Naturalment que aquell sistema de la talla o setmana generava tota una casuística. Hi havia propietaris que posaven en setmana els seus captius immediatament després dadquirir-los per obtenir-ne una renda continuada. La dedicació daquells senyors de captius, doncs, era explotar al màxim el sistema de lalforria. Aquest i altres casos són desviacions de lobjecte principal pel qual va néixer el contracte, que era, com sha dit, evitar haver de mantenir captius vells o malalts, treurels del grup captiu i obtenir-ne encara una part dels diners necessaris per substituir-los per un altre de jove. Va ser sobretot per aquest mitjà que una part dels captius, esdevenguts primer setmaners i després lliberts, passaven a formar part de la societat que els havia usat com a tals. Una quantificació no és possible, però els setmaners i els lliberts representen només el 15% del total desments de captius entre 1280 i 1600. Sampliarà aquest aspecte en tractar més avall dels setmaners i dels lliberts.
Tot el que sha exposat de la captura per part dels corsaris, cavalcadors o hosts, la comercialització i el que implicava de consideració dels captius com a objectes o bestiar, lús daquells captius en la producció de gènere mercantil i el sistema com els captius vells eren apartats, són, doncs, les engranes o estacions del mecanisme fonamental de la captivitat. La captura de persones comportava tota la seua dimensió tècnica de vaixells, coneixements de navegació, armes, càlculs, elecció dels objectius, triatge i distribució del botí, etc. El mercat era el segon pas necessari. Hi confluïen els substituts dels captius morts o vells, capturats ja feia temps, i la producció generada gràcies a aquells captius. Aquella producció permetia pagar el preu dels nous individus del contingent i consistia generalment en mercaderies especulatives. En el cas dEivissa, la sal, el cereal i el vi. Com havia fet abans lexigència senyorial de renda, el mercat també promovia productes que es poguessin emmagatzemar i transportar, però llavors ja amb una finalitat totalment mercantil.100 Lalliberament i, sobretot, els contractes de setmana permetien eliminar del contingent els captius amortitzats supervivents al temps de captivitat. La necessitat de cobrir aquelles baixes posava novament en marxa el mecanisme. Fins i tot hi havia una cadència estacional condicionada per lèpoca de millor estat de la mar per a la navegació.101 Lestiu era una garantia de seguretat per als vaixells que feien les incursions de captura i per als que acudien a adquirir els productes generats en tot o en part pels captius.
Naturalment que aquell sistema de la talla o setmana generava tota una casuística. Hi havia propietaris que posaven en setmana els seus captius immediatament després dadquirir-los per obtenir-ne una renda continuada. La dedicació daquells senyors de captius, doncs, era explotar al màxim el sistema de lalforria. Aquest i altres casos són desviacions de lobjecte principal pel qual va néixer el contracte, que era, com sha dit, evitar haver de mantenir captius vells o malalts, treurels del grup captiu i obtenir-ne encara una part dels diners necessaris per substituir-los per un altre de jove. Va ser sobretot per aquest mitjà que una part dels captius, esdevenguts primer setmaners i després lliberts, passaven a formar part de la societat que els havia usat com a tals. Una quantificació no és possible, però els setmaners i els lliberts representen només el 15% del total desments de captius entre 1280 i 1600. Sampliarà aquest aspecte en tractar més avall dels setmaners i dels lliberts.
Tot el que sha exposat de la captura per part dels corsaris, cavalcadors o hosts, la comercialització i el que implicava de consideració dels captius com a objectes o bestiar, lús daquells captius en la producció de gènere mercantil i el sistema com els captius vells eren apartats, són, doncs, les engranes o estacions del mecanisme fonamental de la captivitat. La captura de persones comportava tota la seua dimensió tècnica de vaixells, coneixements de navegació, armes, càlculs, elecció dels objectius, triatge i distribució del botí, etc. El mercat era el segon pas necessari. Hi confluïen els substituts dels captius morts o vells, capturats ja feia temps, i la producció generada gràcies a aquells captius. Aquella producció permetia pagar el preu dels nous individus del contingent i consistia generalment en mercaderies especulatives. En el cas dEivissa, la sal, el cereal i el vi. Com havia fet abans lexigència senyorial de renda, el mercat també promovia productes que es poguessin emmagatzemar i transportar, però llavors ja amb una finalitat totalment mercantil.100 Lalliberament i, sobretot, els contractes de setmana permetien eliminar del contingent els captius amortitzats supervivents al temps de captivitat. La necessitat de cobrir aquelles baixes posava novament en marxa el mecanisme. Fins i tot hi havia una cadència estacional condicionada per lèpoca de millor estat de la mar per a la navegació.101 Lestiu era una garantia de seguretat per als vaixells que feien les incursions de captura i per als que acudien a adquirir els productes generats en tot o en part pels captius.
Es pot objectar que aquest esquema no té en compte que almenys una part del proveïment de captius es fonamentava en la cria, a fer parir les captives. Aquells fills de captives són el que els documents anomenen bords, nodrits a casa, vernáculos en castellà i venàcles en francès. «Verna y vernáculo son los esclavos que nacen de las esclavas de nuestra casa» és la definició que dóna Diego de Haedo.102 En efecte, els bords són relativament freqüents a les fonts, a Eivissa representen el 4,6% del total desments a captius en el període estudiat. Així, doncs, les captives tenien fills, però com afirma Meillassoux es poden considerar com un subproducte de lesclavitud sense efecte significatiu en la reproducció del contingent. Les relacions de propietaris i daltres persones lliures amb les captives no eren res estrany, com ha tractat recentment D. Blumenthal i fa més temps el mateix C. Verlinden.103 Els Furs de València socupen daquesta qüestió dels fills de captives engendrats per cristians. En un primer moment aquells infants foren considerats lliures:
Sarraÿna que serà prenys de chrestià ans que haje haüt linfant, no sia venuda ni altrament alienada a chrestians ni a juheus ni a sarrahins, mas linfant quant serà nat sia aytantost batejat e sia franch de tot en tot.104
Encara més, el fur XXI (també de temps de Jaume I) disposava que si el senyor duna captiva tenia un fill amb ella («tot chrestià qui jaurà ab cativa sua e nhaurà un fill o filla»), això era causa de llibertat per a la mare i el fill. Segons el fur XX, si la captiva no era seua («si jau ab cativa que no sia sua») només quedava en llibertat el fill i linfant havia de ser batejat de seguida. Aquestes disposicions degueren aixecar qüestions perquè lapartat XXII, de temps del rei Ferran (1488), disposa:
Com sovint sesdevinga que les catives dels habitants en lo regne de València se jaen carnalment ab los scuders, moços e altres de la casa de lur senyor, e encara ab altres fora de la dita casa, e se emprenyen e aprés quan pareixen dien que lo part és de lur senyor e que per açò són franques, provehim e ordenam que les dites sclaves, per la dita rahó, no obtinguen o puixen obtenir franquesa, si lur senyor jurarà que la criatura no és sua ab jurament, al qual se haja a star e altrament no obtinga libertat.
El fur següent (XXIII), de la mateixa data que lanterior, estipula lobligació de lhome lliure que embarassàs una captiva sclava hi posa de pagar una indemnització al seu propietari. Linfant, com es disposa en el fur ja esmentat (XX), era franc; la indemnització era de vint-i-cinc lliures. És molt interessant, però, que el fur afegeixi: «Açò ajustat, que si la sclava morrà de tal part, lo emprenyador pague lo preu de la sclava». Igualment, a Barcelona, una disposició del consell de lany 1461 estipula la pena per lemprenyador de captives o serventes en cas que hi hagués «per lo dit prenyat dan algú o lesió».105 A Florència es troben disposicions semblants però emeses en temps anteriors. Una provisió de 1366 estableix les compensacions a aplicar als propietaris de captives embarassades en cas de lesions o mort a causa de lembaràs o del part:
et quia ex partu deterior fit, domino vel possessori eius tertiam partem eius quod ante partum valebat, restituere teneatur (). Et si ex dicta ingravidatione vel partu vel ipsorum occasione moriatur talis serva, domino eius vel possessori bone fidei veram extimationem restituere teneatur.106
Latenció durant el part a la captiva embarassada anava a càrrec de qui havia jagut amb ella. En cas de «deteriorament» de la captiva a causa del part o de lembaràs, shavia de compensar amb el pagament del terç del valor de la captiva; sespecifica immediatament que aquell valor es referia al de la captiva abans de quedar lesionada. En cas de mort a causa de lembaràs o del part, el pare havia de compensar amb el valor total de la captiva segons bona estimació. No importava en cap cas, a efectes compensatoris, lestatus de qui havia fornicat amb la captiva, i en lesbrinament de la paternitat era escoltat el testimoni de la captiva si el corroboraven dues persones de reputació reconeguda. Cal pensar que les compensacions en cas de ser el pare un altre captiu anaven a càrrec del propietari. Lestatus del pare, que no shavia establert en dictar les compensacions, es tenia en compte a lhora datorgar lestatus de linfant, que quedava subjecte a lestat del pare: si captiu, captiu, si lliure, lliure. Aquest tractament legislatiu, tant el valencià com el barcelonès com el venecià, quasi només destinat a lestabliment de compensacions al perjudici que patia el propietari de la captiva prenyada, mostra que els embarassos no eren un profit sinó una nosa. Lembaràs i el part originaven un perill real de lesions i sobretot de mort. Aquest perill de mort de la mare per complicacions postpart i lalta mortalitat infantil era una de les causes que feien inviable aquell tipus de reproducció dels captius.
Latenció durant el part a la captiva embarassada anava a càrrec de qui havia jagut amb ella. En cas de «deteriorament» de la captiva a causa del part o de lembaràs, shavia de compensar amb el pagament del terç del valor de la captiva; sespecifica immediatament que aquell valor es referia al de la captiva abans de quedar lesionada. En cas de mort a causa de lembaràs o del part, el pare havia de compensar amb el valor total de la captiva segons bona estimació. No importava en cap cas, a efectes compensatoris, lestatus de qui havia fornicat amb la captiva, i en lesbrinament de la paternitat era escoltat el testimoni de la captiva si el corroboraven dues persones de reputació reconeguda. Cal pensar que les compensacions en cas de ser el pare un altre captiu anaven a càrrec del propietari. Lestatus del pare, que no shavia establert en dictar les compensacions, es tenia en compte a lhora datorgar lestatus de linfant, que quedava subjecte a lestat del pare: si captiu, captiu, si lliure, lliure. Aquest tractament legislatiu, tant el valencià com el barcelonès com el venecià, quasi només destinat a lestabliment de compensacions al perjudici que patia el propietari de la captiva prenyada, mostra que els embarassos no eren un profit sinó una nosa. Lembaràs i el part originaven un perill real de lesions i sobretot de mort. Aquest perill de mort de la mare per complicacions postpart i lalta mortalitat infantil era una de les causes que feien inviable aquell tipus de reproducció dels captius.