Aquesta afirmació contradiu el que sosté Orlando Patterson quan, tractant de lesclavitud en general però sobretot al Carib, afirma que el naixement és «the most important method of enslavement» i «Of the great majority of slaveholding societies the stronger claim may be made that birth during most periods was the source of most slaves» (les cursives són seues).107 Pel que fa en concret a ledat mitjana, ja Marc Bloch (1947: 34) va descartar una captivitat fonamentada en la seua reproducció biològica i considerava que, tot i que aquest recurs podia haver proveït una part dels captius, la majoria eren comprats en el mercat.108 Un article de síntesi de J. M. Salrach109 posa en clara relació la presència de mancipia i servi amb les guerres i la possibilitat de renovació dels contingents captius que permetien. En clar contrast, G. Bois defensa que la traducció dels termes usats en els documents altmedievals ha de ser la recta en llatí clàssic i per tant els servi ho eren en sentit llatí estricte esclaves escriu i no serfs.110 La manera com es reproduïen aquells servi afirma Bois era biològica i per tant formaven una classe social, un grup amb vincles familiars, cadena genealògica i successió hereditària: «la renovación de la mano de obra servil () se efectuaba sencillamente de acuerdo al movimiento natural de los nacimientos».111 Això mateix sosté P. Bonnassie, qui no accepta fer de la minva en el proveïment de captius agafats en ràtzies i guerres la causa del final del sistema de producció fonamentat en el treball captiu ja que això significa «vincular demasiado la suerte de la producción esclavista a la coyuntura militar () Y sobre todo sería olvidar que la guerra sólo era una de las fuentes de la esclavitud».112 Tal vegada shaurà dacudir de nou a letimologia de captiu, mancipium, servus o fins i tot esclau, per adonar-nos que, efectivament, estan relacionats amb la guerra. Els captius, els capti, agafats, són, de fet, la seua conseqüència, i com ha dit Meillassoux, molt sovent la causa del conflicte.113
Certament, el naixement dinfants captius pogué ser incentivat amb major o menor èxit pels senyors de captius en èpoques de proveïment deficient, escàs o inexistent. Labundant documentació relativa a captures i vendes de captius demostra que altres fonts de proveïment eren circumstancials i en general supletives del sistema principal de captura i mercadeig. Meillassoux demostra la inviabilitat dun sistema de reproducció de captius fonamentat en la seua cria en captivitat i observa que «lavantatge de la captivitat sobre la servitud és poder mantenir els efectius duna població sotmesa a la reproducció per adquisició (captura o compra) sota el límit dun terç, aproximadament, al duna població de serfs que es reproduís genèticament».114 Aquest avantatge desapareix quan hi ha una reproducció biològica dels captius. En el cas hipotètic dun contingent reproduït per la cria de nous captius, tota la despesa ocasionada en pujar els infants fins a ledat productiva, el temps no productiu de les mares a causa dels embarassos, lal·ludida incidència de la mortalitat infantil i de les mares en el part o durant lembaràs, i altres riscos recaurien en la societat que usa els captius, en el senyor criador de captius. No sha doblidar tampoc que els primers reproductors haurien dhaver estat capturats per posar en marxa el sistema en una mena dexpedició fundacional de caça del grup captiu inicial.
Una «esclavitud domèstica»?
La historiografia ha generat una altra qüestió també molt discutible. Es tracta de la pretesa diferenciació entre una captivitat dita agrícola i una altra qualificada de domèstica i, en relació amb aquesta, la consideració de la captivitat medieval com un fenomen exclusivament domèstic. Aquesta concepció té molt a veure amb la interpretació que es fa de la ràtio de sexes del contingent captiu, és a dir, la diferència numèrica existent entre captius mascles i femelles que sha constatat a diferents ciutats, especialment a algunes italianes com Gènova o Palerm i, a la Corona dAragó, també a València.115 És una discussió que arrossega qüestions molt importants. M. Fontenay considera la captivitat medieval com exclusivament domèstica i, tot i que accepta que hi hagué captius a les obres públiques i vogant a les galeres, creu que foren els menys nombrosos.116 Accepta també que aquella majoria d«esclaves domestiques» pogueren participar en la producció agrícola i artesanal: «Lexplotation de la force de travail servile se fait toujours dans le cadre dune économie domestique, même lorsque ses productions sont destinées au marché»; però finalment lhistoriador francès afirma, en oposició frontal a la tesi de Verlinden, que «il ny a rien à ma connaissance qui évoque dans le monde méditerranéen les grandes équipes de travailleurs serviles attachées aux ingenhos sucriers du Brésil, aux rhumeries des Antilles, aux plantations de Virginie ou de Louisiane». El debat sobre la domesticitat o no de la captivitat afecta, per tant, una qüestió tan fonamental com és el procés de formació de lesclavitud colonial atlàntica, la qual, des de Verlinden, té unes línies mestres prou clares.
La sagaç observació de Verlinden sobre les dones a la captivitat mediterrània medieval és plenament coherent amb lobservat per Meillassoux. Lantropòleg estableix que les captives, ja que la reproducció del contingent captiu es basava en la captura, no eren adquirides per aprofitar la seua capacitat procreadora, sinó la seua capacitat de feina. Des del seu observatori africà, Meillassoux afirma que si bé els homes podien fer feines de dona, més freqüentment eren les dones que substituïen els homes fins i tot en les tasques més dures. A més, les captives eren més dòcils que els homes i tenien menor tendència a fugir. Així, les captives eren volgudes per la seua capacitat de feina, per a la qual eren més versàtils i resistents:
le facteur qui domine la demande sera donc lié à la répartition sexuelle des tâches ou, en dautres termes, à une qualification particulière des femmes pour les travaux les plus demandés.119
Per tant continua lantropòleg francès,
en admettant que les sociétés esclavagistes, dont léconomie repose sur une répartition sexuelle du travail analogue à celle doù proviennent les esclaves, destinent ceux-ci mêmes travaux, la demande pour des femmes sera demblée plus élevée que la demande pour des hommes.
Meillassoux recull aquesta observació de diversos autors que també havien centrat els seus estudis a diferents indrets dÀfrica; únicament afirma, entre els nòmades del Sàhara era costum que les dones lliures quedaven exemptes de fer les feines que requerien de major esforç físic. Així, en general, es documenta que les dones realitzen una quantitat de treballs més variada que els homes i els dediquen major nombre dhores al dia:
Non seulement les femmes pouvaient être considérées comme physiquement supérieures aux hommes, mais elles avaient cet avantage supplémentaire dêtre plus dociles. Il ny avait donc aucune raison, au contraire, pour que leur demande eût été moindre pour ces tâches pourtant réputées viriles.120
Naturalment, els rols sexuals vigents en la societat que usa els captius també influeixen en lús que sen feia, però és un factor que no sha de sobrevalorar. És cert que les ciutats solen presentar major nombre de captives que de captius, mentre que a llocs com Mallorca o Eivissa es preferiren els homes. Això no obsta perquè captius mascles i femelles fossin ocupats en les mateixes feines o en feines reputades dhome o de dona independentment del sexe del captiu. La suposada major docilitat de les dones captives observada per Meillassoux és una qüestió a tractar, com es farà més avall.
En la discussió sha de tenir en compte que l«instrumentum vocale», com Aristòtil descrivia els captius (ell escrigué δούλος, per a captius), era també una eina mòbil, aplicable a un ampli ventall de feines, generalment repetides cada any amb cadència estacional: la verema, les messes, la collita de sal, la provisió de llenya, el cavat i la poda de vinyes, llaurar els camps, fins i tot pasturar ramats, fer de bastaixos, traginers i de peons a les obres públiques, etc. Això no contradiu que hi hagués certes especialitzacions, com captives que sobretot fessin feines a la llar o alletassin infants, i captius als camps, als obradors i als ports fent de bastaixos. Però aquesta especialització relativa no ha de ser el fonament sobre el qual crear, en la historiografia, una captivitat domèstica. D. Blumenthal en el seu recent llibre soposa clarament a aquesta limitada visió i en critica el paternalisme que implica creure en un ús exclusiu dels captius a la llar: «Slaves in fifteenth century Valencia participated in a broad range of economic activities, with their contributions not limited to domestic service but encompassing agricultural and industrial production as well». La feina a la llar dels senyors, el filat de llana, el tragí daigua i llenya, lelaboració de menjar per vendre, eventualment fer de dides, etc. no impedia la realització, segons lestació de lany, de feines agrícoles, com constata Blumenthal també a partir de fonts documentals valencianes: «a slave womans work responsabilities also typically included fieldwork on their masters or mistresss agricultural holdings». Els senyors feien fer de tot als seus captius. Com a il·lustració daquesta afirmació, un procés de 1466 que analitza la citada D. Blumenthal, en què dues captives que pretenien ser de condició lliure declararen que havien estat: «treballant per tot son poder en pastar cuynar scurar agranar fer bugades ençabonar collir fruits e vendre aquells ajudar en lo veremar e en les meses e en fer oli e altres fahenes».121 F. J. Marzal també inclou alguns exemples de captives documentades fent algunes daquestes tasques. És el cas de la captiva sclava posa la font duna viuda de València que lany 1420 sol·licitava judicialment una manutenció que shavia de deduir dels béns del seu difunt espòs; el procurador adduïa que lestipendi no era necessari perquè: «ab la dita sua sclava pot filar e fer altres fahenes, de què pot provehir casa sua, e axí ho fan moltes dones e honrades dones en la ciutat e regne de València».122