agitanat -ada adj. indigne, vil. «esta política achitanà no tomplirà de honra les volchaques» (El Mole, 1840-41: I, 87). Acc. NR. La cultura popular sol mantenir bastants prejudicis sobre els gitanos, als quals hom associa sovint valors negatius, sobretot relacionats amb lastúcia i les males arts.
agrunsamenta f. acte i efecte de gronxar, gronxament. «Pepeta: Pos si no·s vol dormir. / Maria: Fes-li non...y non... / Visent: Ya és tema / que sempre prop del meu cuarto / tinga yo lagrunsamenta!» (Escalante, I, 132). NR. Derivat dagrunsar, variant valenciana de gronxar, amb el sufix col·loquial i afectiu -menta (cf. Duarte, Alsina, 1986: 108-109).
agrunsar prnl. dilatar o retardar la resolució o execució dun afer. «Home, això no·s veritat. / Ell fa lo que tu li manes. / Yo hu crech; y a voltes no hu fa, / sempre que pot agrunsar-se...» (Palanca i Hueso, 1898: 12). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora fonamentada en el moviment de vaivé, amb extensió al plànol psicològic. En Esc. agrunsar-se en algun negoci. engrunsar-se.
aguaitacossos m. tafaner, curiós, indiscret. «latre era més guilopo que polit (...), gran escarbacalius y aguaytacosos (...), fisgó y gayta» (Rondalla, 12), «i atres tants que jo me calle, / com són los aguaitacossos» (Martí, 1996: 258). NR al DECat ni al DIEC. Sinècdoque. La persona indiscreta no únicament «aguaita els cossos», les persones, sinó també el seu comportament.
agüelo -aagüelo -a loc. vell verd. «Lagüelo cuc» (Escalante, II, 528), «Hoy no puedo darle el si. / (...) Lagüela cuc! / Pués ella va poc pintà! / (...) Eixa agüela verda, llecha» (Escalante i Feo, 1889b: 11). agüelo -aagüelo -a, agüelo -a, agüelo -a persona vella que conserva inclinacions galants impròpies de la seua edat. «Baix du dels farols, una agüela verda en gran moño y mocador de Manila» (Llombart, 1877: 138), «Qui (...) / no coneixerà entre mil / a nostre tipo don Chil, / o siga, lagüelo vert?» (Tipos dauca, 155), «(Agüelo vert, mamarracho!)» (Portolés, 1893: 26). Locs. NR. En el DCVB (X, 727) i el DIEC (1995: 1857) vell verd id. Metàfora burlesca basada en la contradicció entre la vellesa, i la conducta que sen considera pròpia, i la joventut, simbolitzada pel color verd. En castellà lexpressió viejo verde viejo que conserva inclinaciones galantes es documenta ja en Quevedo (Seco, 1970: 533).
àguila / àguilaàguila f. moneda de cinc cèntims. «Mire, hui fan correguda; / sinc aguiletes que tinc / li les done y paca·ls bous» (Máñez, 1888: 11), «Esta chent no vol deixar-mos ni un àguila, y se emportarà hasta la suor» (El frare, núm. 12, p. 1). Acc. NR al DIEC, 1a doc. MGad. el qualifica de terme vulgar. Sinècdoque, segurament pel gravat de la moneda. També saplica a la pesseta (Sánchez et al., 1991: 12). àguila f. pl. diners. «Les dos causes prinsipals són: el temps y les aguiletes. Tot lo cual a mosatros mos ha faltat» (Sen Fransés 1893, 2), «la cartera de les àguiles» (Ballà 1899, 3), «(Yo em case en esta agüela. Encara està fresca, y té aguiletes...)» (Colom, 1909b: 11). Sinècdoque, a partir de la primera significació. àguila f. ració de beguda per valor duna aguileta. «Pa que no ten vens en nosatros a que·t vechen els amics y es farem un·àguila?» (Máñez, 1888: 9), «Tu estàs hui algo marechat. Alguna aguileta de més. Més valguera haber-me estat fent-me aguiletes, y no haber anat a Cadis...» (Asencio, de Hoyos, 1896: 28), «Volen fer-se una aguileta? / (...) Sagraïx» (Escalante i Feo, 1900: 31). Accs. NR (2, 3). Metonímia. àguilaàguilaàguila / àguila loc. fer el betzol, fer beneitures. «Senamora asta les gajes de Gimo del Portal, latre germà, que també estava fet grulla per ella y anava com un llam, fent laguileta, per a veure demportarse-la» (Rondalla, 14), «Se nanem. No·m fasa làguila, / y sobretot mucho ojo! / Mantén?» (Ovara, 1879b: 15). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. MGad. relaciona aquesta locució amb lexpressió sinònima fer làngel bobo, personatge amb ales i rostre candorós que figura en la processó del Corpus de València, com també hi figuren les àguiles, símbol dels evangelistes. Fer làguila és sinònim de fer làngel, fer lo bambau, fer lo Quelo i fer lo Tòfol (EscLl.). Cf. «Como aquí hay tanto que ver, / amigo, per lo carrer / hu pareix làguila bova!» (Escalante, I, 293); aguilot beneit, ximple (Marian, Sanchis, 1994: 107), fer-se el aguiló o el tòfol (Alberola, 1928: 119).
agüelo -aagüelo -a loc. vell verd. «Lagüelo cuc» (Escalante, II, 528), «Hoy no puedo darle el si. / (...) Lagüela cuc! / Pués ella va poc pintà! / (...) Eixa agüela verda, llecha» (Escalante i Feo, 1889b: 11). agüelo -aagüelo -a, agüelo -a, agüelo -a persona vella que conserva inclinacions galants impròpies de la seua edat. «Baix du dels farols, una agüela verda en gran moño y mocador de Manila» (Llombart, 1877: 138), «Qui (...) / no coneixerà entre mil / a nostre tipo don Chil, / o siga, lagüelo vert?» (Tipos dauca, 155), «(Agüelo vert, mamarracho!)» (Portolés, 1893: 26). Locs. NR. En el DCVB (X, 727) i el DIEC (1995: 1857) vell verd id. Metàfora burlesca basada en la contradicció entre la vellesa, i la conducta que sen considera pròpia, i la joventut, simbolitzada pel color verd. En castellà lexpressió viejo verde viejo que conserva inclinaciones galantes es documenta ja en Quevedo (Seco, 1970: 533).
àguila / àguilaàguila f. moneda de cinc cèntims. «Mire, hui fan correguda; / sinc aguiletes que tinc / li les done y paca·ls bous» (Máñez, 1888: 11), «Esta chent no vol deixar-mos ni un àguila, y se emportarà hasta la suor» (El frare, núm. 12, p. 1). Acc. NR al DIEC, 1a doc. MGad. el qualifica de terme vulgar. Sinècdoque, segurament pel gravat de la moneda. També saplica a la pesseta (Sánchez et al., 1991: 12). àguila f. pl. diners. «Les dos causes prinsipals són: el temps y les aguiletes. Tot lo cual a mosatros mos ha faltat» (Sen Fransés 1893, 2), «la cartera de les àguiles» (Ballà 1899, 3), «(Yo em case en esta agüela. Encara està fresca, y té aguiletes...)» (Colom, 1909b: 11). Sinècdoque, a partir de la primera significació. àguila f. ració de beguda per valor duna aguileta. «Pa que no ten vens en nosatros a que·t vechen els amics y es farem un·àguila?» (Máñez, 1888: 9), «Tu estàs hui algo marechat. Alguna aguileta de més. Més valguera haber-me estat fent-me aguiletes, y no haber anat a Cadis...» (Asencio, de Hoyos, 1896: 28), «Volen fer-se una aguileta? / (...) Sagraïx» (Escalante i Feo, 1900: 31). Accs. NR (2, 3). Metonímia. àguilaàguilaàguila / àguila loc. fer el betzol, fer beneitures. «Senamora asta les gajes de Gimo del Portal, latre germà, que també estava fet grulla per ella y anava com un llam, fent laguileta, per a veure demportarse-la» (Rondalla, 14), «Se nanem. No·m fasa làguila, / y sobretot mucho ojo! / Mantén?» (Ovara, 1879b: 15). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. MGad. relaciona aquesta locució amb lexpressió sinònima fer làngel bobo, personatge amb ales i rostre candorós que figura en la processó del Corpus de València, com també hi figuren les àguiles, símbol dels evangelistes. Fer làguila és sinònim de fer làngel, fer lo bambau, fer lo Quelo i fer lo Tòfol (EscLl.). Cf. «Como aquí hay tanto que ver, / amigo, per lo carrer / hu pareix làguila bova!» (Escalante, I, 293); aguilot beneit, ximple (Marian, Sanchis, 1994: 107), fer-se el aguiló o el tòfol (Alberola, 1928: 119).
aguilutx m. poca-solta. «Nem-sen a casa, / ya tornarem el dilluns. / Com tornar! Si este dumenche / és el sorteo, aguiluch» (Escalante i Feo, 1889a: 24), «No coneixes la vergoña / (...). Aguiluch. / Que ya no me vols?» (id., 1905: 377). Mot NR. Del castellà aguilucho. Metàfora animalitzadora amb connotacions degradants. En murcià abilucho persona desvaída (García Soriano, 1932: 1).
agullaagulla f. penis. «Per a tretze portals hi ha trenta agulles. / I respon don Orinal: / Ma muller ne té cent en un portal. / Responen dos estudiants: / Los portals de les dones són tan grans / que han menester agulles de jagants» (Morlà, 125). Acc. NR. En lEspill de Jaume Roig agullada membre viril (Vila, 1990: 152). Metàfora formal i funcional (per la funció penetrant de lagulla). En lexemple de Morlà es juga humorísticament amb lequívoc provocat per la polisèmia del mot agulla. Recordem que lagulla de portal era, a València, el dependent encarregat de cobrar larbitri de portes (DCVB, I, 324). agullaagulla loc. ejacular lhome. «luego que ella ha conegut / que estaven casi caent / les agulles delcanut, / (...) en un bell en sec sha alçat» (Bernat i Baldoví, 1845a: 38). Loc. NR. canut.
agur abur.
aiguaaiguaaigua loc. cosa de poca importància, fotesa. «Les dimisions aigua de sebà» (La moma, núm. 2, p. 16). aiguaaigua loc. cosa de poca substància, de poca importància. «tots esperen en gran ànsia que contesten den de Berlín el seu paréixer a lo qu·ha dit el Gobern dEspaña, y yo me pense que tot serà aigua de tramusos» (El tio Garrote, núm. 6, p. 3). Locs. NR (1, 2). Metàfores. En al·lusió a la poca substància daquestes aigües. aiguaaigua loc. la mar, loceà. «arreplegaba chent per a traure contrabando de les aigües blaves» (El Mole, 1837: I, 134). Loc. NR al DECat ni al DIEC, acc. NR. Metonímia. aiguaaigua (a algú) loc. afalagar-lo, procurar complaurel. «però qu·era un marsapà si li entenien el chènit y li sabien bañar laigua» (Ensisam, 237), «Mes ell tingué tanta sort / que no·l castigaren may, / perquè sempre anava als quefes / banyantlos laigua davant, / gastant-los moltes pamplines, / fent-los riure a no parar» (Troços, 133). Cf. ballar laigua davant [a algú]id. (DCVB, I, 339); ballar laigua (a algú), ballar laigua als ulls (dalgú)id. (Reig, 1999: 89; Gascón, 1999: 199); banyar-li (a u) lull ganarle la voluntad (MGad.). La paronímia ballar-banyar deu afavorir aquestes expressions. aiguaaigua loc. desfer, resoldre. «Que alegria! / Fet aigua latre belem, / ya no tindrà en que·s casem / lentruperi que tenia» (Balader, Sales, 1876: 974). Loc. NR al DECat, acc. NR. Metàfora. aigua loc. orinar. «com si no existiren per a molts els mingitoris, pareix que shachen aparaulat el anar allí a mudar-li laigua al canari» (Llombart, 1877: 151). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora. aiguaaigua loc. prendre el fil de la narració, lassumpte, de més arrere. «Tornem ara als tres germans, que ya pareix que dormen massa, y prengam laygua de més arrere... och, que no men recorde a on estava!» (Rondalla, 28). aiguaaigua (quelcom) loc. esvanir-se, perdres. «Eixe títol sha tornat / aygua, Saro, pués de laygua / vingué lo seu nominat» (Tio Bernat, 1). Locs. NR. Metàfora, segurament per associació amb la imatge de laigua que es perd entre els dits, que no es pot aferrar amb la mà.