afufar / afufar / afufar / afufarafufar intr. i prnl. anar-sen, fugir. «Per això sausenta Cento... / Mira si fa bé daufar-se» (Leon, 1811: 6), «Pos entonces, lo millor / és que fofe de ma casa. / Se nanirem, tio gañat» (Mentres pasa, 15), «A hon estan els que cridaben / per els atres pretenents? / (...) Se fufaren. Y a mi què?» (Boix, 1861a: 24), «Però, Siñor, què serà / que tots dasí safufaren / y en silenci se nanaren?...» (Milacres, 299). aufar-se: mot NR; afufar: mot NR al DCVB ni al DIEC i ND; fofar, fufar-se: mots NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. Reig (1999: 348) recull a Alcoi amb aquest sentit fofar, dús habitual fa trenta o quaranta anys, però actualment poc utilitzada. Cf. Que no fofes? Che, fofa! (Alberola, 1928: 341). afufar tr. prendre enganyosament o per sorpresa, furtar. «Pos bueno, no et queixes, / i si els qüens te fufen, / calla» (a. 1855) (Blasco, 1979: 131). Acc. ND. Deu ser un manlleu del castellà col·loquial afufar, afufarseid. (Besses, 1905: 18; Salinas, 1896: 266; DCECH, III, 422-423; Sanmartín, 1998a: 19; Ruíz, 2001: 20), que ja formava part del lèxic germanesc (Alonso Hernández, 1977: 14-15; Chamorro, 2002: 62, 63; Hernández, Sanz, 2002: 35-36).
agalles f. pl. valor, manifestació de valentia. «Pa confiar en vosatros / és menester tindre agalles» (Balader, 1871a: 16). Mot NR al DECat, acc. NR al DIEC; 1a doc. Segurament pres del castellà (DCVB, I, 276).
aganxaraganxar tr. detenir, atrapar algú que fuig o soculta. «Puix si taganjen, digues la veritat, y voràs que festa et faran» (Leon, 1787c: 8), «Ya el tio Pepe marchà, / ya marchà la sehua tropa, / y Suchet també marchà, / fuchint com uns desertors, / o com lladres que han robat, / y per por que no els aganchen, / el refúgio van buscant» (Rafelo de Picasent, 6). aganxar tr. agafar o recaptar diners. «aganxen tots els dinés» (Martí, 1996: 314), «I tirant a la bolsa mà, / li doní dotze doblons. / I ell la moneda aganxà» (ibid., 270), «Que les pesetes que agancha / de Catarrocha el portasgo» (Tabalet, 124). Mot NR al DIEC, accs. NR (1, 2). aganxar tr. atraure, convéncer (algú), amb enganys i interessadament, a fer una determinada acció. «Ment; és un enemic vostre, que sols trata de aganchar-vos, per a aprofitar-se» (El Mole, 1837: I, 20). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. aganxar tr. seduir, conquistar. «(Si la mehua chica agancha / a este agüelo, fa la sort)» (Ovara, 1877: 8). Mot NR al DIEC, acc. NR. Metàfora. aganxar intr. parlar animadament (amb algú). «Com lha dencontrar son tio, / si està aganxat en Malena!» (Sainets il·licitans, 264). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. enganxar detenir; aconseguir, atrapar (Vinyoles, 1978: 82; Pomares, 1997: 140). Metàfores construïdes sobre accions que recorden una mena de subjecció o unió ferma.
agarrada f. relació sexual. «Y don Paco sentusiasma / y es creu bou de veritat. / Me lanfila per el sentro [a Catalina la Torera], / la tira per dalt del cap, / y allà van a revolcons..., / lo que es diu una agarrà» (Catalina la Torera, 7). Acc. NR. Metàfora que evoca les idees denganxada, dunió, a més de la referència a la rebolcada suggerida pel toreig. Cf. enganxar(-se) copular (Pomares, 1997: 140; Verdaguer, 1999: 211), revolcón relación sexual (Sanmartín, 1998a: 733).
agarrador m. lladre. «Tots volen ser senaors, / tots volen ser diputats, / tots ministres y empleats, / però tots agarraors» (El Mole, 1840-41: I, 380), «Hui entre tant dagarraor, / sigau nostre defensor, / sacre apòstol valensià» (id., 1863-64: 367). Mot NR al DECat ni al DIEC, acc. NR. També en la germania castellana (Hernández, Sanz, 2002: 36). Metonímia.
agarrafaüt m. rapinya, acció dagafar el que no és seu. «El Mole (...) no perteneix a ninguna pandilla dempleistes, ni cascaanous, ni sampa bollos, perquè no ha vist enchamay, ni vorà, en elles més que egoisme y fam dagarrafaüt y arrepuña a qui puga més» (El Mole, 1840-41: I, 213). NR. Sembla un creuament dagarrar amb el popular gafaüt (), vocable molt usat per Bernat i Baldoví, un dels creadors de la revista satírica El Mole. Tots dos mots fan referència a lacció de robar o dapoderar-se dels béns aliens sense escrúpols, valent-se de qualsevol mitjà.
agarrafunyar tr. furtar, robar. «de lo que dien els papers públics que habia agarrafuñat de palàsio...?» (El Mole, 1840-41: I, 71), «y sarrapaba el forro de les bolchaques enrecordan-se dels millos que habia agarrafuñat la Berònica real» (ibid., 93). NR. Mot format sobre el verb agarrar, figuradament furtar, robar. Probablement, cal veure-hi una confluència dels grups de garra urpa (agarrar), garfi ganxo de punta aguda (< GRAPHIUM) i garfa, més tenint en compte la influència i barreja que hi ha hagut històricament entre aquests grups (cf. DCECH, III, 103-107). Cf. esgarrafinyar esgarrafar, esgarrafinyada esgarrapada (DCVB, V, 338; DECat, IV, 388), i els castellans garrafiñar hurtar, robar i engarrafar robar (Alonso Hernández, 1977: 317, 393; Chamorro, 2002: 361, 439). La terminació deu relacionar-se amb el sufix aspectiu verbal -uny- (cf. Duarte, Alsina, 1986: 71; Colomina, 1991: 52; 1995: 114).
agarrapunyeragarrapunyer adj. polític corrupte, lladre. «invadí lEspaña una rasa de chent desengañà, descreguda, sinse idees ni prinsipis polítics (...), que (...) procurà nugar-mos a tots ben curts y amarrats per a despullar-mos, traure-mos els cuartos (...). Una vegà tirada tota eixa rasa agarrapuñera en lo camí de la Calderona» (El Mole, 1864-65: 404). Mot NR. Cf. a lagarrapunya a aferrapilla (Diccionari Aguiló, I, 42; DCVB, I, 279). Relacionat amb agarrar i arrepunyar, repunyar. arrepunya.
agarraragarrar intr. agafar algú alló que no és seu, furtar; obtenir fraudulentament un benefici. «Tans compadres y comadres / per agarrar veig armats, / que pareix que estem ficats / en una cova de lladres» (El Mole, 1840-41: I, 380), «Dells, com si foren pardals, / trac plomes de cada u... / Ay! Nelo, qui et guanya a tu / en falòries inmortals? / (...), que al cap y al fi és segur / que no seràs home oscur / mentres pugues agarrar» (Milacre del taberner, 4). Acc. NR. Amb les urpes o garres sagafen els objectes i béns robats, igual com les feres capturen i subjecten les seues preses. agarrar prnl. renyir, barallar-se dues persones. «perquè, així que sagarraven, / ella solia armar / en la senyora filosa, / i començava a pegar / hasta que la hi fea trossos» (Martí, 1996: 122), «Sentiria que me vera / la de dalt, pués com me guipe, / sagarrarà en Barbereta, / y yo em quedaré fent riure» (Escalante, II, 45). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Amb un sentit similar agafar-se (DCVB, I, 273). agarrar prnl. parlar, conversar animadament i sense preocupar-se pel temps; festejar. «Tornaré un rato de espay. / Nosatros quant sagarrem / pareyxem dos festechans, / que may larròs sels socarra» (Civera, 1813a: 12), «Pués ya voràs, Ramonet, / cuant felisos som així. / Ya esteu agarrats? / (...) No te tinc dit que no vullc / festechos dins de ma casa, / y menos en un gandul?» (Essenes del bombardeo, 1869: 18). Acc. NR. En aquest cas el contacte ja no és físic, com en lanterior, sinó verbal, el qual fa que els participants en una conversa animada es troben com «enganxats» per les paraules, units per la interacció verbal. agarrar prnl. festejar, tenir relacions amoroses. «Com la saó se nempasa, / a una no li dien chut, / veent que pasaben dies, / sagarrà en un cheperut» (Maldonado 1887, 5). Acc. NR. En aquest cas no està present la idea de conversa, entre enamorats o entre altres persones que parlen animadament com si ho fossen, com en 3, però sí la dunió, ajuntament, pròpia daquest verb. agarraragarrar loc. embriagar-se. «qu·a deixe, cuant lagarra de veres, sempre li pega per fer el valent» (Caps, 67). Loc. NR. Expressió elusiva de caràcter encobridor. Cf. agafar-la [ben agafada]id. (Pomares, 1997: 19). agarraragarrar loc. renyir dues persones. «Però ves-li dient pobre al que té pretencions de rich, si vols qu·en seguida et tire als gosos (...); això si no sagarra en tu a braç partit o se trau el jafarot per a pegar-te dos furgaes» (Tipos, 161). Acc. NR.
agarrat -ada adj. i m. i f. avariciós, gasiu. «És molt agarrat; / en demanar-li el més mínim / favor, sallarga a linstant» (Escalante, II, 465). ND al DCVB. Cf. el malnom lo Agarrat, documentat en 1734 (Muntanya, 2000: 3); al Puig ser garrotero avar (Luís, 2000: 274); en castellà agarrado (Besses, 1905: 18; Sanmartín, 1998a: 19; Carbonell Basset, 1000: 11; Luque et al., 2000: 24-25). Restricció del significat de lacció dagafar fort alguna cosa a una aplicació concretada en els diners i els béns materials en general, als quals saferra, i agarra amb força, la persona avariciosa. Duna manera semblant, sexplica enganxat avar, recollit a Canals (Sancho Cremades, 1995: 136), i el mot de largot francés arpinche homme très avare, derivat darpionner saisir (Colin, Mével, 1990: 15).
agarrofant m. i f. lladre. «La pandilla de agarrofant que ha perdut a on ficar la ungla al soltar el trono» (El Mole, 1840-41: I, 95). Mot NR. Deu estar format sobre el verb agarrar furtar, robar, amb la terminació agentiva -ant, pròpia del participi present de la primera conjugació. Cf. agarrant avar, massa afectat destalviar (DCVB, I, 279), agarrante ladrón, alguacil (Alonso Hernández, 1977: 15). Com en agarrafunyar furtar, robar, probablement cal veure-hi una confluència dels grups de garra urpa (agarrar), garfi ganxo de punta aguda (< GRAPHIUM), garfa, i potser també agafar. La o pretònica podria explicar-se per analogia dalgun altre mot, com ara el substantiu agarró o el parònim agarrofar(-se), derivat de garrofa, popular en el valencià de lèpoca, com semblen provar-ho les accepcions que en dóna MGad.
agavatxat -ada adj. afrancesat. «desfogar el seu cheni contra els francesos y agabachats» (Chusep el Bo, 1). Mot NR al DIEC i ND al DCVB ni al DECat. Derivat de gavatx.
agilimógili / agilimógili / agilimógili m. embolic, confusió, desordre. «cuant el cuadro de Europa estaba ya arregladet y cada nasió y reine en son lloc (...) li sen va la mà a lofisial, y vatem así el cuadro de Europa fet un pastís (...). Arreglà com pogué el cuadro empastisat (...) y a la prensa en ell. No sabent el prensiste el agilimógili (...), no se cuidà de comprobar la plana (...). Tot estaba confundit y arrebolicat» (Tabalet, 52). agilimógili m. frau, afer brut, fraudulent. «El article sobre la requisisió no és més que una crítica (...) de lo que sol susuir después de repartits els rosins a diferents escuadrons en los desechos (...). ¿És dir que sha comés algun delit?, què hagut algun agilimógilis? No siñor. És que pot haber-lo» (El Mole, 1837: II, 89), «Y torró da setse mil, / a on ha puchat des de cuatre, / carrera de agilismógilis, / per la adulació molt fàcil» (id., 1863-64: 123). Mot NR. Del castellà ajilimójili, compost dajo. Pròpiament és el nom duna salsa feta amb all, a la qual safigen diversos ingredients (oli, vinagre, sal, tomàquet, etc.) (cf. DCECH, I, 90; Alcalá Venceslada, 1998: 27). Col·loquialment aditamentos (Moliner, I, 106). Metàfores fonamentades en el sema barreja, barbull, duna salsa amb tants ingredients. Dací és senzill el pas a les idees dambigüitat, dimprecisió, de garbuix, associades amb els assumptes fraudulents, foscos, poc clars.