Així doncs, per veure si aquell mercadeig era un fet generalitzat, del qual, perduts els protocols eivissencs, resten com a prova els dits excepcionals documents de Datini, cal recercar les operacions de venda de captius fetes fora dEivissa però amb eivissencs implicats. F. J. Marzal documenta, entre 1375 i 1425, 53 vendes de captius fetes per habitants de Mallorca i Eivissa a habitants del Regne de València.227 Disset daquells captius venuts ho foren per part deivissencs, concretament deu captives i set captius:
TAULA 2 Vendes de captius fetes per habitants dEivissa
El sexe, la procedència, ledat i el preu daquests captius venuts per eivissencs a València ha de ser objecte de comentari. Les deu dones i dos dels homes procedien de lorient mediterrani, en concret eren onze tàrtars i una albanesa. La resta dels homes, cinc, eren sarraïns del nord dÀfrica. Les dones tenien una edat mitjana superior a la dels homes, 28 anys, sense comptar linfant dun any. Els homes presenten una mitjana dedat de 25 anys. És una mostra petita per treuren conclusions, però especialment la diferent procedència dels captius respecte de les captives pot tenir a veure amb el tipus de proveïment. Les dones captives eren orientals portades a loccident mediterrani per mercaders; mentre que els homes, sarraïns, semblen ser el botí dels corsaris en les seues incursions per la costa nord-africana.
Si shagués de jutjar el flux comercial de captius entre Eivissa i València per aquests disset individus en quaranta-dos anys, shauria de concloure que era molt escàs i només qualificable desporàdic. És cert, això no obstant, que F. J. Marzal, en fer la crítica de les seues fonts, adverteix que una part important dels documents notarials, especialment del segle XIV, shan perdut; daltra banda, també reconeix no haver fet el buidatge de tots els protocols disponibles del primer quart del segle XV i per tant les dades exposades només poden ser considerades com una mostra àmplia.228 Daltra banda, les dades que aporta V. Cortés a partir del dret de passatge de sarraïns que cobraven els oficials reials de València no incrementen el gruix del mercadeig de captius enviats a aquella ciutat des dEivissa. Únicament es pagà el dret per sis captius provinents dEivissa entre 1417 i 1444; en canvi, entre aquelles mateixes dates, es va satisfer el dit dret de passatge per quaranta-un captius, els propietaris dels quals declararen que tenien per destinació Eivissa. La majoria daquells captius eren mascles, 44, i tres femelles. Així, més aviat sembla que Eivissa era un mercat que demandava captius mascles i venia algunes femelles. Abans de plantejar lexplicació daquest fet, cal veure què aporten els estudis realitzats a altres ciutats respecte del seu comerç de captius amb Eivissa.
Entre Eivissa i Barcelona, i pel que fa als captius musulmans, J. Hernando únicament documenta en tot el segle XIV cinc contractes en què participaren eivissencs. Foren sis captius comprats entre 1399 i 1400 pels mercaders eivissencs Nicolau Abrí i Nadal de Requesens.229 A Mallorca, O. Vaquer documenta vint transaccions que tenen relació amb Eivissa entre 1448 i 1500, però només sis són vendes de captius fetes per eivissencs o residents a lilla; la resta són compres. Amb les dades de Gènova passa una cosa semblant, es documenten vuit compres de captius fetes per eivissencs a Genovesos entre 1452 i 1489, però cap a linrevés.230 Com documenta Marzal, és cert que una part dels captius que arribaven a Eivissa o que shi havien fet servir durant un temps eren posteriorment trets de lilla tant per mercaders com per persones daltres oficis; entre els venedors eivissencs de la llista de Marzal hi ha, a més dels mercaders, un sastre, un hostaler, un vanover i un cirurgià. Per cert que el cirurgià va vendre el seu captiu a un forner de València, el vanover a un apotecari i el sastre a un altre sastre sembla que els dos jueus conversos; també ho era Francesc Coscó,231 que va vendre el seu captiu Hamet ben Hamet al sastre convers de València Daniel Diona. La xifra total daquelles tretes de captius és molt baixa, 43 casos entre 1280 i 1600.
Les afirmacions de Livi i de Verlinden es basaven, com sha dit, sobretot en la documentació de larxiu Datini. Els documents daquella societat mercantil referits a Eivissa únicament abracen els darrers anys del segle XIV i els primers del XV, concretament entre 1397 i 1403. Dins daquell lapse, el període en què està documentada la presència dun agent de Datini a Eivissa és entre el 1399 i el 1401. Certament, lagent de Datini va adquirir captius tant de corsaris com de mercaders i en trameté una part fora de lilla, sobretot a València; els captius esmentats figuren a les llistes de lapèndix. Els documents de Datini editats totalment o parcial per Livi són 208, dels quals 64 tenen relació amb Eivissa, això és, el 30%. A la vista daquesta presència dEivissa als documents dels florentins no es fa estrany que primer aquest autor i després C. Verlinden se sorprenguessin. Ara bé, no tots els documents de Datini tenen relació amb el comerç de captius. A partir exclusivament dels documents editats per Livi, passaren per les mans de lagent de Datini a Eivissa 49 captius; dells, amb seguretat, 17 foren enviats fora de lilla; respecte de la resta, se sap que Giovanni de Genaio, lagent de Datini, revenia captius a la mateixa illa i per tant no es pot assegurar si hi romangueren o foren embarcats novament, amb rumb a València o a Mallorca, les ciutats amb què més mercadejava aquell agent.
Així doncs, per veure si aquell mercadeig era un fet generalitzat, del qual, perduts els protocols eivissencs, resten com a prova els dits excepcionals documents de Datini, cal recercar les operacions de venda de captius fetes fora dEivissa però amb eivissencs implicats. F. J. Marzal documenta, entre 1375 i 1425, 53 vendes de captius fetes per habitants de Mallorca i Eivissa a habitants del Regne de València.227 Disset daquells captius venuts ho foren per part deivissencs, concretament deu captives i set captius:
TAULA 2 Vendes de captius fetes per habitants dEivissa
El sexe, la procedència, ledat i el preu daquests captius venuts per eivissencs a València ha de ser objecte de comentari. Les deu dones i dos dels homes procedien de lorient mediterrani, en concret eren onze tàrtars i una albanesa. La resta dels homes, cinc, eren sarraïns del nord dÀfrica. Les dones tenien una edat mitjana superior a la dels homes, 28 anys, sense comptar linfant dun any. Els homes presenten una mitjana dedat de 25 anys. És una mostra petita per treuren conclusions, però especialment la diferent procedència dels captius respecte de les captives pot tenir a veure amb el tipus de proveïment. Les dones captives eren orientals portades a loccident mediterrani per mercaders; mentre que els homes, sarraïns, semblen ser el botí dels corsaris en les seues incursions per la costa nord-africana.
Si shagués de jutjar el flux comercial de captius entre Eivissa i València per aquests disset individus en quaranta-dos anys, shauria de concloure que era molt escàs i només qualificable desporàdic. És cert, això no obstant, que F. J. Marzal, en fer la crítica de les seues fonts, adverteix que una part important dels documents notarials, especialment del segle XIV, shan perdut; daltra banda, també reconeix no haver fet el buidatge de tots els protocols disponibles del primer quart del segle XV i per tant les dades exposades només poden ser considerades com una mostra àmplia.228 Daltra banda, les dades que aporta V. Cortés a partir del dret de passatge de sarraïns que cobraven els oficials reials de València no incrementen el gruix del mercadeig de captius enviats a aquella ciutat des dEivissa. Únicament es pagà el dret per sis captius provinents dEivissa entre 1417 i 1444; en canvi, entre aquelles mateixes dates, es va satisfer el dit dret de passatge per quaranta-un captius, els propietaris dels quals declararen que tenien per destinació Eivissa. La majoria daquells captius eren mascles, 44, i tres femelles. Així, més aviat sembla que Eivissa era un mercat que demandava captius mascles i venia algunes femelles. Abans de plantejar lexplicació daquest fet, cal veure què aporten els estudis realitzats a altres ciutats respecte del seu comerç de captius amb Eivissa.
Entre Eivissa i Barcelona, i pel que fa als captius musulmans, J. Hernando únicament documenta en tot el segle XIV cinc contractes en què participaren eivissencs. Foren sis captius comprats entre 1399 i 1400 pels mercaders eivissencs Nicolau Abrí i Nadal de Requesens.229 A Mallorca, O. Vaquer documenta vint transaccions que tenen relació amb Eivissa entre 1448 i 1500, però només sis són vendes de captius fetes per eivissencs o residents a lilla; la resta són compres. Amb les dades de Gènova passa una cosa semblant, es documenten vuit compres de captius fetes per eivissencs a Genovesos entre 1452 i 1489, però cap a linrevés.230 Com documenta Marzal, és cert que una part dels captius que arribaven a Eivissa o que shi havien fet servir durant un temps eren posteriorment trets de lilla tant per mercaders com per persones daltres oficis; entre els venedors eivissencs de la llista de Marzal hi ha, a més dels mercaders, un sastre, un hostaler, un vanover i un cirurgià. Per cert que el cirurgià va vendre el seu captiu a un forner de València, el vanover a un apotecari i el sastre a un altre sastre sembla que els dos jueus conversos; també ho era Francesc Coscó,231 que va vendre el seu captiu Hamet ben Hamet al sastre convers de València Daniel Diona. La xifra total daquelles tretes de captius és molt baixa, 43 casos entre 1280 i 1600.
Aquell mercadeig de captius documentat en els protocols notarials i les xifres obtengudes a partir de la imposició municipal dentrada i de sortida de captius imposada per la Universitat dEivissa (vegeu el capítol II) no permeten deduir lexistència dun mercat de redistribució en el sentit a què es referien sobretot Livi i Verlinden. Sí es documenta un comerç de captius entre Eivissa i altres ciutats com València, Mallorca, Barcelona i Gènova, però sobretot eren mercats als quals els eivissencs acudien a comprar. Per tant, la conclusió que sextreu és que, no obstant que una part dels captius que arribaven a Eivissa eren tornats a treure de lilla, la causa que decidia els corsaris i els mercaders a acudir a Eivissa amb els seus captius era lexistència de la demanda local. Naturalment, no es coneixen més que les dades exposades i és molt possible que els mercaders que acudien a comprar sal mercadejassin també amb captius que només passaven per Eivissa com a escala mercantil. Aquest fet queda demostrat pels escrits generats per lagent de Datini a lilla, però aquelles redistribucions de captius que feien els mercaders després de comprar-los a altres mercaders o directament als corsaris, en vista de les dades exposades, poden qualificar-se duna conseqüència secundària del mercat de captius que originava la demanda local. DEivissa, doncs, es pot dir el que conclou C. Verlinden respecte de la Creta del segle XIV: «La Crète semble, donc, du moins alors, un marché qui absorbe des esclaves, bien plus quune plaque tournante de la traite comme le ferait croire sa position géographique».232