En certs casos, lentrada es va fer pels ports: com a València, on va esser important la tasca de missioners baptistes suecs (Carles August Haglund). En altres, el protestantisme va arrelar al voltant de les fàbriques que es creaven a diverses localitats del territori valencià. És molt interessant lexpansió de les comunitats baptistes a comarques agrícoles com la Costera i la Ribera Alta.
El protestantisme va trobar un marc més favorable durant la II República, moment on van florir institucions com la Escuela Modelo, a Alacant, o quan membres dEsglésies evangèliques varen ocupar llocs de rellevància pública (com el president de la Diputació Provincial dAlacant). Durant el règim franquista, les Esglésies evangèliques varen travessar una primera època de persecució (anys 40), una segona de tolerància (emparada pels acords amb els Estats Units) i una tercera de llibertat limitada (llei de llibertat religiosa de 1967).
Larribada del turisme europeu, primer, i després de residents, als anys 60 i 70, va suposar lestabliment de capellanies i comunitats de les Esglésies protestants dels països europeus. En molts casos, varen comptar amb la col·laboració de les diòcesis catòliques romanes, mogudes per lecumenisme que va promoure el Concili Vaticà II. Durant molts anys sha produït la paradoxa dunes bones relacions ecumèniques entre les diòcesis catòliques romanes valencianes i les Esglésies, diguem, estrangeres; mentre que la relació era nul·la amb les Esglésies evangèliques arrelades a la terra. Tot i que la creació del Centre Ecumènic Interconfessional a València va esser un estímul per a avançar en una relació difícil, que ha de menester processos de memòria i reconciliació.
La immigració laboral dels anys noranta i de la primera dècada del segle XXI ha influït poderosament en la multiplicació dEsglésies evangèliques, especialment de caire pentecostal o carismàtic. En molts casos, es tracta de comunitats nacionals, ètniques o almenys lingüístiques: equatorianes, colombianes, bolivianes, romaneses... El creixement ha estat molt menor a les Esglésies episcopal, presbiteriana i baptistes. Un fenomen digne dassenyalar ha estat el creixement de comunitats de lEsglésia Evangèlica de Filadèlfia (pentecostal) entre la població dètnia gitana espanyola.
Entre les Esglésies evangèliques hi ha certes entitats federatives. A les capitals de província hi ha Fraternitats de Pastors, on es troben tots els pastors i pastores que es reconeixen evangèlics, amb independència de la denominació. Hi ha també un Consell Evangèlic de la Comunitat Valenciana, que intenta mantenir la interlocució amb les autoritats civils en nom de les Esglésies evangèliques, tot i que no en són moltes les que hi estan federades. A banda, hi ha entitats federatives dunes i altres denominacions: Unió Evangèlica Baptista dEspanya, Federació dEsglésies Evangèliques Independents dEspanya... En certs casos hi ha seminaris: com el que tenen les Esglésies pentecostals a Xirivella. És notable el col·legi Alfa y Omega de Dénia, de confessió baptista.
A la fi, es tracta del conjunt religiós més nombrós i divers. És difícil establir el nombre exacte dentitats evangèliques o protestants. El directori de CeiMigra de 2011 assenyalava 489 entitats confessionals evangèliques (inclou llibreries, centres educatius, obres socials...). Segons lobservatori del pluralisme religiós a Espanya, hi ha 347 llocs de culte evangèlic a la Comunitat Valenciana. La Federació dEntitats Religioses Evangèliques dEspanya (FEREDE) té registrades 290 entitats valencianes. No totes les Esglésies es federen, ni a la FEREDE, ni amb altres comunitats de la mateixa denominació. En anys de ràpid creixement de la població per immigració shan constituït moltes Esglésies. Fàcilment nhi ha hagut que shan segregat de comunitats matrius, sigui per dissidència, sigui pel carisma de nous pastors. I durant el període de crisi econòmica, moltes Esglésies han hagut de dissoldres per impossibilitat de pagar els lloguers de locals.
Pel que fa a la distribució geogràfica de les comunitats, es pot dir que, en conjunt, abasta un gran nombre de localitats. Per regla general, es troben a les ciutats més poblades. La concentració és especialment notable a les zones costeres turístiques i residencials. Quedava assenyalada la interessant distribució dEsglésies baptistes a la Costera, la Ribera Alta, fins i tot a la Canal de Navarrés. Més interessant encara és la distribució de les comunitat de lEsglésia Evangèlica de Filadèlfia: a moltes localitats, sí, i especialment a les més properes a les carreteres nacionals: signe de la gran mobilitat de la població gitana.
2.3. Altres comunitats identificades com a cristianes
Hi ha Esglésies que sidentifiquen i sinscriuen com a cristianes, però que ni es reconeixen ni són reconegudes evangèliques, per qüestions doctrinals. És el cas de lEsglésia Nova Apostòlica, present a Alacant, Dénia, Torrevieja, València i Vallada. També nés el cas de lEsglésia Cristiana Adventista, tot i que, pel que fa a les seues relacions amb lEstat, va esser acollida per la FEREDE i integrada a lacord signat entre lEstat i la confessió evangèlica. Església nascuda de lhumus de la Reforma protestant i de moviments mil·lenaristes nord-americans, presenta trets doctrinals que la separen clarament de les Esglésies evangèliques. Ladventisme, present a terres valencianes des de fa més dun segle, té dues grans zones dextensió: el litoral alacantí, i un continu que sestén des de València a Castelló, amb un important centre a Sagunt, on tenen un col·legi i un seminari. Hi ha comunitats adventistes que usen principalment el castellà i el valencià, mentre que nhi ha dexpressió romanesa.
Hi ha altres confessions que sidentifiquen com a cristianes i que neixen del mil·lenarisme nord-americà: lEsglésia de Jesús el Crist dels Sants dels Últims Dies (mormons) i els Testimonis Cristians de Jehovà.
Els mormons, introduïts especialment amb els militars nord-americans destacats a les bases dutilització conjunta, tenen dos grans centres a València: Elx i la ciutat de València, caps de dues estaques, que compten amb presidents d estaca. En total tenen 10 capelles, algunes de les quals estan obertes per a congregar un barri davall la presidència dels bisbes respectius. En altres casos congreguen una branca, que compta amb un president.
Els testimonis de Jehovà compten amb 84 Sales del Regne, dacord amb lObservatori del Pluralisme Religiós a Espanya. A cada saló es reuneix un nombre divers de congregacions, que poden respondre a criteris geogràfics (un barri determinat) o lingüístic. Cal destacar la formació de congregacions en llengües com: francès, anglès, alemany, romanès, àrab, xinès, etc. En total, hi ha devers dues-centes congregacions. Els testimonis cristians de Jehovà són presents per tot el territori, fins i tot a les principals localitats de les comarques interiors menys poblades. A Benidorm tenen un important centre per a assemblees.
Hi ha comunitats amb referències cristianes, però més aviat tributàries de la Nova Era, tendències gnòstiques... Seria el cas del Lectorium Rosicrucianum, de la Comunitat Els Cristians, o de la Societat del Crist Científic. Tenen poques comunitats, normalment a les principals ciutats i a les zones amb població més diversa.
2.4. Judaisme
Hi ha quatre comunitats jueves valencianes registrades a lobservatori del pluralisme religiós a Espanya: dues a València, una a Benidorm i una a Alacant. De fet, sen pot afegir una altra a València, La javurà, que manca de personalitat jurídica. De les quatre registrades, tres pertanyen a la Federació Israelita dEspanya, mentre que la comunitat jueva Aviv de València gaudeix de la consideració de membre associat.
La comunitat israelita de València té el seu origen en el retorn de sefardites des del Marroc després de la II Guerra Mundial, principalment en acabar el protectorat lany 1956. Es configura com a comunitat ortodoxa de tradició sefardita. Les comunitats de Benidorm i dAlacant es configuren inicialment amb jueus algerians, ciutadans francesos de ple dret, que fugiren dAlgèria en proclamar la seua independència; així com amb ciutadans de diversos països europeus de confessió jueva (França, el Regne Unit...). La comunitat Aviv de València es conforma principalment amb població procedent dArgentina, Uruguai, Israel fins i tot... dorientació masortí (conservadora) i de tradició asquenazita. De fet, totes les comunitats viuen una doble evolució: cap a acollir més persones amb nacionalitat espanyola (bé «recuperada» en el cas dels fills i néts de sefardites dorigen, bé adquirida per naturalització en el cas de ciutadans de països sud-americans, bé per ser ja nacionals conversos al judaisme) i cap a un major cosmopolitisme (jueus russos, canadencs, nord-americans...).
2.5. Islam
El segon grup confessional per nombre dentitats a la Comunitat Valenciana és el musulmà. Lobservatori del pluralisme religiós a Espanya en compta 175, entre comunitats i centres islàmics. A més, cal comptar les confraries sufís murid, tijaniyya, boutxixia, naqshbandi; les diverses associacions culturals islàmiques; o les associacions de dones, o de joves musulmans. Així com hi ha també entitats federatives (UCIDE, CISCOVA, FEMCOVA, la Lliga islàmica per al diàleg i la convivència a Espanya...).
Gairebé totes les comunitats pertanyen a lislam sunnita. A la Pobla de Vallbona hi ha una mesquita de la Comunitat Ahmadí de lIslam, composta fonamentalment per indo-pakistanesos, una branca molt particular de lIslam sorgida al Panjab (Índia - Pakistan) i estesa per tot lo món. El líder mundial daquesta comunitat, que sintitula khalifa del Messies esperat de lIslam, va assistir a la seua inauguració labril de 2013.
La majoria de comunitats islàmiques són cosmopolites. Les més antigues varen comptar estudiants i professionals liberals del Maxreq (Orient Pròxim) entre els seus promotors i dirigents. A partir dels anys noranta del segle XX, sincorporà una gran quantitat de fidels marroquins i algerians. També hi ha espanyols conversos a lIslam, i més recentment població espanyola nascuda a famílies musulmanes. La població africana subsahariana (Senegal, Mali, Ghana...) ha basculat entre la conformació de comunitats nacionals o ètniques (fins i tot sense el suport de locals propis) i lús de les mesquites a les festes principals. Sobserva la formació de comunitats pakistaneses (sunnites) amb mesquites pròpies, pel fet de la diferència lingüística: resen en àrab, però es comuniquen en urdú.
Avui, les comunitats islàmiques es troben esteses per tot el territori valencià, llevat de les comarques interiors menys poblades (la localitat dAltura en seria lexcepció). Lany 2007, predominaven a la Vega Baixa del Segura, a més de les grans ciutats. Lany 2009 era visible una notable tasca de formació de comunitats a la província de Castelló, a partir dun nucli molt actiu a la Vall dUixó. Lany 2011 es percebia lextensió de comunitats a localitats de la franja intermèdia de València: Costera, Ribera Alta, Camp de Túria... Aquesta dinàmica de formació de comunitats ho ha estat dinstitucionalització. I ha estat promoguda per les principals entitats federatives. Aquest tipus diniciativa, i la competència certa entre federacions per a guanyar pes als òrgans representatius de lIslam a Espanya, ha provocat en ocasions la multiplicació de comunitats a localitats en les quals la població musulmana no és tan nombrosa.