Dir que lassaig sescriu en prosa pot semblar una boutade, però ens proporciona una primera distinció formal que deixa de banda la poesia i el teatre.1 Així, des duna perspectiva gràfica, un llibre dassaig no es diferencia gaire duna novel·la; en canvi, podem identificar ràpidament un poemari o una obra de teatre per la simple disposició del text. Tota una altra cosa és el tema de la ficció. Acabem dafirmar que lassaig exclou aquesta possibilitat. En efecte, de manera convencional, un assaig no permet laparició delements impropis del món real i efectiu que coneixem les persones. Si aquests elements hi compareixen, ens trobarem amb propostes que juguen amb els límits, que exploren les fronteres entre els gèneres literaris i les categories de realitat i ficció. En espera de parlar-ne més avant, ens agradaria recordar la reflexió de Gérard Genette (2004) quan va diferenciar entre ficció i dicció com dues maneres didentificar el fet literari. Els textos que creen un món de ficció són convencionalment acceptats com a literaris, al marge de la seua qualitat estètica o del fet que siguen narratius (novel·les, contes, etc.) o dramàtics, és a dir, teatrals. Incidint en largument que ja hem proposat més amunt, els textos en vers, tant és la seua naturalesa ficcional o no ficcional, també són considerats literatura de manera convencional, ens diu Genette, per raons estrictament formals (vers, mètrica, rima...), això és, per la seua dicció. A lhora de classificar els textos des duna òptica literària, la societat no posa èmfasi en la qualitat, sinó en aquells trets que considera paradigmàtics: la ficció, en el cas del teatre i la narrativa; la dicció, en el cas de la poesia. Una ullada als llibres de text de llengua i literatura dels darrers quaranta anys i als currículums que els inspiren, tant pel que fa al català com, encara més, al castellà, demostraria com dintensa és aquesta jerarquia en la classificació, que deixa lassaig en un segon pla, sovint a la vora de la invisibilitat.
Potser he fet servir la paraula assaig massa ràpid. Fent una paràfrasi de letiqueta emprada per Genette (2004: 405), ens podem referir a aquella zona de la dicció que no correspon a la poesia com a textos no ficcionals en prosa. Són literatura? La resposta és tan senzilla que fa basarda: depén. Així com la poesia, el teatre i la narrativa són constitutivament literaris, ens diu el teòric francés, els textos no ficcionals en prosa poden ser considerats literatura segons determinades condicions, les quals se situen en lòrbita de la dicció. Lestudi daquestes condicions ens aclarirà què podem entendre per assaig, i ens ajudarà a reivindicar aquest terme, en la mesura que simposa una categoria equivalent a les anteriors és a dir, equivalent a poesia, teatre i narrativa per classificar aquests textos de manera pràctica, assumible no ja pels teòrics, sinó per part dels llibreters, dels professors de secundària, dels editors, dels bibliotecaris o dels periodistes culturals. Sense anar massa lluny, aquest primer capítol aspira a fornir aquests receptors duna definició pràctica que oriente el panorama històric que sofereix a continuació.
Passem, doncs, a lestudi daquestes condicions. Lassaig es caracteritza perquè lautor adopta una enunciació subjectiva i parla en nom propi. Això és, lautor expressa la seua pròpia visió del món parcial, concreta, individual i ho fa en primera persona i per ell mateix. Es fa responsable de les seues paraules amb un abast ben bé judicial: no hi ha cap personatge entre ell i el lector, no hi ha cap filtre ficcional ni formal que sostinga la quarta paret. Si nhi ha, lartifici se situarà en làmbit de la mentida, més que no en làmbit de la ficció, en la mesura que es vulnerarà el que, amb Philippe Lejeune (1996), anomenem «pacte autobiogràfic», pel qual la veu de lemissor del text literari lassagista o el narrador, depén del gènere sequipara a la veu de lautor real.
Aquesta enunciació deliberadament subjectiva, en què lautor opina en nom propi, justifica el predomini de largumentació, que és el tercer paràmetre que havíem enunciat. Largumentació sha dentendre des de dues òptiques. En primer lloc, com una orientació de sentit,2 en la mesura que la finalitat darrera del text assagístic és presentar un punt de vista personal i persuadir el lector sobre aquesta perspectiva. En segon lloc, com una orientació formal,3 ja que el text sestructura al voltant duna tesi i dun conjunt darguments, a lestil, podríem dir-ne, de la retòrica grecollatina.4
Sovint, la subjectivitat i el predomini de largumentació es manifesten per mitjà dels elements paratextuals, els quals constitueixen el quart paràmetre enunciat. Gérard Genette (1987) defineix el paratext com tot allò que, al voltant dun llibre, permet que aquest siga considerat com a tal. I per tant, diferencia entre el peritext (això és, els elements que físicament formen part del llibre, com el títol, la coberta, el prefaci, etc.) i lepitext (una vasta categoria que inclou totes les referències externes que parlen del llibre, com ara les crítiques, les ressenyes, els estudis, les entrevistes...). Dins del peritext, hi ha elements quasi obligatoris, com el títol i el nom de lautor, i daltres optatius, com ara el prefaci o els epígrafs. En lassaig, tots aquests elements diguem-ne accessoris hi juguen un paper fonamental: donen unitat al llibre, sovint fragmentari, i ajuden el lector en la lectura, reforçant la naturalesa subjectiva de lobra, per exemple. La presència de segons quins elements paratextuals el prefaci de manera paradigmàtica (López-Pampló 2012) adquireix, per tant, un valor convencional que facilita la identificació com a assaig.
Lúltim paràmetre que hem esmentat sembla de naturalesa més aviat esmunyedissa: lassaig es reconeix per la seua funció social. Atorgar a un gènere literari una funció social pot paréixer duna ambició excessiva i, en efecte, ho és. Però també ho podem entendre des dun punt de vista molt més senzill, humil fins i tot: lassaig aspira, tan sols, a proporcionar un espai de reflexió lliure i subjectiva, a fornir una zona de confort on el lector podrà acarar-se a idees diferents de les seues, i estimular així el debat intel·lectual. Tot i la noblesa daquesta pretensió, és innegable el caràcter marginal de lassaig en el conjunt dels gèneres literaris, amb un públic escàs sovint format pels mateixos assagistes, que es lligen i es citen els uns als altres i una magra repercussió comercial, a pesar dalgunes excepcions que solen situar-se en els límits entre la literatura i el producte editorial que sarrecera sota la categoria difusa de «no-ficció». Ara bé, aquesta marginalitat relativa proporciona al gènere una certa autonomia: alliberat, si fa no fa, de les exigències de venda i les estratègies publicitàries, lassagista pot parlar amb un cert grau dindependència. Així, lassaig esdevé un lloc per a lorientació intel·lectual, ideològica o fins i tot moral del lector, que espera trobar en lautor la veu dun intel·lectual, entés com a figura social que aspira a influir en el desenvolupament de la seua comunitat des duna posició equànime però no equidistant, lliure però sense renunciar al sentit del compromís. Sense aquesta concepció de lassaig és impossible comprendre el pacte de lectura proposat per Eugeni dOrs, Josep Pla o Joan Fuster, tres dels noms clau del gènere en la literatura catalana contemporània. No debades, lautor riberenc, parlant de lempordanés, afirmarà que «el sentit de responsabilitat i de crítica» (Fuster 1998: 79) constitueix un dels factors essencials de la seua escriptura.
2. DUES CLASSES DASSAIG
Sovint es diu que lassaig és un gènere fronterer. Però en lacte mateix de subratllar la frontera hi ha la voluntat diden-tificar-lo precisament per un tret que, al capdavall, comparteixen tots els altres gèneres literaris. La novel·la, sense anar massa lluny, fita amb lassaig pel costat de les memòries, les autobiografies i les biografies. I al seu torn, la novel·la limita amb el periodisme en làmbit de la crònica i de la resta de formes narratives sense dimensió ficcional, una frontera on torna a trobar-se amb lassaig. Si ho mirem amb detall, ens adonarem que aquest aparent caràcter fronterer no és privatiu ni, sobretot, definitori de lassaig. És, gosaria dir, conseqüència dun enfocament excessiu sobre la qüestió. Sense entrar en matisos, podem afirmar que hi ha un assaig més prototípic i recognoscible, aquell que va inaugurar Michel de Montaigne i que, a casa nostra, ha representat per damunt de tot Joan Fuster. Un assaig lliure en la forma i en lextensió, heterogeni pel que fa als temes i als punts de vista, però coherent a lhora doferir una visió personal i subjectiva del món que ens envolta, sense renunciar a la possibilitat dincidir-hi. A partir dací, trobarem unes altres formes dassaig no tan prototípiques (larticle dopinió, laforisme, les memòries...) fins arribar, per fi, a la frontera.
Precisament per tal de fer aquest camí amb més clarícia recordarem la noció de «camp literari» proposada per Pierre Bourdieu (1991, 1992). El camp literari és lespai que socialment determina què és acceptat o rebutjat com a literatura. Els elements constitutius i condicionals de què parlàvem abans seran, en primera instància, els que possibilitaran lentrada dun text determinat al camp literari. Entre aquests últims jugarà un paper fonamental la recepció la sanció crítica i acadèmica. Així, si atenem a enquestes i històries de la literatura, una obra com Les formes de la vida catalana, de Josep Ferrater Mora, ha estat considerada en làmbit de lassaig com una de les aportacions importants de les dècades centrals del segle XX. Vol dir això que aquest llibre és assaig? Vol dir que és literatura? Sí i no. Des duna perspectiva teòrica cal conjugar diversos factors per a donar una resposta satisfactòria, però una cosa està clara: la selecció crítica ha fet que entre al camp literari i és des daquesta posició que lhaurem de jutjar. Ara bé, segons com el llegim a hores dara, i com renovem aquesta sanció crítica, potser arribem a la conclusió que seria més adequat situar-lo en el «camp filosòfic», ni que siga en la zona fronterera amb el literari. De la mateixa manera, nombroses obres monogràfiques sobre art, política, llengua, literatura o religió no són, al nostre entendre, obres literàries, sinó treballs de divulgació que cal ubicar en el «camp acadèmic». Si a aquestes reflexions sumem letiqueta de «no-ficció», descàs rendiment per a la investigació, però usada a tota hora en llibreries i mitjans de comunicació en oposició a tot allò que és narrativa, ens adonarem que les entrades en el camp literari responen a factors ben diversos i sovint controvertits.