El fet religiós és un sistema viu que interactua amb la realitat. Lexcessiva rigidesa en els mecanismes dinteracció de les esferes del sagrat pot acabar esclerotitzant el sistema de manera que sigui incapaç dadaptar-se a les circumstàncies de cada moment històric.
La transmissió de la fe és quelcom més que la simple transferència duna doctrina o la perpetuació dunes creences. La tradició és el contenidor que preserva la memòria de les experiències dels avantpassats. El llegat de la fe està configurat per unes vivències traduïdes i transmeses culturalment; no es pot reduir a unes veritats, equiparables a les formulacions científiques o filosòfiques.
El fet religiós és un sistema viu que interactua amb la realitat. Lexcessiva rigidesa en els mecanismes dinteracció de les esferes del sagrat pot acabar esclerotitzant el sistema de manera que sigui incapaç dadaptar-se a les circumstàncies de cada moment històric.
Laccés a una cultura religiosa implica entrar en contacte amb unes vivències contagioses. El substrat experiencial de la tradició es pot encomanar generant noves experiències que, convenientment transformades en cultura, seran noves baules de la cadena que connecta una generació amb la següent. Lexperiència subministra noves energies a lentramat religiós, sense les quals acabaria fossilitzant-se i esdevenint un àmbit cultural estèril. Gràcies a les experiències que adapten els continguts heretats a les circumstàncies de cada moment històric, les tradicions es van renovant i actualitzant.
Ara bé, la força de la tradició també pot tergiversar lexperiència. Tota vivència és interpretada correctament o incorrectament des de les coordenades establertes. En conseqüència, els models culturals esdevenen motlles que afaiçonen la vivència subjectiva i la fan comprensible i comunicable. Les creences poden actuar com a prejudicis que constrenyen lexperiència i lofeguen tot privant-la de la llibertat de pensament i dinterpretació.
Per aquest motiu, en la societat postmoderna es reivindica una experiència espiritual al marge de la tradició. La nova efervescència religiosa reclama una fe emancipada de dogmes, ritus, normes i institucions, en sintonia amb un nou model de ciutadà que, dacord amb el que succeeix en la política o en el mercat, vol que la seva opinió prevalgui per damunt de models heretats. Al cap i a la fi, afrontem una nova secularització, la de les consciències.
Marià Corbí sosté que les religions, tal com han existit a Occident durant els darrers dos mil anys, han arribat a la fi o estan a punt dextingir-se.[29] Està naixent una nova manera de viure i expressar les experiències religioses que, segons aquest autor, no hauria de rebre el nom de «religió».[30]
En canvi, des de les tradicions religioses no sentén una experiència espiritual desvinculada duna religió estructurada. Segons Manuel Fraijó, «cultivar lespiritualitat en aquests continents és fer-ho de la mà de les seves religions, encara que es faci críticament o, fins i tot, herèticament.»[31]
Resulta molt complicat separar experiència i tradició. La vivència subjectiva aïllada de la tradició ens aboca al solipsisme. El culte a les emocions obre la porta a tota mena de manipulacions o bé pot fer que ens perdem pels atzucacs de linconscient.
Daltra banda, sense la dinamització experiencial, safebleix la capacitat semàntica de les concrecions culturals que donen forma a la tradició. Perden la potencialitat de referir-se al transcendent. Aleshores, el discurs teològic, la celebració litúrgica, els manaments i lestructura comunitària esdevenen una especulació gratuïta, un formalisme anacrònic, unes imposicions capricioses i uns vincles artificials.
Així mateix, les mediacions culturals que vertebren una tradició religiosa també poden desconnectar-se entre elles i reforçar el procés dessacralitzador. Quan es prescindeix de les concordances que doten dunitat a la tradició, la doctrina esdevé filosofia, literatura o superstició; el ritu es converteix en protocol, art o màgia; els preceptes es transformen en reglaments, ètica o obsessions; i la comunitat dels creients arriba a ser institució política, empresa o secta.
En definitiva, el retorn del sagrat pot comportar la secularització de les vivències religioses. En desvincular espiritualitat de tradició, la societat civil està arrabassant a les institucions religioses el seu monopoli sobre lexperiència espiritual. En paraules de Gauchet, «allò que sesdevenia dins de les religions sha de recompondre fora de la religió». Aquest autor indica algunes experiències que assumeixen aquesta funció: lestètica, la imaginària, la del coneixement, la psicològica dun mateix i lètica.[32]
7. CONCLUSIÓ
Limpacte de la crítica moderna feia preveure la desaparició del fet religiós. La fe semblava quelcom propi duna altra època i quedaria eclipsada pel progrés científic i les llibertats democràtiques. Malgrat totes les reticències, el cristianisme es va haver dadaptar als nous temps. Això li va permetre esporgar supersticions i credulitats, però conduí molts creients cap a actituds properes al deisme.
Durant el darrer terç del segle XX, nombrosos col·lectius cristians, per ser acceptats en una societat secularitzada, van despullar la seva religió dels elements vinculats al Misteri. Amb la intenció doferir un missatge versemblant a una generació formada en el racionalisme, adoptaren una actitud iconoclasta: van simplificar la litúrgia, racionalitzar el discurs teològic i desmitologitzar les Escriptures.
A hores dara, es dóna la paradoxa que als nous creients no els satisfà aquesta religió i opten per propostes menys racionalistes. Els assedegats de Misteri no se senten còmodes en la religió dels seus avantpassats i cerquen experiència a Orient o en els nous productes religiosos importats dels Estats Units.
Així, lactual retorn del sagrat es caracteritza per la ruptura de la vivència personal amb els referents de la tradició. Lindividu assumeix el protagonisme en la configuració de les creences i la societat global li aporta els continguts religiosos a partir dels quals confeccionar el seu credo particular. Les diverses peces que articulen el sistema religiós shan desconnectat entre elles, la qual cosa pot provocar la seva dissolució o, ben al contrari, prepara el camí per tal que es tornin a engranar tot oferint una nova combinació més adaptada als nous paràmetres socials.
El cristianisme se sent interpel·lat per aquest ressorgiment de lespiritualitat. En un temps de predomini de lenfrontament dialèctic entre els polítics, de les subtileses de la retòrica acadèmica i de la seducció agressiva en el llenguatge audiovisual, el cristianisme ha de ser exemple de voluntat de diàleg.
Amb tot, la nova situació no està exempta de certs perills. Per això, els creients han destar a laguait dels cants de sirena que amb missatges clars i contundents falsegen la realitat. No han de deixar-se enlluernar pels productes religiosos que, sovint adulterats, es difonen per Occident gràcies a un bon màrqueting. Una actitud assenyada els ha dajudar a resistir latracció dels miratges que els esperonen a seguir sensacions i intuïcions per arribar a un futur que mai no serà. També han devitar de quedar-se atrapats en lenyorança dun passat meravellós que mai no va ser.
Ara bé, per més que alguns dels nous fenòmens facin basarda, no sha de demonitzar el reencantament actual, ja que, en conjunt, posa de manifest lanhel dAbsolut que impregna la condició humana. Malgrat els recels que desvetllen les noves religiositats, el cristianisme no pot desaprofitar aquesta oportunitat per enriquir-se i, alhora, compartir la seva experiència amb els cercadors de la Veritat.
Ara bé, per més que alguns dels nous fenòmens facin basarda, no sha de demonitzar el reencantament actual, ja que, en conjunt, posa de manifest lanhel dAbsolut que impregna la condició humana. Malgrat els recels que desvetllen les noves religiositats, el cristianisme no pot desaprofitar aquesta oportunitat per enriquir-se i, alhora, compartir la seva experiència amb els cercadors de la Veritat.
Les espiritualitats alternatives el poden ajudar a adonar-se del valor de lexperiència espiritual i recuperar així el patrimoni místic conservat en la seva tradició. Cal completar la intuïció dAndré Malraux, «el segle XXI serà místic o no serà», amb la corresponent de Karl Rahner: «el cristià del segle XXI serà místic o no serà».
Lèmfasi en lexperiència personal no és fruit dun caprici o duna moda. La vivència dels individus daquesta nova societat és diferent de la dels seus avantpassats, perquè els factors socials i culturals que hi intervenen ja no són els mateixos. Llavors, els paràmetres aportats per la tradició perden part de la seva significativitat.
Lexperiència personal pot ser una font de renovació per a les institucions religioses i, al seu torn, les categories de la tradició encara poden canalitzar la força que acompanya la vivència. Tal vegada, el gran repte del món davui sigui resignificar la tradició per tal de reactualitzar-la i reconnectar-la amb la realitat social.
El nihilisme contemporani pot esdevenir un catalitzador per al creient si lassumeix com un procés de purificació similar al viscut per Job. La imatge que aquest personatge bíblic té de Déu li és trastocada, o fins i tot refutada, per les circumstàncies que afronta i, en comptes daferrar-shi com fan els seus amics, es deixa conduir pel Déu en qui creu i arriba a una altra imatge o simplement a abandonar-se al Misteri insondable.[33]
El context postmodern planteja un nou escenari on es poden retrobar una raó desabsolutitzada i una fe a la intempèrie. La insatisfacció postmoderna renega avui dels vells reduccionismes de la racionalitat moderna; per tant, la raó autotranscendida pot reprendre un diàleg renovat amb lopció de fe. Els creients supervivents al procés de secularització i al fenomen de la mort de Déu han après que els principis emancipadors de la modernitat no els han fet més incrèduls, sinó més adults. Per això mateix, el Déu cristià té encara alguna cosa a dir en el món postmodern.[34]
Notes:
[1] Ponència llegida el 18 doctubre de 2011 al IV Congrés dEstudis Personalistes «Colligite Fragmenta. Repensar la tradició cristiana en el món postmodern». Vegeu del mateix autor, El reencantament postmodern, Barcelona, Cruïlla, 2012.