Captius i senyors de captius a Eivissa - Antoni Ferrer Abárzuza 17 стр.


Sha explicat ja, seguint Meillassoux, que la necessitat de proveïment feia que sorganitzassin expedicions de captura amb freqüència generalment anual, en el cas dels corsaris, en coincidència amb lestació de major bonança a la mar. Així i tot, no quedava assegurat un nombre de captures suficient que cobrís la demanda, sempre més constant que loferta. El proveïment estava supeditat a multitud de factors que havien de provocar oscil·lacions en el nombre de captius aportats al mercat. Mentrestant, el ritme de renovació de les colles de captius era més previsible i inexorable. La constatació documental danades i vengudes de captius, de compres i vendes, no és la conseqüència de lexistència de mercats de «redistribució», sinó de les característiques peculiars del sistema de proveïment de captius i de la conversió del captiu en mercaderia. Aquesta conversió el feia objecte despeculació i el trasllat dun mercat a altre a la cerca de millors condicions de venda era una operació fonamental del mercadeig. O. Vaquer i el present estudi documenten la preferència dús de captius mascles tant a Mallorca com a Eivissa; així, la tendència general observada era exportar captives i adquirir captius, com és evident a les dades publicades per Livi, Marzal i Cortés per als segles XIV i XV respectivament.

Pel que fa a les fonts, labsència de protocols notarials medievals ha forçat a tenir com a principals proveïdors dinformació per a la recerca altres tipologies documentals, principalment els llibres de comptabilitat municipal. Aquestes fonts han aportat dades molt clares sobre lús que es feia dels captius i donen relleu, en xifres, al que la seua feina representava en aquella societat. Lanàlisi detallada, jornal a jornal, dels llibres dobres ha revelat que els captius eren pràcticament els únics treballadors disponibles. Sha dentendre que eren els únics treballadors que podien ser utilitzats pels propietaris de terra no pagesos, com sha dit abans. Això és, que les fonts han permès contrastar les afirmacions daquells documents de 1335, 1580 i 1623, redactats pels senyors de captius per defensar la lliure continuïtat de la tinença de captius. Gràcies als llibres de comptabilitat dobres sha pogut quantificar la composició de les colles de treballadors, la repartició dels jornals fets per captius i per treballadors lliures els mestres, bàsicament, i algun mosso o fadrí i la qualitat de la feina que feien uns i altres. Només dues breus al·lusions, de 1373 i 1489, permeten situar captius fent feina a obres privades, de les quals no sha conservat documentació directa. Així i tot, uns pocs documents de caire judicial fan possible comprovar que el volum de feina feta per captius a les explotacions agrícoles de senyors no pagesos és molt semblant al calculat per a les obres públiques.

Pel que fa a lús de captius a les obres públiques, es pot avançar un resum del quadre 34, que es desglossa i explica detalladament en el capítol IV «La feina dels captius». El quadre 2 resumeix les dades que shan pogut obtenir dels diferents llibres dobres conservats entre el segle XIV i el XVI. Les xifres representen percentatges damunt del total de jornals i serveixen per comparar els jornals que hi feren els treballadors lliures i els que hi feren els captius. El quadre abasta la totalitat de les fonts conservades, concretament, llibres de comptabilitat municipal i reial dels segles XIV i XV. Per al segle XVI hi ha més fonts que no han estat explorades, relatives a la gran obra de les murades renaixentistes, entre les quals se nhan analitzat dues, el llibre de salaris de 1561 i el de 1590 (quadre 2).


Sens dubte, lanàlisi dels llibres dobres i de comptabilitat en general ha de revelar, allà on els protocols notarials han permès documentar captius, la funció que es donava a aquells treballadors forçats. Mallorca, Eivissa, Valènciaforen territoris feudalitzats, arran de la seua conquesta, tardanament respecte daltres ciutats de la Corona dAragó com Girona o la mateixa Barcelona. Lassentament del grup que formà lembrió colonitzador, que no era pagès sinó gestor dallò conquerit, va fonamentar en un primer moment el seu manteniment en el treball captiu. Després, amb pagesos ja establerts i productius, lús de captius continuà per part de sectors benestants molt concrets de la nova societat dedicats a un ampli ventall dactivitats lucratives. Lanàlisi dels llibres dobres conservats a la Catalunya Vella pot revelar diferències substancials en les colles de treballadors si es comparen amb les mallorquines o eivissenques, probablement molt més dependents dels captius.

Sens dubte, lanàlisi dels llibres dobres i de comptabilitat en general ha de revelar, allà on els protocols notarials han permès documentar captius, la funció que es donava a aquells treballadors forçats. Mallorca, Eivissa, Valènciaforen territoris feudalitzats, arran de la seua conquesta, tardanament respecte daltres ciutats de la Corona dAragó com Girona o la mateixa Barcelona. Lassentament del grup que formà lembrió colonitzador, que no era pagès sinó gestor dallò conquerit, va fonamentar en un primer moment el seu manteniment en el treball captiu. Després, amb pagesos ja establerts i productius, lús de captius continuà per part de sectors benestants molt concrets de la nova societat dedicats a un ampli ventall dactivitats lucratives. Lanàlisi dels llibres dobres conservats a la Catalunya Vella pot revelar diferències substancials en les colles de treballadors si es comparen amb les mallorquines o eivissenques, probablement molt més dependents dels captius.

Els captius i els senyors de captius de què tracta aquest llibre visqueren en un medi natural i humanitzat concret, de característiques en bona mesura conegudes i magnituds mesurables. Eivissa, com a illa que és, té un contorn i una superfície clarament definides, però les particularitats de la selecció de les terres efectuada des de 1235 comporta que a partir del segle XIV, quan el registre documental de la captivitat comença a tenir un cert gruix, senyors i captius puguin ser situats en un lloc concret de lilla. Els pagesos que colonitzaren la resta del territori insular no apareixen documentats com a senyors de captius. El fet que els pagesos no tenien captius i que el recurs a la feina de captius era cosa de ciutadans amb terres apareix clarament expressat en un document tardà, de 1623, ja parcialment comentat. Documents anteriors permeten observar això mateix i es confirma plenament amb la caracterització, un a un, dels senyors de captius documentats a la segona meitat del segle XIII i primera del XIV.

Daquest context geogràfic de la captivitat eivissenca es té informació en grau suficient. Se sap a grans trets com eren les Salines i els llocs on posseïen les seues terres els senyors de captius, la vila on habitaven i els llocs on acudien a les seues ocupacions quotidianes. Són indrets susceptibles de ser representats sobre mapes i plànols i estimades les distàncies que els separaven, així com el temps requerit en els desplaçaments. La major part de lilla correspon a zones delevat pendent poc o gens aptes per a lagricultura i de fet cobertes de bosc de pi. Són vessants dels turons que formen el relleu accidentat dEivissa, amb alçades que van dels 100 als 300 metres, amb un sostre màxim de 475 m a la part de ponent de lilla. Entre aquestes elevacions es formen petites valls, interiors o litorals, i daltres majors, entre les quals cal destacar el pla de Vila, el contigu pla de les Salines, el pla de Portmany i la vall del riu de Santa Eulària. El pla de Vila és un vessant o conca hidrogràfica de 62 km2, mentre que el pla de les Salines en té 34. Sobre la línia de costa que tanca pel SE aquests dos plans se situa una sèrie turons al més alt dels quals, de 82 metres s.n.m., es va construir la vila dEivissa en temps protohistòrics.

Назад Дальше