¿Debe ser la Iglesia, debe aspirar la Iglesia a ser «madre y maestra» para el mundo de hoy, según la fórmula de Pablo VI? ¿No deberá pensar más bien en ser abuela, por utilizar un símil de Émile Poulat?
Los padres, padre y madre, tratan no solamente de inculcar unos valores a sus hijos. Su objetivo, máxime en un mundo convulso como el actual, es el de su futuro, piensan en su futuro laboral en primer lugar. Quienes somos padres lo entendemos muy bien porque participamos de esas preocupaciones, anhelos, cuando no angustias, ante la incierta deriva de nuestros hijos. Los abuelos, abuelo y abuela, tratan de ayudarlos a vivir mejor, a que sean más felices, mejor insertados en el mundo también, pero con la distancia de la experiencia de quienes han pasado por todo. Así están menos preocupados por las creencias de sus nietos, incluso por los saberes de sus nietos (sus calificaciones escolares, por ejemplo) que por sus virtudes. Quieren verlos sanos física y psicológicamente, socialmente más aún, contentos consigo mismos, firmes en sus valores como juncos que saben acomodarse al viento sin perder su fuerza, raíz y compostura.
Centrándonos en la dimensión explícitamente religiosa cabe preguntarse si lo esencial está en la búsqueda de la vera doctrina o en el ejercicio de la caridad. Y ello, desde la quintaesencia de la doctrina cristiana, como podemos constatar en los textos bíblicos de Mt 25 o en toda la teología de Juan, por ejemplo, el quinto capítulo de su primera carta. Una vez más Émile Poulat:
Hemos dado a la fe una preeminencia que San Pablo concedía a la caridad, bajo la presión de una evolución histórica que ponía en primer lugar la apologética. Había que defender la fe por todos los medios, la fe que se perdía, un estado de espíritu confortado por la lucha sin piedad contra la crítica kantiana del conocimiento. Se llega así a un catolicismo de la cátedra, a un catolicismo de profesores, un fenómeno análogo a lo que sucedió en el movimiento socialista: un socialismo de la cátedra, de teóricos, severo hacia el socialismo de masas, generoso, espontáneo pero (intelectualmente) desarmado.[41]
Este debe de ser, en nuestra opinión, el espíritu en la propuesta de la fe cristiana, máxime en una sociedad plural y desnortada como la nuestra, poniendo el acento, precisamente en base a esa fe cristiana, en el ejercicio de la caridad. Deus caritas est, como reza la magnífica primera encíclica de Benedicto XVI.
Notas:
[1] Ponència llegida el 18 doctubre de 2011 al IV Congrés dEstudis Personalistes «Colligite Fragmenta. Repensar la tradició cristiana en el món postmodern».
[2] Diarmaid MacCulloch, Historia de la cristiandad, Barcelona, Debate, 2011, p. 1079.
[3] Jean-Louis Schlegel, «Adieu au catholicisme en France et en Europe?», Esprit, febrero de 2010 [dentro del dossier «Lé déclin du catholicisme européen»], p. 78.
[4] Ibid., p. 93.
[5] Ignacio Sotelo, «La persistencia de la religión en el mundo moderno», en Formas modernas de religión [Rafael Díaz-Salazar, Salvador Giner y Fernando Velasco, eds.], Madrid, Alianza, 1994, capítulo 2º.
[6] Émile Poulat, France chrétienne, France laïque. Entretiens avec Danièle Masson, París, Desclée de Brouwer, 2008, p. 270.
[7] Fuente: <www.ucide.org>. Ver Observatorio Andalusí, Estudio demográfico de la población musulmana. Explotación estadística del censo de ciudadanos musulmanes en España referido a la fecha del 31 de diciembre de 2010. Consultado el 30 de agosto de 2011.
[8] Hemos tratado este tema con mayor extensión en «Los valores religiosos en la sociedad europea: diagnóstico y visión de futuro», en Cristianos en el mundo. Una presencia activa [Javier Elzo, Francesc Torralba y Josep Mª Margenat], Lleida, Milenio, 2011, pp. 17-61.
[9] Constantin Sigov, «Les frontières de la culture post-athée et ses transgresseurs», en Cultures religieuses, Église et Europe. Actes du Colloque de Lyon, 8-10 Juin 2006 [Jean-Dominique Durand, dir.], París, Parole et Silence, 2008, p. 39.
[10] Ioan-Marius Bucur, «Religion et nationalisme en Europe post-comuniste», en Cultures religieuses, Église et Europe. Actes du Colloque de Lyon, op cit., p. 78.
[11] Halmut Rosa en el primer capítulo de su trabajo Accélération: une critique sociale du temps, París, La Découverte, 2010.
[12] Constantin Sigov, op. cit., p. 45.
[13] Olivier Roy, La Santa Ignorancia. El tiempo de la religión sin cultura, Madrid, Península, 2010.
CeiMigra (València)
1. PANORÀMICA GENERAL
1.1. Registres, directoris i mapes de la diversitat religiosa
Linterès per identificar la presència de les confessions religioses no catòliques al territori de lactual Comunitat Valenciana és prou recent. El Ministeri de Justícia[1] volgué canalitzar la relació entre lEstat i les confessions religioses que havien signat un acord de cooperació a través duna fundació pública: Pluralismo y Convivencia.[2] Una de les tasques que li fou confiada va esser proporcionar un coneixement acurat de la diversitat religiosa pròpia de la societat espanyola. Certament, disposava duna eina: el Registre dEntitats Religioses del Ministeri de Justícia (dara en avant RER),[3] que permet accedir a informació sobre entitats catòliques, no catòliques i fundacions canòniques (catòliques). Però, aviat varen percebre que les inscripcions fetes, especialment pel que fa a entitats religioses no catòliques, no solien esser objecte dactualització al llarg dels anys. La seua informació sobre les entitats religioses més recents era acurada; mentre que la informació sobre les entitats inscrites feia més anys tenia menys garanties. Així que Pluralismo y Convivencia es va proposar un programa dinvestigació per tal de conèixer la pluralitat religiosa present a cada comunitat autònoma. El model lil proporcionà lobra Les altres religions. Minories religioses a Catalunya, estudi de sociologia de la religió coordinat per Joan Estruch. A partir dallà va iniciar la col·lecció «Pluralismo y Convivencia». Lany 2007, Pluralismo y Convivencia va publicar Minorías de lo Mayor. Minorías religiosas en la Comunitat Valenciana.[4] Aquest treball, realitzat des de la fundació CeiMigra i la Universidad Pontificia de Comillas, va servir com a base per a una actualització periòdica dels directoris i mapes de minories religioses a València que va fer la fundació CeiMigra fins lany 2011, amb el suport de la Direcció General de Ciutadania i Integració de la Generalitat.[5] Dençà lany 2012, els mapes i directoris més complets i actualitzats de llocs de culte, no catòlics i catòlics, són els que publica lObservatori del Pluralisme Religiós a Espanya.[6]
1.2. Lentitat religiosa com a base per a la representació de la diversitat religiosa
Les fonts esmentades proporcionen, fonamentalment, directoris dentitats religioses o de llocs de culte; però també inclouen altres entitats de caire confessional que no es poden identificar pròpiament com a entitats religioses. Els mapes representen el nombre dentitats identificades a un lloc determinat (municipi, comarca, província o comunitat autònoma). Cal explicar per què es pren lentitat, i no lindividu, com a unitat de referència per a la representació de la diversitat religiosa de la societat a un lloc determinat.
Efectivament, per a representar a un mapa les conviccions religioses dels individus que composen una societat, almenys llur identificació religiosa bàsica, seria necessari introduir la pregunta pertinent al cens de població. Com a poc, shauria de menester lajuda duna enquesta a amples mostres de la població. Els baròmetres del CIS,[7] que inclouen una pregunta sobre la identificació religiosa i sobre la freqüència de la participació als actes de culte entre els qui sidentifiquen com a fidels duna confessió, prenen una mostra de 2.500 a tot el territori de lEstat: no hi ha una diferenciació geogràfica tal que permeti la representació de mapes.
Així com és molt difícil arribar a representar un mapa de la diversitat religiosa a partir de la identificació dels individus, és prou més fàcil prendre com a unitat de referència les entitats religioses, llocs de culte, associacions confessionals... Representen la dimensió col·lectiva, més aviat comunitària, del dret fonamental a la llibertat religiosa. Lordenament jurídic espanyol reconeix, seguint la Constitució, persones jurídiques com a titulars del dret fonamental a la llibertat religiosa. Tot i que hi ha una prelació: el subjecte col·lectiu o comunitari daquest dret depèn de lindividu, de la persona física, com a titular primordial del dret.
La necessitat dinscripció a registres públics de les comunitats i altres tipus dentitats per tal que llur personalitat sigui reconeguda jurídicament, facilita la identificació i, aleshores, la comptabilització i representació cartogràfica. Això sí, cal tenir presents certs problemes que ofereixen les categories esmentades per a ladequada representació dels mapes.
En principi, entitat religiosa és la que compleix els criteris establerts pel Ministeri de Justícia i és inscrita al RER.[8] La tipologia dentitats que poden esser reconegudes com a religioses és ampla: esglésies, confessions, comunitats, ordres, congregacions, instituts, entitats associatives religioses admeses als ordenaments jurídics propis de les confessions religioses, federacions dentitats religioses de tots els tipus enumerats i fundacions canòniques. En la pràctica, pot arribar a esser més àmplia: centres culturals confessionals en la mesura en que inclouen la celebració dactes de culte i formació religiosa, per exemple.
El Registre no imposa un model únic dinscripció: pot ser una comunitat local, o pot ser una sola inscripció per a totes les comunitats duna confessió... LEsglésia Espanyola Reformada Episcopal, per exemple, està inscrita com a unitat: de manera que al RER no figuren les comunitats locals (parròquies i missions). El mateix cas passa amb altres Esglésies episcopals, com les ortodoxes. En canvi, la majoria de comunitats cristianes eixides de la Reforma protestant (sigui la Reforma ministerial, sigui la Reforma radical), tenen tantes inscripcions com comunitats locals. Hi ha una notable excepció: lEsglésia Evangèlica de Filadèlfia, que tenia una sola inscripció per a tota Espanya fins fa pocs anys. Excepció notable pel gran nombre de comunitats locals. Pel que fa a altres confessions religioses, la pràctica més freqüent és la inscripció de cada comunitat local.
La representació de mapes de comunitats locals, associacions confessionals locals o de seus dorganitzacions federatives permet comparar com qualla la diversitat religiosa als municipis dun territori donat... amb uns certs límits. No totes les comunitats tenen un nombre comparable de membres, de fidels. Hi ha voltes que la formació i inscripció duna comunitat es deu més a fenòmens de dissidència, o a la voluntat de sumar vots a instàncies federatives (cas que es veu a les comunitats islàmiques).
Malgrat els límits apuntats, la confecció dels mapes de la diversitat religiosa a partir de la representació de les entitats i comunitats locals, així com la de les entitats federatives, és prou expressiva duna realitat que ha crescut notablement en els últims vint anys.
1.3. Diversitat religiosa i geografia de la Comunitat Valenciana
Hom pot pensar que hi ha un lligam entre població i diversitat: quanta més població a un territori, més probabilitat de veure-hi representada una major diversitat. Aquest principi és correcte en termes generals quan sobserva el conjunt de València. La població es concentra al litoral. La ciutat de València és lurbs més poblada. Més encara si es té en compte la conurbació que forma amb localitats de làrea metropolitana, fins i tot deixant a banda Torrent. Alacant i Elx, segona i tercera ciutats en població, formen una altra gran conurbació. Es pot tenir també en compte llur relativa continuitat amb Torrevieja, quinta ciutat en població, just per darrere de Castelló de la Plana. A més, prop de Torrevieja es troba Orihuela, la sisena ciutat en població. Així com es pot considerar la catifa de municipis de la Vega Baixa del Segura. Després dOrihuela vindria Torrent pel que fa a la població, i després Gandia, Benidorm, Sagunt, Paterna...