allargarallargar prnl. anar-sen, allunyar-se. «menos la Romana, / que al descuido de tots se allargaba» (Chiste nou de la galocha, 3), «En saber lo que yo vull, / ya mallargaré» (Zapaté, 1867: 28). Acc. NR al DCVB ni al DIEC, 1a doc. En castellà largarse marcharse (Besses, 1905) i largar soltar, poner en libertad (Alonso Hernández, 1977: 477). La noció de distància present en el verb allargar fer més llarg en lespai o en el temps passa a aplicar-se per extensió a lallunyament físic en lespai. allargar prnl. morir-se. «Ya sap que·l [marit] mort era un peje / que féu molt bé en allargar-se» (Palanca, 1872a: 17). Acc. NR. Desplaçament metafòric de lanterior, per tal com la mort sentén com lúltim viatge, del qual ja no es torna. allargarallargar loc. morir-se. «Y als cuatre dies li agarra / un atac de plopeixia, / me u deixa tot, y sallarga / a latre bàrrio» (Escalante, II, 128). Loc. NR. allargarallargar loc. anar-sen, marxar. «Y prengué el pendil / y també sallargà en tot lo fil. / Y les filaneres / crec que a les hores dara / encara lesperen» (Martí, 1997: 333), «Sàpies que u tinc arreglat / pa allargar-me en tot lo fil / a on no me puguen peixcar» (El coloqui dels Borbons, 1), «Que sallargue en to lo fil, / que se lamporte Pateta» (Barreda, 1870: 6). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND.
allascar prnl. anar-sen. «eixe tio / (...), si pronte dasí no sallasca, / lembestixc y el mondongo li trac» (Llombart, Cester, 1885: 201). Mot NR. llascar. allascarallascar tr. robar. «En dos dies vach dependre / lart de la escamotasió, / allaucherant els cabasos / dels descuidats compradors» (Un pillo, 22), «hi a altra clase de chiquillos (...), / qu·en mich de la confusió, / sentretenen per diversió / en... allaucherar bolsillos» (Ensisam, 182). En Pomares (1997: 23); en castellà aligerar (León, 1996: 36; Sanmartín, 1998a: 30) i aliviarid. (Carbonell Basset, 2000: 19). Dins de la inversió dels valors socials practicada pels delinqüents, robar és vist per ells, no sense ironia, com una acció positiva, fins i tot per a la víctima, la qual alliberen del pes, de la càrrega, que li representaven els objectes robats. allascar prnl. parir. «La Rocha sallaucherà / y la comare el criollo, / quant pogué, se lemportà» (Martí, 1997: 268). Accs. NR. Eufemisme.
allioliallioliallioli loc. copular. «Sols he trobat una falta (...): / que en lo morter de les tals [de les monges] / no es puga fer lo allioli» (Morlà, 59). En Pomares (1995: 23) i Verdaguer (1999: 212). Metàfora gastronòmica fonamentada en lelaboració daquesta salsa feta remenant la maça o mà en el morter, imatges, respectivament, dels òrgans sexuals masculí i femení. allioliallioli loc. copular. «Tota dona de vergonyes / lo allioli vol tastar, / y en veure mà de morter, / reventa per picar alls» (Mulet, 294). Locs. NR.
allòallò pron. coit. «y boqueta en boca / molt content li vach parlar. / (...) Ella em digué estes raons: / Si vol vosté allò, demà. / Yo que en lora lentenguí (...)» (Ros, 1748: 8). allò pron. marit que consent ladulteri de la seua dona, cabró. «Són vostés molt allò... (y señala el front). Mire, so llarguerut, que no sóc casat» (El Mole, 1837: I, 230). allò pron. excrement. «Finge resplandor confuso / un bolsillo... per los signes. / Com si el vera, / al punt [el sereno] escarba en lo chuso... / y és... un allò dels més dignes / de bandera. / Y molido y chasqueado, / sin oler a nada bueno / tot el nas» (Tipos dauca, 145). Accs. NR. Terme pronominal genèric amb valor eufemístic. Cf. tastar allò tan bo copular (Pomares, 1997: 24).
almagasent m. latrina. «cada u li diu son nom / a cagadora (...); / latre li diu (...) / el almagasent» (Anglés, 1840: 5). Acc. NR. Variant formal de magatzem, amb aglutinació de larticle aràbic i lepítesi duna -t, segurament de caràcter analògic, per la terminació més comuna -ent. Metàfora que deu estar fonamentada en la funció del magatzem i de la comuna, llocs destinats a dipositar quelcom. A més, els excrements de vegades es posen en relació amb el seu origen, els aliments. Així, en el mateix text reben el nom de panfué i cera de forment.
almari armari.
almodí m. latrina, comuna. «cada u li diu son nom / a cagadora (...); / latre li diu la privada, / el almodí, la barsella» (Anglés, 1840: 5). Acc. NR. Metàfora encobridora, fonamentada en laliment, i en concret en els cereals, abans de ser transformats en excrement.
alon Expressió de comiat, adéu. «Probarem, y si no alon, / que altres que veure hi aurà» (Rahonament entre el Rull de Payporta, 3), «En fi, em despachà als deu dies, / perquè allí en lo calaixó / trobà pesetes de meñs. / Gràsies a Déu, diguí. Alon. / Y torní a ma vida lliure» (Un pillo, 29). NR. En la germania castellana, procedent del francés allons (Alonso Hernández, 1977: 31; Chamorro, 2002: 83). Carles Ros (1764: 17) recull la variant adaptada aló.
alquitrà,alquitrà, loc. enviar (algú) a mal viatge. «Vacha, vacha a lalquitrà! / Pos si en tres duros ny ha / pa fer un viache a Roma!» (Mentres pasa, 6). Loc. NR. Metàfora. El quitrà és considerat, pel seu aspecte viscós i el color negre, una substància daspecte repugnant o, almenys, poc agradable.
altalt (una cosa) loc. estar o quedar pendent. «para proseguir la historia / que vàrem deixar en alt» (Civera, 1820: 19), «Hui no vullc pendre / més disgust; queda asò en alt. / Ara a taula» (Escalante, II, 60 6). Metàfora. alt loc. estar en actitud expectant. «Anem, desembuja pronte, / no·m fases estar en alt» (Joro el Parrut, 2), «Tornaràs pronte? / Cuant puga. / No em fases estar en alt, / cuant ans vine, y parlarem» (Civera, 1820: 78). Locs. NR. Metàfora. Es diu que una persona està en alt quan la seua atenció sobrepassa, està per damunt, del nivell ordinari, perquè està esperant quelcom. alt loc. no immutar-se, no alterar-se. «y de ahí és que no feren alt ni baix cuant sel veren entrar per la porta del carrer» (Sueco, 87). Loc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. El DCVB (I, 549) la recull en EscLl. i en MGad. Metàfora.
alumbrar prnl. emborratxar-se. «Después el molt embustero / va tindre el valor danar / y dir que yo en lo convit / és que mhabia alumbrat, / y sistelles per llanternes / vea» (Escalante, I, 53), «Con que és fals, y anit tingueren / que dur-te al be, perquè un pas / no podies per ton peu / tan siquiera acaminar? / Vols tu dir que yo malumbre?» (ibid., 54), «Gostino, que ve mich alumbrat» (Colom, 1872: 19). NR. Segurament es tracta dun castellanisme (cf. Besses, 1905: 21; Pastor y Molina, 1908: 52; Carbonell Basset, 2000: 21; Luque et al., 2000: 30). Cf. il·luminar-seid. (Marian, Sanchis, 1994: 95), amb la testa il·luminada ebri (Mestres, 1998: 71). Segurament per referència a la fase eufòrica de lembriaguesa, valent-se duna imatge que retrata el borratxo com un il·luminat per la divinitat (cf. Luque et al., 2000: 30).
amagatontesamagatontes adv. damagat. «La carta també anirà sense orde ni concert, perquè no he pogut aure més que una talleruca de paper, y tot ha anat de bolta y bolum y amagatontes» (Rondalla, 27), «y amagatontes pogueren / en elles matar la fam» (Un pleyt, 305). amagatontesamagatontes loc. adv. damagat. «Totes aquelles droguetes (...) / que solen les que estan grogues / a amagatontes menjar» (Martí, 1996: 96). També (d)amagatons, damagatotes, damagatotis (DCVB, I, 595). A Lludient a amagatontas (Alba, 1986: 107). En aragonés ir a amagatones caminar amagándose (Pardo Asso, 1938: 28) i a amagatons (Blas, Romanos, 2003: 23). Cf. a palpontes (Colomina, 1991: 257).
amaitinaramaitinar tr. robar. «La veritat, Bufalampolla, a qui has amaytinat eixa capeta?» (Leon, 1787c: 6). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat, 1a doc. amaitinar tr. agafar, aconseguir (alguna cosa), apoderar-sen. «Qui, tenint un decument / qu·en presentar-lo, amaitina / tre-sents duros (...), / aguanta que la misèria / se lin puche al caballet?» (Balader, 1872: 9), «Pués si amaitine un garrot, / té que haber una matraca» (Colom, 1875: 39). amaitinar tr. agafar, atrapar, capturar (algú). «agarrant lo meu bastó, / em veig vindre un parroquià, / esmolador o janfutre, / en un sablot en la mà. / (...) Per a amaytinar a este / em sobra força en lo braç» (Leon, 1808: 3), «la que sen vola / buscant marit en desvelo, / y amaitina un tros dahuelo» (Palanca, 1867: 31), «al pobret [cavall] que [el toro] amaitinaba no li deixaba res dins [del ventre]» (Llombart, 1877: 258), «quirdà a la chica, / y amaitinan-la del moño, / li va dar una palisa» (Balader, 1885: 154). Accs. NR (2, 3). També el documentem, a principis del segle XX, amb els sentits de captivar, atraure, agradar, seduir: «Ahora va el segundo número del programa. La versada que ustedes lhan escrito para amaitinar al público antes de que sascarote» (Thous, Casajuana, 1916: 12), «Com tinc la mirà lladrona / (...) als hòmens que yo amaitine / els deixe per a el arrastre» (Hernández Casajuana, 1932: 10), i subjectar, assegurar: «El amaitinaren contra el banc en què·staba sentat, li taparen la boca y (...) li tallaren ràpidament les melenes» (Juan Garcia, 1914: 214); sentits relacionats amb els anteriors. En Esc., EscLl. i MGad. amaitinar observar y mirar con cuidado, acechar o espiar i asegurar o sujetar. En el DCVB (I, 596) només robar, a València, a través del Diccionari Aguiló (I, 80) en un exemple molt semblant al nostre primer: «A qui has amaytinat eixa capa?». També madrugar a la Llitera, a la Vall de Benasc i en laragonés de transició al català de la Vall de Lierp (Andolz, 1977: 15; Rohlfs, 1985: 13; DECat, V, 543; Endize, I, 159). Derivat de maití, variant antiga i avui nord-occidental de matí (DCECH, I, 230; DECat), que continua a lAlt Aragó: maitín, maitino (Endize, 1201-1202). En castellà amaitinar acechar o sorprender, capturar, procedent del català, segons Coromines (DCECH), és un mot rar, alié a lús comú (cf. Autoridades, I, 258; DRAE; Alonso Hernández, 1977: 36; Seco et al., 1999: 261). Metàfora que Coromines (DCECH) relaciona amb el castellà argòtic madrugarle (a uno) ganar por la mano al que quiere hacer algún daño. Deu estar-hi present la idea de vivesa i previsió necessàries per a aconseguir quelcom, o per sorprendre, capturar o captivar algú.
amaitinaramaitinar tr. robar. «La veritat, Bufalampolla, a qui has amaytinat eixa capeta?» (Leon, 1787c: 6). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat, 1a doc. amaitinar tr. agafar, aconseguir (alguna cosa), apoderar-sen. «Qui, tenint un decument / qu·en presentar-lo, amaitina / tre-sents duros (...), / aguanta que la misèria / se lin puche al caballet?» (Balader, 1872: 9), «Pués si amaitine un garrot, / té que haber una matraca» (Colom, 1875: 39). amaitinar tr. agafar, atrapar, capturar (algú). «agarrant lo meu bastó, / em veig vindre un parroquià, / esmolador o janfutre, / en un sablot en la mà. / (...) Per a amaytinar a este / em sobra força en lo braç» (Leon, 1808: 3), «la que sen vola / buscant marit en desvelo, / y amaitina un tros dahuelo» (Palanca, 1867: 31), «al pobret [cavall] que [el toro] amaitinaba no li deixaba res dins [del ventre]» (Llombart, 1877: 258), «quirdà a la chica, / y amaitinan-la del moño, / li va dar una palisa» (Balader, 1885: 154). Accs. NR (2, 3). També el documentem, a principis del segle XX, amb els sentits de captivar, atraure, agradar, seduir: «Ahora va el segundo número del programa. La versada que ustedes lhan escrito para amaitinar al público antes de que sascarote» (Thous, Casajuana, 1916: 12), «Com tinc la mirà lladrona / (...) als hòmens que yo amaitine / els deixe per a el arrastre» (Hernández Casajuana, 1932: 10), i subjectar, assegurar: «El amaitinaren contra el banc en què·staba sentat, li taparen la boca y (...) li tallaren ràpidament les melenes» (Juan Garcia, 1914: 214); sentits relacionats amb els anteriors. En Esc., EscLl. i MGad. amaitinar observar y mirar con cuidado, acechar o espiar i asegurar o sujetar. En el DCVB (I, 596) només robar, a València, a través del Diccionari Aguiló (I, 80) en un exemple molt semblant al nostre primer: «A qui has amaytinat eixa capa?». També madrugar a la Llitera, a la Vall de Benasc i en laragonés de transició al català de la Vall de Lierp (Andolz, 1977: 15; Rohlfs, 1985: 13; DECat, V, 543; Endize, I, 159). Derivat de maití, variant antiga i avui nord-occidental de matí (DCECH, I, 230; DECat), que continua a lAlt Aragó: maitín, maitino (Endize, 1201-1202). En castellà amaitinar acechar o sorprender, capturar, procedent del català, segons Coromines (DCECH), és un mot rar, alié a lús comú (cf. Autoridades, I, 258; DRAE; Alonso Hernández, 1977: 36; Seco et al., 1999: 261). Metàfora que Coromines (DCECH) relaciona amb el castellà argòtic madrugarle (a uno) ganar por la mano al que quiere hacer algún daño. Deu estar-hi present la idea de vivesa i previsió necessàries per a aconseguir quelcom, o per sorprendre, capturar o captivar algú.