Siga com siga, al llarg del llibre tindrem molt en compte les fonts crítiques i de classificació (enquestes, premis, col·leccions, manuals dhistòria de la literatura, etc.) que proporcionen una pauta d«entrada» al camp literari, al marge de lopinió personal que cadascú en puga tindre. Les obres que en aquestes fonts figuren com a assaig (o etiquetes afins com literatura didees, memòries, etc.) tindran un protagonisme notable en la nostra ullada històrica al gènere. Això explicarà la preeminència duns determinats llibres en detriment daltres, alhora que ens permetrà constatar, més enllà de les categories aplicades en cada cas concret, lexistència de dues classes dassaig, una classificació que resulta dallò més útil per a oferir una visió completa i assequible del gènere.
La primera classe dassaig es podria anomenar divulgativa, ja que hi predomina el tractament in extenso dun tema concret, sense que això implique renunciar a lenunciació subjectiva ni a lenfocament parcial de la qüestió abordada, com tampoc, per descomptat, a la voluntat destil. En certa manera, aquesta classe dassaig tradueix, en clau literària, allò que es podria expressar en termes científics o acadèmics. Pensem, per exemple, en El descrèdit de la realitat, Nosaltres, els valencians o Literatura catalana contemporà nia, entre altres títols de Fuster. Pensem, també, en obres de Jaume Vicens Vives, Alexandre Plana o Maria Aurèlia Capmany, situades en els límits amb el discurs històric, crític o polític.
La primera classe dassaig es podria anomenar divulgativa, ja que hi predomina el tractament in extenso dun tema concret, sense que això implique renunciar a lenunciació subjectiva ni a lenfocament parcial de la qüestió abordada, com tampoc, per descomptat, a la voluntat destil. En certa manera, aquesta classe dassaig tradueix, en clau literària, allò que es podria expressar en termes científics o acadèmics. Pensem, per exemple, en El descrèdit de la realitat, Nosaltres, els valencians o Literatura catalana contemporà nia, entre altres títols de Fuster. Pensem, també, en obres de Jaume Vicens Vives, Alexandre Plana o Maria Aurèlia Capmany, situades en els límits amb el discurs històric, crític o polític.
La segona classe dassaig, molt més subjectiva, es podria anomenar deliberativa, atés que el protagonisme recau en la pròpia reflexió de lautor, en la seua individualitat perplexa, més que no en lobjecte sobre el qual reflexiona. El dietari, amb exemples transparents i clàssics com El quadern gris, de Josep Pla o el Diari, 19521960 de Joan Fuster, representa una de les formes paradigmàtiques de lassaig deliberatiu.
Aquesta distinció, simple i molt general, no és privativa de lassaig en llengua catalana, i són uns quants els estudis sobretot francesos que arriben a una solució semblant (Glaudes i Louette 1993; Baar i Liemans 1999). Si ho plantegem en uns termes més planers col·loquials fins i tot, podríem dir que hi ha un assaig que va cap a fora, i se centra en la matèria objecte de discussió, mentre que hi ha un assaig que va cap a dins, i cedeix el protagonisme a lindividu subjecte de la reflexió.
La il·lustració de la pàgina següent ens servirà per a sintetitzar tot el que hem exposat fins ara. El requadre principal representa simbòlicament el camp literari, amb les fronteres amb el camp periodístic (més prop de la narrativa) i el camp acadèmic (més prop de lassaig). Si prenem de Pierre Bourdieu (1992) aquesta mena de topografia, devem a Genette la divisió del quadre en quatre gèneres: la narrativa i el teatre ocupen la franja superior, perquè se situen sota el paraigua convencional de la ficció; lassaig i la poesia ocupen la franja inferior, que correspon a la dicció. Al seu torn, la narrativa, el teatre i la poesia estan envoltats duna línia més gruixuda, atés el seu caràcter constitutiu com a gènere literari, mentre que lassaig està envoltat per una línia més fina, que revela el seu caràcter condicional.
Tornant a Bourdieu (1992: 214), establim dos pols atenent a la producció editorial: la narrativa representa la gran producció, aquella que, en un sistema capitalista, permet produir llibres de manera industrial, seguint economies descala i obtenint rendiments econòmics importants; el pol de producció restringida, representat paradigmàticament per la poesia, es relaciona amb aquella part del món editorial que no permet lobtenció de rendes elevades ni grans volums de producció, però que, precisament per això, sovint proporciona un capital simbòlic un reconeixement socialmés alt, de major prestigi cultural.
Síntesi de la posició de lassaig i dels seus subgèneres en relació amb els principals paràmetres establits.
Lassaig i el teatre, en funció de les circumstàncies, se situen més prop o més lluny daquests pols, però és innegable que lassaig acostuma a trobar-se en làmbit de la producció restringida. Dins del requadre de lassaig, hem establit també una gradació entre lassaig divulgatiu i lassaig deliberatiu. El primer sol acostar-se al pol de gran producció i, com veurem més avant, és el que desperta major interés en el món editorial. En els límits amb el camp periodístic, està representat per larticle dopinió; en la vora de la narrativa, per les memòries; prop del camp acadèmic, trobem el que podríem anomenar tractat tot esperant potser de trobar una etiqueta millor, la forma més representativa de lassaig divulgatiu, aquella que aborda un tema més o menys monogràfic amb voluntat destil i esperit subjectiu però sense rendir-se a la divagació personal ni a una llibertat formal absoluta. Lassaig deliberatiu sacosta més al pol de producció restringida. El dietari es presenta com un dels gèneres més característics, encara que sovint sincline cap a formes narratives; en canvi, el diccionari i altres formes dassaig diguem-ne lliure emergeixen com a paradigma del gènere com el va practicar Montaigne. En darrer lloc, prop de la poesia, podem identificar els aforismes, un altre dels gèneres assagístics per excel·lència. Cal dir que, entre claudàtors, hem assenyalat altres formes, no tan prototípiques, que comentarem breument en els pròxims capítols.
3. UN EXEMPLE DANÀLISI: NOSALTRES, ELS VALENCIANS
A continuació volem mostrar, succintament, com aplicar els paràmetres descrits anteriorment a una obra concreta. Per a això, acceptarem la translació de la retòrica clàssica a lassaig, dacord amb lesquema que proposa Elena Arenas (1997) i altres aportacions que ja hem esmentat.
Sense cap mena de dubte, la «Introducció» fa la funció dexordi (presentar el tema i predisposar favorablement el lector) i es correspon amb allò que Genette (1987: 185) classificaria com a prefaci autorial autèntic i de caràcter original, ja que aparegué amb la primera edició de lobra.
En aquesta introducció, Fuster comença reconeixent una paradoxa inicial i ho fa per mitjà duna citació explícita (en cursiva i en francés), encara que no identificada: «On nécrit pas les livres quon veut» (1997: 13).5 Des del principi, doncs, aquest exordi funciona com a captatio benevolentiae per la via del descàrrec: Nosaltres, els valencians és un llibre que li «agrada descriure», però alhora lhauria preferit «veure escrit per altri» (1997: 13), en la mesura que no es reconeix com la persona més preparada per a fer-ho. Així, shauria estimat més que se nencarregara «algú que hi posés en joc més competència i més intenció». Tanmateix, aquell «oportuníssim centaure dhistoriador i de sociòleg»6 que Fuster reivindica no existeix o, si més no, no el troba: «¿Hi ha ara, avui, un sociòleg o un historiador valencians que puguin encarregar-se de la feina? Sincerament: no els veig enlloc. Parlo sense petulància, amb una punta de melangia i tot» (1997: 19). Davant daquesta mancança, del que Fuster obertament anomena «la inhibició dels altres», ell pren el seu «estímul» i escriu el llibre «perquè ningú no lha escrit encara, i perquè ningú no sembla disposat a escriurel» (1997: 19). Si Fuster demana la concurrència dun centaure de sociòleg i historiador és per la magnitud del tema, que formula explícitament en el títol i enuncia en el prefaci, una altra de les seues funcions prototípiques: «El meu tema serà solament el que anuncia el títol: nosaltres, els valencians, en la nostra restringida configuració, a part i definits» (1997: 21).
En el llibre, òbviament, es formula una qüestió bàsica que lautor resumeix en la pregunta següent: «què són què som els valencians?» (1997: 13). I daixò extrau una segona qüestió, que és «què hauríem désser?». Per això, Fuster reconeix que ha concebut el llibre des dun apriorisme militant, des de la idea que lobra està concebuda «des duna decisió de futur» (1997: 20), en la mesura que, intencionadament, pretén moure el lector a conéixer-se sobretot el lector valencià, però també el català, perquè «explicar serà una invitació a transformar» (1997: 20).7 No debades, aquesta apel·lació a lautoconeixement prové de la crida semblant efectuada per Jaume Vicens Vives al començament de Notícia de Catalunya, una obra que Fuster (1997: 20-21) reconeix com a precedent immediat del seu llibre. Ací veiem dues funcions clàssiques més del prefaci: duna banda, lestabliment de relacions amb uns altres textos i, de laltra, lexplicació del títol (Fuster 1997: 20):
[Que] si ja el titulo Nosaltres, els valencians, calcant lexpressió primitiva amb què lhistoriador gironí volia batejar la seva Notícia, és ben deliberadament. Hi busco un paral·lel, i perdoneu-me laudàcia. Un paral·lel: no pas en el pla ni en el criteri, però fonamentalment en la intenció última.
Aquesta «intenció última» és promoure la reflexió sobre el país, incitar el lector a participar en aquest debat que lautor de Sueca jutja necessari. No debades, al final de la «Introducció» reconeix: «Sé per endavant que molts paisans meus hi reaccionaran, si em llegeixen, i confio que sí, amb una discrepància més o menys irreductible. Si amb això he aconseguit de dur-los, a ells també, a plantejar-se les qüestions que jo mhe plantejat, em donaré per satisfet» (1997: 22). Ací trobem una altra de les funcions clàssiques del prefaci: apel·lar al lector i comentar la participació que sespera dell. En aquest cas, Fuster busca la complicitat fent servir un argument emotiu situat poc abans de la conclusió de la «Introducció». Així, després de remetre el lector a Notícia de Catalunya «per arrodonir i assaonar les observacions que li oferiré» (1997: 21), es compara amb Vicens Vives i, en un gest típic de lexordi assagístic, reconeix la falta de preparació tècnica per a abordar el tema (Arenas 1997: 195): «I les hi oferiré [les observacions al lector], no pas amb làrdua envergadura que Vicens hauria volgut i que jo no puc donar, sinó senzillament com el fruit dunes llargues i nervioses meditacions personals» (1997: 21). Ací Fuster està reconeixent el caràcter més aviat deliberatiu del seu llibre, alhora que subratlla el pacte autobiogràfic, en la mesura que reclama ser cregut per lúnica «autoritat» que té: «la dhaver-me apassionat fins a lobsessió per la vida i el destí del meu poble» (1997: 21). En conjunt, el seu ethos8 es presenta de la mà de les virtuts clàssiques que Aristòtil demanava a lorador (Arenas 1997: 407-411), això és, la intel·ligència i la sensatesa, la humilitat i la voluntat de coneixement, i el respecte als lectors.