacció de furtar, aconseguir il·lícitament. Per als lladres, que inverteixen el sistema de valors socials establert dacord amb els seus interessos, la seua activitat delictiva és un treball com un altre.
afaramafaram m. persona molt lletja, daspecte repel·lent. «Luego, yo no só afaram; / luego yo só polidet, / y no só leig com Maciana» (Brown, Escartí, 1990: 95). afaram m. persona daspecte ferotge, bestial. «Què tinch de traure yo que siga un poch baixet, si per gich pilar no cau la casa? Els hòmens no shan de medir a vares, sinó a pams. Yo no bullch badulaques ni afarams al meu costat, que més mestime poch y bo que molt y ruín» (Rondalla, 25), «Un home vach vore entrar / embosat hasta les selles. / Y cuant se desembosà, / li vach veure un furgadens / de Albasete, / així tan llarc (...) / Y, acostan-se, li digué: / So Currita, ¿cómo estás?, / perquè Socorro li dien / a lama de este afaram» (Martí, 1997: 306). afaram m. gent bestial, sense escrúpols. «Ay, afarams! / Váyanse muy noramala, / que se nan de recordar!, / pués se atrevixen, canalla, / a un sacerdot maltratar» (Martí, 1997: 330), «Quant serà el dia que lliures / es vorem dels afarams!» (Llisensiado Tarròs, 6), «Ay afarams! / Ay manada de bandidos! / Ay lladres més consumats! / Estos eren els amics / que nos venien de pau!» (Civera, 1813a: 3). En els dos primers exemples, aplicat als enemics francesos durant la Guerra del Francés. afaram m. persona ignorant, nècia. «Y qui els tocava [els instruments]? / Afaram, / si vingueren tants de músics / de Sant Felip, de Alacant, / de Alcira y de Ontinient» (Gori, llaurador de Burjasot, 7). Mot NR al DIEC, accs. NR (1-4). afaramafaram loc. fer bestieses, comportar-se irracionalment, sense judici. «Lasereta del cabró!, / que tu en qui et pretens casar? / Tu em vols a mi o al rosí? / No vaches fent lafaram» (Ros, s. a.2, 6). Loc. NR. Variant formal de feram. Originàriament sembla tenir gènere femení, si bé en els exemples de més amunt, quan es pot discernir el gènere dafaram, és masculí. Del sentit inicial de conjunt de feres i danimal salvatge o danyós, el mot passa a designar metafòricament les persones amb un comportament o un aspecte equiparable al dels animals salvatges.
afaramàs m. persona sense judici, sense escrúpols. «Què sap la mala ventura / per a que este afaramàs / senamorara del frare?» (Martí, 1996: 108). NR. Derivat dafaram amb el sufix aspectiu -às, de caràcter despectiu i emfasitzador. Notem el manteniment del gènere masculí, com en afaram, a pesar que és aplicat a una dona, la qual cosa no deixa de contribuir a la connotació degradant de la metàfora.
afinar prnl. anar-sen, marxar. «Vach a enrollar-me un sigarro / y mafine en seguideta, / que hui és gran dia» (Arnal, 1877: 9), «El prínsip la solisita, / y francament, tio Nàsio, / si ell torna, vosté safina. / Com se entiende! Si me feren / vostés tan llecha partida!...» (Escalante, III, 72), «Estàs ya solt. Ara afinat / sense chistar, o baix terra / te colgue a la acsió més mínima» (ibid., 218). Acc. NR. En EscLl. és qualificat de vulgar. Pel sentit i la forma sembla un derivat del substantiu fi acabament, final (posar fi a lestada, anar-sen). Cf. afinar consumar, acabar, dur a la fi, i morir, acabar-se (DCVB, I, 252-253). Aplicat als diners: «dinés (...), tots me shan afinat!» (Gregori, 1900: 19). La relació metafòrica entre acabar, morir i anar-sen, marxar és lògica i coneguda (cf. Seco, 1970: 134).
afaramàs m. persona sense judici, sense escrúpols. «Què sap la mala ventura / per a que este afaramàs / senamorara del frare?» (Martí, 1996: 108). NR. Derivat dafaram amb el sufix aspectiu -às, de caràcter despectiu i emfasitzador. Notem el manteniment del gènere masculí, com en afaram, a pesar que és aplicat a una dona, la qual cosa no deixa de contribuir a la connotació degradant de la metàfora.
afinar prnl. anar-sen, marxar. «Vach a enrollar-me un sigarro / y mafine en seguideta, / que hui és gran dia» (Arnal, 1877: 9), «El prínsip la solisita, / y francament, tio Nàsio, / si ell torna, vosté safina. / Com se entiende! Si me feren / vostés tan llecha partida!...» (Escalante, III, 72), «Estàs ya solt. Ara afinat / sense chistar, o baix terra / te colgue a la acsió més mínima» (ibid., 218). Acc. NR. En EscLl. és qualificat de vulgar. Pel sentit i la forma sembla un derivat del substantiu fi acabament, final (posar fi a lestada, anar-sen). Cf. afinar consumar, acabar, dur a la fi, i morir, acabar-se (DCVB, I, 252-253). Aplicat als diners: «dinés (...), tots me shan afinat!» (Gregori, 1900: 19). La relació metafòrica entre acabar, morir i anar-sen, marxar és lògica i coneguda (cf. Seco, 1970: 134).
afluixa! interj. «Yo li pegue un tir. / Afluixa!» (Palanca, 1925: 29). Acc. NR. Expressa sorpresa, admiració.
afluixada f. imposició econòmica, pagament obligatori. «Tots ixqueren a vore qui era, y qui es pensen vostés que seria a aquell hora? Un menistre del tribunal en un ofisi a la redacsió intimant la afluixada dels trenta mil, u la parada del Mole» (El Mole, 1837: I, 314). Acc. NR.
afluixarafluixar tr. i intr. pagar, donar o deixar diners. «Si han de pagar algo, [diuen] afluixa» (Leon, 1787b: III, 3), «En cinc duros drets u torts / que els afluixares allí, / ya seguies ton camí» (Clérigues: 1820: 3), «Quina és la condisió sine qua non [per a ser periodista]? Depositar trenta mil reals en el banc de San Fernando (...). De modo y manera que (...) seran periodistes en regla si afluixen» (El Mole, 1837: I, 217), «Els fumaors / de lo puro afluixar solen / tal qual gratificasió» (Un pillo, 25). Acc. NR al DECat i ND. Cf. les expressions afluixar la mosca (la bossa, els cordons, larmilla o lo bolsillo) (Pomares, 1997: 19; DCVB, I, 259; Raspall, Martí, 1994: 213; MGad.). En el seu origen aquest ús dafluixar deu tenir relació amb lacció de descordar, dafluixar, la bossa on es guardaven els diners, com mostra la cita següent: «Tòfol la bolsa afluixà / y els pinos de ella tragué / per a pagar lalmorsar» (Martí, 1997: 305), «per a fer-li afluixar els lligams de lapretada bossa» (Pasqual Tirado, 1974: 57). El DCVB i Sanmartín (1998: 18) veuen en lacció dafluixar diners una acció sempre forçada o feta a desgana, però sembla no ser així en tots els casos, i que el pagament també pot fer-se de bona gana, com a agraïment per una acció rebuda, com en el darrer dels exemples transcrits més amunt. afluixar tr. i prnl. deixar anar una ventositat. «Y en asò, tornà a afluixar / un·atra llima més grosa» (Martí, 1997: 345), «soltant rots i afluixant flatos» (Martí, 1996: 100), «Així que chafà els polvos, / el vicari safluixà / una bomba tan terrible / que la casa tremolà» (Martí, 1997: 347). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB es recull només a Catalunya i com a reflexiu. afluixar tr. pegar un colp (a algú). «A vore, guapo. / Tafluixe un lapo. / Ya pots pegar» (Milacres, 203). afluixar tr. disparar. «Ahí té vosté la orde per a que els periodistes afluixen chano chano trenta mil reals, que a molts és lo mateix que si els afluixaren cuatre tirs» (El Mole, 1837: I, 331), «Si et fan una mala feta, / no digues res a ningú. / Afluixalos lescopeta» (Ensisam, 203). afluixar tr. dir. «Hi a allí deputat que afluixa / tan pronte un no com un sí» (Castillo, 1870: 6). Accs. NR (3, 4, 5). Aquestes accepcions segurament tenen a veure amb lacció de relaxar (afluixar) la tensió, la tibantor, que suposa contenir lacció de colpejar algú que resulta enutjós, de disparar un arma de foc, de retenir una ventositat o de contenir la paraula. També saplica a lacció de deixar anar renecs (Pomares, 1997: 19).
aforragaites m. i f. persona avariciosa, gasiva. «Temporal. Yo me obliguí a mantindre a cost y costes a una ninfa de quince a veinte, la veritat. (...). Parranda: Ellas te darán el pago. Charpeta: La perdició nostra són tots eixos embelecos. Bufalampolla: Majaeros, en un joc de mans ben fet cada semana sobra per a mantindre eixes ninyeries. Temporal: Sagrat, asò és home, y no vosatros, aforragaytes, que sempre os giteu a fosques» (Leon, 1787c: 5). Mot NR al DECat ni al DIEC; acc. NR. Pomares (1997: 175) arreplega gaita diners, cartera, moneder; també en largot castellà gaita cartera (León, 1996: 90). Vinyoles (1978: 94) documenta gaita lany 1914, amb un sentit poc definit, sobre el qual pensa que «podria significar carta de jugar, a través de la idea de so, relacionada sempre en argot amb els diners». També en la germania castellana gaita baraja de cartas, «a cuyo son todos bailan», i dinero que el jugador paga al dueño del garito y a los mirones (Chamorro, 2002: 421; Hernández, Sanz, 2002: 230-231). A Cardona i Solsona gaita persona avara (DCVB, VI, 123). Si bé Coromines (DECat, IV, 267) dubtava daquesta interpretació perquè no veia la relació entre la cornamusa i la persona gasiva, la connexió és possible a través de les accepcions pecuniàries.