aireaire m. vacuïtat, insubstancialitat; manca de contingut. «Noms sinse sentit, o paraules plenes daire (...): pacto social, libertad civil, seguridad individual, progreso, igualdad (...)» (El Mole, 1837: III, 27). aire m. vanitat, frivolitat. «Això de la policia / són només ceremonials / que van per la part de fora, / y és tot ayre en bon romans» (Ros, 1748: 2). Accs. NR (1, 2). Metàfores fonamentades en les característiques físiques de laire, lligades a la idea dimmaterialitat, de buidor, devanescència. aireaire loc. enviar a mal viatge. «Hast·ara es movilisaben hòmens y dones, ara ya es movilisen convents. El de Malaenes se va a movilisar molt pronte y lenviaran a pendre aires» (El Mole, 1837: I, 43). aire loc. parlar sense substància. «Poquet ha dit, poro bo, / qu·ell no parla a laire may» (Balader, 1863 [1919]: 10). aireaire (a algú) loc. prendre-li confiança. «Si és carraca, / als tres dies li pren laire, / y tindrà un atra castaña» (Ovara, 1877: 8). aireaire loc. prendre una certa estima. «Com así fea els mandaos y mhabia pres un aire...» (Escalante, I, 432). Locs. NR. Metàfores.
aixalma, posar l (a algú) loc. criticar-lo, malparlar-ne. «Ella: Saps que mos volen cremar / per les nostres relasions? / (...) Lo sert és que tots ho saben, / y tot lo món sha escamat. / Ell: Encà no mos han pillat, / així és que debaes mallen. / Yo tinc les mehues rahons / per a pendre-u tot en calma, / y si en posen molt laixalma, / maguantaré... Marmolons!» (Borrull 1890, 3). Loc. NR. Variant de xalma o salma. Metàfora, per referència a la càrrega de la bèstia (cf. DECat, VIII, 61; DCVB, I, 359; IX, 691; X, 900).
aixarop,aixarop, loc. copular. «Aquesta fadrina / pareix del bec groch, / y ans que se la pape / aqueste arriot, / (...) vull / beurem laixarop» (Mulet, 176). Loc. NR. Metàfora. El verb beure, com menjar, susa de vegades col·loquialment formant locucions amb referència a lactivitat sexual (cf. Pomares, 1997: 51; Verdaguer, 1999: 207-208). El gaudi del sexe està també evocat per la dolçor de laixarop.
aixeta / aixetaaixeta f. borratxo, ebri. «Eixe home és una aixeta» (Escalante, I, 492). Acc. NR. Cf. estar com una aixeta (Escalante, II, 100). Metàfora jocosa per relació amb laixeta de les bótes i tonells de vi. aixetaaixeta loc. anus. «De resultes de esta porga, conten que li agarrà al siudadano real una diarria que se nanaba de bareta, perquè la por li rompé el pestell y li afluxà la eixeta deltonell» (El Mole, 1840-41: I, 143). Metàfora jocosa i encobridora. Cf. anar com una aixeta tenir diarrea (DCVB, I, 370), anar-sen u com una aixeta (MGad.). aixetaaixeta (a algú) loc. fer de cos, defecar. «Quant monsiur de la Corneta / el llit es veu circuir, / va pegar un gran suspir / y sasentà en la silleta. / Se li vasoltar la aixeta. / Com un noy plora y suspira, / es desmaya y casi espira» (Chorro el Parrut, 4). Locs. NR. Cf. anar-sen com un·aixeta (Alberola, 1928: 23), «A penes foc li peguí / a la primera mineta, / lo mateixet que una aixeta, / lo que vach minchar tirí» (Cervantes 1890, 7). Metàfora amb un cert caràcter eufemístic i amb connotacions humorístiques.
ajonetes f. pl. festes, afalacs, que es diuen a les criatures. «Y a la nit parí. / Mhan dit que una chica. (...) / Naixqué en dos dentetes, / y Miquelo li dia ajonetes» (Miquelo y Tomasa, 4), «Ajonetes, toca manetes» (Tonadilla alegre, 1). Mot NR. Derivat de la veu [áxo], amb la qual sacarona i estimula els nadons perquè comencen a parlar. Deu tenir origen onomatopeic, imitació dels sons inarticulats que produeixen els nadons.
ajuntaculs m. i f. mitjancer de matrimonis. «També tinc aparellats mols de estos achuntaculs, / de estos que casamens fan» (Coloqui nou a hon se referix lo que li pasà a un fadrí de València, 7). Mot NR. A Sinarcas juntaculos casamentero (Palomares, 1981: 259). Mot compost de caràcter humorístic i degradant, que juga amb laspecte sexual i escatològic, mitjançant una sinècdoque: la part (el cul) representa el conjunt (la persona).
ala / alaalaala (algú) loc. seduir-lo, conquistar-lo. «Ting un nóvio y no magrada. / Pos anvia-lo al bordell. / (apart) Ya·l tinc agarrat de lala» (Salelles, 1864a: 16). ala (algú), ala (algú), ala (a algú), ala (a algú) loc. seduir; enamorar, festejar, fer la cort; afalagar amb paraules amoroses, amb llagoteries. «Pot vosté estar molt ufana, / qu·és una rosa de abril. / (Vamos, ya lha fet de lala)» (Ovara, 1881a: 19), «Gràsies perdiueta meua / (pronte la vach a fer dala), / que felisos ham de ser / cuant mos posen la casaca» (Coloqui entre Nicàsio y Chuana, 3), «Yo la aní cucurrechant, / fent-li a voltes de la aleta, / y a voltes tirant-li gra» (Martí, 1997: 262), «Pos li parlaré de lamo, / de eixe que li fa laleta» (Portolés, 1893: 21), «Estaba fent laleta / molt sério a Felumeneta» (Roig, 1871: 21). El recull Reig (1999: 328); en lALPI fer laleta figura a la Pobla de Benifassà, el Pinós i Crevillent (Garcia Perales, 2001: IV, 2186); al Villar de lArquebisbe hacer a uno la aleta hacerle la rueda, rondar tras él para conseguir algo (Llatas, 1959: I, 98). Usat també absolutament, sense complements: «Eixe és el que fent laleta, / moferí casar-se en mi. / Y después féu media vuelta, / y si te vi, no me acuerdo» (Ovara, 1879a: 17). alaala (algú) loc. enganyar, trair. «ma nevoda el vol un poc [el caporal], / però (...) / van a quedar de rompuda, / perquè la so Llengua Blaba / y el cabo de potros negres / pareix que lan feta dala» (Palanca, 1868: 18). alaala (algú), ala (algú) loc. pegar, apallissar, malmetre (algú) a colps. «Mha desafiat... / (...) Si no ix vosté, el fas de lala» (Escalante, I, 527), «(A eixe andalús [que pretén la seua xicona] mel fas dala / hui mateix). / (...) / So punyales, / del forro del seu llomello / vaig a ferme un ridoblante» (Palanca, 1872a: 14), «Tenint (...) enemics / que, a poder, mos faran dala» (Escalante i Feo, 1889a: 51). alaala (a algú) loc. afalagar amb paraules amoroses, amb llagoteries, fer laleta. «Ella me mira, me popa / y em ve sempre ferint lala, / buscant en mi pa livern / un abrigo en la casaca» (Palanca, 1884a: 5v). Locs. NR. Metàfores. Cf. ferir dala ferir un ocell a una ala, amb un tret (DCVB, I, 393).
alacrà m. membre viril. «Un llauraor de la Sarga / li dia a la sehua filla: / Cuant vetjes un alacrà, / futj-li el bulto, per si et pica, / Mes com ella cas no en fea, / li picà este bitjo un dia, / de tal modo qu·als nou mesos, / se li endeñà la ferida» (Niu, 79). Acc. NR. picar.
aladroc,aladroc, loc. copular (la dona). «Esta dona (...) / per capricho o per moïna / al dimoni li fa lloc, / y com si fora fadrina, / torna a peixcaraladroc. / Y de presa..., mich frechit, / abrasint y gotechant, / amagà del seu marit, / la infelís sel va menchant» (Bellver, 1866: 61). Loc. NR. Metàfora. peix 3.
alarb 1 m. persona salvatge, brutal; hostil. «Allí dalt / vaig veurem, y encara en por, / perquè a lestar contemplant / al generalot dels moros, / que pareixia un alarp, / y tota aquella canalla, / me se va representar / que ya estava yo cautiu» (Leon, 1789c: 6), «caigué en mans de aquells alarbs» [els soldats francesos enemics] (Paper interesant, 3). 1a doc. En Guerau de Montmajor, alarbí home de caràcter hostil (Casanova, 1987: 79). alarb 1 m. persona malintencionada i sense escrúpols. «És lo cert que ni en Ginebra / es farien tals maldads / com les que assí mantenien / Florido, Pineda y Blai (...). / Pués què direm de Pineda? / Este no és tant de admirar, / perquè és de Orà descendent / y és forçós que siga alarp. / Este (...) / grans partides a huit lliures / de forment a fet portar, / y a tretse y micha el venia / als pobrets dels valencians» (Blasco, 1984: 152). Sembla que en un fragment de lEspill de Jaume Roig citat per Coromines (DECat, I, 351) el femení alarbes té un sentit connex, si bé Coromines no el detalla. alarb 1 m. home de poc seny, ximple. «Home, què fas? / Tens girat lenteniment? (...) / Ya sé que eres un alarp, / y es predicar en desierto / buscar la formalitat» (Leon, 1789a: 7), «Home, yo sense vergonya / te asegure que espasmat / hem quedí (...). / Y no parí fins a dalt del campanar, / y encara em pensí no estava / segur; puix de veritat / vaig creure de que eren moros. / Home, si eres un alarp» (Leon, 1789c: 6). Accs. NR (2, 3). En Esc. i MGad. alarb inculto, rústico y brutal, fent una associació de la incultura i la ignorància amb la rusticitat i la brutalitat, com sovint sol produir-se en la mentalitat popular. Metàfores degradants de base xenòfoba. També anar com un alarb anar mal vestit, descurat (Raspall, Martí, 1994: 224).
albarda, plantar l (a algú) loc. enganyar-lo amb bones paraules; escarnir-lo. «Jo, que em tragaria un ast / o una ballena de punta, / ya se ve, mho vaig tragar [el purgant] (...) / Així me plantà lalbarda / i me féu tragar el ham» (Martí, 1996: 233). Loc. NR. Amb un sentit similar albardar (DCVB, I, 421). Metàfora degradant. Lalbarda integra els arreus de les bèsties de càrrega, a algunes de les quals, com els rucs, hom els atribueix culturalment la qualitat de lestupidesa. Cf. albarda gandul, persona que no sirve para nada, a Almeria (Escobedo, 2003: 21).
albardar intr. dominar, tiranitzar. «Digues, qu·has fet estos dies? / Pedre treball y esposar-te / a qu·una bala et matara / (...) / Això és sert, però també / si nos deixem albardar... / Tu deixa fulla pelar / al que té cucs...» (Essenes del bombardeo, 1869: 18), «mentres que a la mala hembra / que los albarda en un trono / la ponen» (Escalante, II, 213). Acc. NR al DECat ni al DIEC. També en aragonés albardar imponerse a otro (Pardo Asso, 1938: 24), no dejarse albardar no dejarse imponer (Torres Fornés, 1903: 253). Metàfora animalitzadora i degradant.
albardó, posar un (a algú) loc. entabanarlo, ensarronar-lo. «Ton pare és només un burro. / Cregues-o. Eixe bona pesa / de Manco, astut, li ha posat / un albardó, y se larrea / per a hon vol» (Lladró, 1858c: 9). Loc. NR. Metàfora animalitzadora i degradant.
albargina f. nas unflat. «y va... y marrima / dos trompis tals en la nàpia. / (...) Encara em cou si mel toque. / Y el té unflat. / Una albarchina» (Balader, 1874: 6). Acc. NR. Metàfora formal.
albercocalbercoc m. ximple. «Yo em ric com un albercoc / de vore qu·estos gabachos / són tan burros y tan machos / que no saben lo que és foc» (Donsaina, 113), «Que no seràs albercoc?... / No estàs mirant tan patent / qu·en tu pren el casament / així... a manera de choc?» (Salelles, 1864b: 23). 1a doc. Cf. estar fet un bercoc dícese de quien es blando de espíritu, parco de palabras y acciones, que se fia y se lo cree todo (Llorens, 1983: 41), eres un albercoc (Anguiz Pajarón, 1984: 290). En Cañís y cañisaes (127): abercoc estúpido; albercoch de marge patán, el sujeto sencillo e ignorante (MGad.); Ambercoc, sobrenom duna persona que mostra poca vitalitat (Juan, Pasqual, 1991: 179). A Aiora albercoque persona ignorante o necia (Martínez Sevilla, 1976: 19); a Níjar (Almeria) abercoque persona poco lista (Escobedo, 2003: 15). És relativament corrent lús de metàfores vegetals per a qüestionar les facultats intel·lectuals, amb la consegüent degradació i humor. El símil vegetal suggereix absència total de cervell. Les fruites i hortalises remeten a allò inert, passiu i agafat a la terra (cf. Luque et al., 1997: 105-107). Coromines (DECat, I, 146) explica aquesta metàfora en concret basant-se «en el gust bajà i sovint insípid del fruit». albercoc m. testicle. «Ella li fa la enuchada, / en melindres y postures. / Ell li amostra els albercocs, / per a que se li desenuche, / dient-li (...): / Mira que albercocs que et porte. / Tastan, que són com lo sucre (...). / Pren este rabe que et done, / mes no el prengues per les fulles» (Martí, 1997: 242-243). Acc. NR. En Pomares (1997: 22) i Verdaguer (1999: 181, 195): albercoc testicle, vulva. Metàfora formal. pruna.