2.6. Fe bahàí
La Fe bahàí, confessió monoteista sorgida de la predicació a mitjan segle XIX de Bahàullàh, confessat com a profeta pels seus seguidors, i que té comunitats a quasi tots els països del món, va entrar a València als anys quaranta del segle XX. Hi ha comunitats locals a Alacant, Castelló i València, així com tenen un centre de formació a Llíria. Es tracta de comunitats molt cosmopolites: no tan sols per la nacionalitat dels seus membres, sinó per la intensitat de les relacions amb comunitats de tot lo món. Són comunitats molt compromeses al moviment dencontre i diàleg interreligiós.
2.7. Budisme
Lobservatori del pluralisme religiós a Espanya registra vint-i-dues entitats budistes. Podríem considerar que en són més pel fet de la presència a una mateixa adreça, dun temple, una comunitat i una entitat federativa. O es podria plantejar si incloure una botiga dherbes directament lligada amb una tradició de pensament budista i una comunitat.
2.7. Budisme
Lobservatori del pluralisme religiós a Espanya registra vint-i-dues entitats budistes. Podríem considerar que en són més pel fet de la presència a una mateixa adreça, dun temple, una comunitat i una entitat federativa. O es podria plantejar si incloure una botiga dherbes directament lligada amb una tradició de pensament budista i una comunitat.
La presentació de les comunitats budistes podria atendre a dues circumstàncies: el lloc que ocupen a larbre confessional budista, i la localització geogràfica.
El conjunt més nombrós de comunitats pertany a lescola mahãyãna septentrional o vajrayãna, que sestén principalment pel Tibet, Bhutan, Sikkim, Índia, Nepal i Mongòlia. Les entitats Nigma Tersar i Shenphen Tersar Dzong pertanyen a la branca nyigmapa, la més antiga de les escoles tibetanes. El Centre budista Naropa i Tekchen Chö Ling pertanyen al llinatge kagyu, segon més antic dels tibetans. Shambala València pertany al moviment shambala, que adapta el kagyu a occidentals. Les entitats Sakya Drogon Ling i Sakya Tashi Ling es vinculen al tercer llinatge tibetà, el sakyapa. El llinatge més recent, el gelupka, el més reformat i el que té major influència política i social, aquell al que pertany el Dalai Lama, té diverses entitats arreu de les ciutats valencianes: les Ediciones Dharma, les comunitats que adopten el nom del filòsof Nagarjuna tant a Alacant com a València, o les entitats anomenades Kadampa, tant si són mahakaruna com duldzin. La pertinença al mateix llinatge o a la mateixa branca no implica necessàriament algun tipus de federació o darticulació entre entitats. Cas que sí succeeix entre les Kadampa o les Nagarjuna.
El segon conjunt dentitats sadscriu a lescola mahãyãna oriental (Xina, Japó, Corea i Vietnam). La majoria sadscriu més concretament al zen. Succeeix així en el cas de las tres entitats radicades a Requena o més concretament a Casas del Río (el temple Luz Serena, la comunitat Soto Zen i la federació de comunitats budistes dEspanya), Zen Alacant, Dojo València i Budadharma Zen Soto. Fora de la tradició zen es troba Soka Gakkai, centrada en el Sutra del lotus, i que de moment no disposa duna seu valenciana, sinó que llurs membres es reuneixen a domicilis particulars.
A lescola Theravãda o hĩnayãna (Sri Lanka, Tailàndia, Myanmar, Cambodja i Laos) sadscriu lAsociación Española de Budismo Theravada, present a Almassora i Alacant.
Tancant la classificació es troba lOrde budista occidental, escola eclèctica, crítica amb el budisme tradicional i les formes asiàtiques.
Pel que fa a la distribució geogràfica de les entitats, moltes es troben a les capitals de província. Però també nhi ha que estan establertes a poblacions mitjanceres de linterior, com Alcoi i Ontinyent. Més aviat, trobem entitats establertes a finques rústiques, lluny de les poblacions: especialment temples i centres espirituals (entre els que destaca Luz Serena a Casas del Río, pedania de Requena).
Pel que fa a la composició, les comunitats budistes són cosmopolites. Reflecteixen la composició diversa de la societat valenciana. No es pot dir que hagin crescut amb el moviment migratori dun grup nacional o ètnic determinat.
2.8. Hinduisme
Dacord amb lobservatori del pluralisme religiós a Espanya sembla que hi ha dos centres de culte hindús del Sénia al Segura: a Monòver i a València. De fet, hi ha més comunitats, que revelen una mica lextraordinària complexitat del món hindú. A la mateixa ciutat de València hi ha dos temples: el Hindú Màndar i el Temple hindú de València-Sivananda Ashram.
El Hindú Màndar és el temple més antic (més de vint-i-cinc anys). Pertany a lAssociació hindú de València, inscrita com associació civil, no com a entitat religiosa, malgrat el seu caràcter clarament religiós. La composen més bé persones originàries de la regió de Sind (a lactual Pakistan), establertes des de fa molts anys, i en molts casos ja naturalitzades espanyoles. Pel que fa a la seua localització dins lampla tradició hindú, es reconeix seguidora dels antics Vedes i respectuosa amb tots els Gurus, sense seguir-ne a un en particular.
El Temple hindú de València-Sivananda Ashram és de confessió hindú advaita vedanta i de tradició sivananda. A més de les funcions cultuals, també nés la seu del Centre Cultural de la Índia, que promou activitats més àmplies. La comunitat formada entre deixebles de lescola de ioga i les persones que es professen de religió hindú, és més aviat cosmopolita, amb un predomini dindividus que tenen nacionalitat espanyola.
Existeix també una comunitat de tradició vaisnava: lAssociació Internacional per a la Consciència de Krisna. Els seus membres viuen estesos per tot el territori valencià. No té una seu comunitària pròpia: es reuneixen tant a domicilis particulars com als temples hindús de València. També es tracta duna comunitat cosmopolita.
Es pot fer menció encara de la Fundación Phi, de caràcter cultural. Un dels seus fins fundacionals és la pràctica, desenvolupament i difusió del ioga vedanta. Té la seua seu al Varanasi Ashram. La seua comunitat de referència es reconeix en la confessió religiosa sanatana dharma, és a dir, a lhinduisme. Adopta el sistema filosòfic ioga vedanta a la seua tradició raja ioga (kria ioga), i al llinatge advaita vedanta giri dasanmi sanniasin.
Igualment es pot fer referència a lAssociació Espiritual Internacional Brahmã-Kumaris. Els seus membres tenen cura dadvertir que no es tracta duna religió, alhora que participen als moviments dencontre i diàleg interreligiós. Tenen seus a les ciutats de València i dAlacant.
2.9. Sikhisme
Els sikhs professen una fe monoteista, i segueixen els ensenyaments del guru Nanak i dels seus successors a una línia que acaba amb un llibre que veneren com a guru vivent: el guru grant sàhib. La seua religió té el seu bressol al Panjab i sha estès conforme els sikhs han emigrat arreu del món. Tenen comunitats a les ciutats de València i dAlacant, compostes fonamentalment per sikhs immigrats des de lÍndia. Els seus llocs de culte reben el nom de Gurdwara, com nés el cas del Gurdwara Sikh Sangat de València o del Gurdwara Guru Nanak Devji dAlacant.
2.10. Scientology
Hi ha altres religions de més difícil classificació, si no és com a «nous moviments religiosos». El cas més clar és el de Scientology, inscrita al RER lany 2007, després de vint-i-cinc anys de la seua primera sol·licitud, i en virtut de sentència judicial que establia que no es podia denegar la inscripció. Té centres i missions a València, Bétera, Carcaixent, Alacant i El Campello.
Notes:
[1] A través de la Direcció General dAfers Religiosos, més endavant anomenada per a les Relacions amb les Confessions, i encara més recentment reduïda a Subdirecció General.
[2] <http://www.pluralismoyconvivencia.es/>.
[3] <https://maper.mjusticia.gob.es/>.
[4] J. Buades i F. Vidal, F., Minorías de lo Mayor. Minorías religiosas en la Comunitat Valenciana, Barcelona, Icaria, col·lecció «Pluralismo y Convivencia», 2007. Accessible on line (dia 15/09/2013) a: <http://www.observatorioreligion.es/publicaciones/coleccion_pluralismo_y_convivencia/minorias_de_lo_mayor__minorias_religiosas_en_la_comunidad_valenciana/>.
Consell de redacció de la revista Dialogal (Barcelona)
INTRODUCCIÓ
La relació entre lEsglésia i lEstat, el procés de secularització i les onades migratòries són tres dels elements principals per entendre levolució del mapa religiós català. En aquest article, de manera sintètica, posem atenció en aquests tres aspectes, així com també presentem, en xifres quantitatives i qualitatives, la configuració actual daquest mapa: una realitat canviant.
1. DE LA SECULARITZACIÓ I LA DIVERSITAT RELIGIOSA
1.1. La secularització. Teories per avançar
Durant les dècades de 1950 i 1960, sociòlegs reconeguts com Peter L. Berger[2] van reiterar una teoria, ja clàssica en la modernitat, sobre la secularització de les societats modernes. Deien que el desenvolupament de les societats modernes comportaria necessàriament labandonament de la religió, tant a nivell individual com a nivell social. Creien, així, que la modernització implicaria un canvi de comportament en les institucions i en les persones, les quals deixarien dorientar-se pel sistema de creences religioses. Alhora, la institució religiosa perdria la força socialitzadora que havia tingut fins aleshores.
Trenta anys després de justificar aquesta tesi, els mateixos sociòlegs que lhavien defensat van haver de retractar-se.[3] La realitat els contradeia. La religió continuava jugant un paper important en les societats contemporànies marcades per les idees modernes i, al mateix temps, esdevenia tema central en el debat públic. En paraules de Berger, el món continuava essent tan rabiosament religiós com sempre.
Berger parlava sobretot en base a levolució sociològica de la realitat nord-americana. Però, què passava a Europa? A Europa, i en concret a Catalunya, aquesta visió no es podia importar acríticament. Calia adaptar-la, perquè la situació de casa nostra era, i continua sent-ho, diferent del panorama nord-americà.
A Europa, les institucions religioses perdien el monopoli en la regulació dels símbols i les creences socials.[4] Les persones se sentien legitimades per decidir què acceptaven i en quina mesura acceptaven les creences i els símbols definits per la institució religiosa. La religió i la manera de viure la religiositat es transformava. Grace Davie parla del believing without belonging (creure sense pertànyer) per referir-se a aquesta nova manera de viure la religió, on els individus sautodefineixen com a religiosos, però, en canvi, no practiquen ni creuen en les formes religioses tradicionals.[5] Al mateix temps, les institucions religioses continuen utilitzant-se a nivell públic, vehiculant els ritus de pas i el dolor col·lectiu, entre daltres.