Sha explicat ja, seguint Meillassoux, que la necessitat de proveïment feia que sorganitzassin expedicions de captura amb freqüència generalment anual, en el cas dels corsaris, en coincidència amb lestació de major bonança a la mar. Així i tot, no quedava assegurat un nombre de captures suficient que cobrís la demanda, sempre més constant que loferta. El proveïment estava supeditat a multitud de factors que havien de provocar oscil·lacions en el nombre de captius aportats al mercat. Mentrestant, el ritme de renovació de les colles de captius era més previsible i inexorable. La constatació documental danades i vengudes de captius, de compres i vendes, no és la conseqüència de lexistència de mercats de «redistribució», sinó de les característiques peculiars del sistema de proveïment de captius i de la conversió del captiu en mercaderia. Aquesta conversió el feia objecte despeculació i el trasllat dun mercat a altre a la cerca de millors condicions de venda era una operació fonamental del mercadeig. O. Vaquer i el present estudi documenten la preferència dús de captius mascles tant a Mallorca com a Eivissa; així, la tendència general observada era exportar captives i adquirir captius, com és evident a les dades publicades per Livi, Marzal i Cortés per als segles XIV i XV respectivament.
Una feina de captius quantificable: les obres públiques
Pel que fa a les fonts, labsència de protocols notarials medievals ha forçat a tenir com a principals proveïdors dinformació per a la recerca altres tipologies documentals, principalment els llibres de comptabilitat municipal. Aquestes fonts han aportat dades molt clares sobre lús que es feia dels captius i donen relleu, en xifres, al que la seua feina representava en aquella societat. Lanàlisi detallada, jornal a jornal, dels llibres dobres ha revelat que els captius eren pràcticament els únics treballadors disponibles. Sha dentendre que eren els únics treballadors que podien ser utilitzats pels propietaris de terra no pagesos, com sha dit abans. Això és, que les fonts han permès contrastar les afirmacions daquells documents de 1335, 1580 i 1623, redactats pels senyors de captius per defensar la lliure continuïtat de la tinença de captius. Gràcies als llibres de comptabilitat dobres sha pogut quantificar la composició de les colles de treballadors, la repartició dels jornals fets per captius i per treballadors lliures els mestres, bàsicament, i algun mosso o fadrí i la qualitat de la feina que feien uns i altres. Només dues breus al·lusions, de 1373 i 1489, permeten situar captius fent feina a obres privades, de les quals no sha conservat documentació directa. Així i tot, uns pocs documents de caire judicial fan possible comprovar que el volum de feina feta per captius a les explotacions agrícoles de senyors no pagesos és molt semblant al calculat per a les obres públiques.
Pel que fa a lús de captius a les obres públiques, es pot avançar un resum del quadre 34, que es desglossa i explica detalladament en el capítol IV «La feina dels captius». El quadre 2 resumeix les dades que shan pogut obtenir dels diferents llibres dobres conservats entre el segle XIV i el XVI. Les xifres representen percentatges damunt del total de jornals i serveixen per comparar els jornals que hi feren els treballadors lliures i els que hi feren els captius. El quadre abasta la totalitat de les fonts conservades, concretament, llibres de comptabilitat municipal i reial dels segles XIV i XV. Per al segle XVI hi ha més fonts que no han estat explorades, relatives a la gran obra de les murades renaixentistes, entre les quals se nhan analitzat dues, el llibre de salaris de 1561 i el de 1590 (quadre 2).
QUADRE 2 Percentatges dels jornals fets per treballadors lliures i captius a les diferents obres analitzades
Com es pot veure, la majoria dels jornals, en ocasions una majoria àmplia, eren fets per captius a les obres documentades, almenys fins al segle XVI. En el dit capítol IV, on sanalitzen detalladament aquelles fonts comptables, es veurà com els treballadors lliures solien limitar-se al mestre dobres i al seu macip233 anomenat també fadrí i mosso, mentre que les colles de feina eren formades fonamentalment per captius. És a dir que la qualitat de la feina feta per uns i altres era molt diferent. Els captius sencarregaven bàsicament del transport de materials, bé traginant-lo amb lajut de mules, bé bastaixant-lo a força de braços. Al quadre pot observar-se que a les dues darreres línies, corresponents a 1561 i 1590, la tendència és inversa. Es tracta dels comptes de la gran obra del segle XVI, les murades renaixentistes. La seua gran envergadura ocupà durant anys gran quantitat de treballadors, més de cinquanta diaris, entre ells un bon nombre de picapedrers lliures i en dies convenguts pagesos que acudien a lobra amb les seues mules. És per aquesta nombrosa participació de personal lliure, desconeguda en els llibres dobres anteriors, que el percentatge de jornals fets per captius baixa considerablement.
Aquest extens i intensiu ús de captius a les obres no és una peculiaritat exclusiva dEivissa. Per al cas proper de Mallorca, fa temps que M. Durliat havia cridat latenció sobre el fet que els llibres dobra del palau de lAlmudaina de Mallorca deixaven constància del pagament de molts jornals a captius.234 El 1338, uns mestres de la seu de Mallorca varen denunciar davant la cort del lloctinent general la fugida de lobra, «clandestine et occulte», a bord duna barca, de tres captius batejats, dos sarraïns i dos grecs que finalment foren capturats a Eivissa.235 Recentment J. Sastre ha publicat íntegrament aquells llibres dobra del palau reial de lAlmudaina, que abasten una cronologia que va de 1309 a 1314, esmentats per M. Durliat, i, arran de lanàlisi que en fa, troba quaranta-un sarraïns el 1309, tretze el 1311 i cinquanta-sis el 1313. La majoria eren captius llevat de set que eren de condició lliures o, més probablement, lliberts. Un daquells sarraïns havia estat dun habitant dEivissa.236 El seu estudi inclou una anàlisi dels assentaments comptables de la font que és la plasmació en xifres del que representava el recurs a treballadors captius: lany 1309 els captius feren el 41% dels jornals, el 42% el 1311 i el 66% el 1313. No és una dada aïllada, G. Jover, A. Mas i R. Soto han analitzat els comptes de possessions rurals judicialment intervengudes i el resultat és molt semblant. Es tractava de propietats de nobles, mercaders o ciutadans explotades directament bé amb captius, bé amb jornalers, segons les èpoques. Lanàlisi de les xifres de jornals de la possessió de Masnou (Mallorca) revela que el 1350 els captius no hi eren presents, la feina la feien missatges, jornalers i la família del majoral; el 1355, en canvi, els captius hi feren el 50% dels jornals.237
Sens dubte, lanàlisi dels llibres dobres i de comptabilitat en general ha de revelar, allà on els protocols notarials han permès documentar captius, la funció que es donava a aquells treballadors forçats. Mallorca, Eivissa, Valènciaforen territoris feudalitzats, arran de la seua conquesta, tardanament respecte daltres ciutats de la Corona dAragó com Girona o la mateixa Barcelona. Lassentament del grup que formà lembrió colonitzador, que no era pagès sinó gestor dallò conquerit, va fonamentar en un primer moment el seu manteniment en el treball captiu. Després, amb pagesos ja establerts i productius, lús de captius continuà per part de sectors benestants molt concrets de la nova societat dedicats a un ampli ventall dactivitats lucratives. Lanàlisi dels llibres dobres conservats a la Catalunya Vella pot revelar diferències substancials en les colles de treballadors si es comparen amb les mallorquines o eivissenques, probablement molt més dependents dels captius.
Sens dubte, lanàlisi dels llibres dobres i de comptabilitat en general ha de revelar, allà on els protocols notarials han permès documentar captius, la funció que es donava a aquells treballadors forçats. Mallorca, Eivissa, Valènciaforen territoris feudalitzats, arran de la seua conquesta, tardanament respecte daltres ciutats de la Corona dAragó com Girona o la mateixa Barcelona. Lassentament del grup que formà lembrió colonitzador, que no era pagès sinó gestor dallò conquerit, va fonamentar en un primer moment el seu manteniment en el treball captiu. Després, amb pagesos ja establerts i productius, lús de captius continuà per part de sectors benestants molt concrets de la nova societat dedicats a un ampli ventall dactivitats lucratives. Lanàlisi dels llibres dobres conservats a la Catalunya Vella pot revelar diferències substancials en les colles de treballadors si es comparen amb les mallorquines o eivissenques, probablement molt més dependents dels captius.
EIVISSA 1235-1600. ELS LLOCS I LES MAGNITUDS
Els captius i els senyors de captius de què tracta aquest llibre visqueren en un medi natural i humanitzat concret, de característiques en bona mesura conegudes i magnituds mesurables. Eivissa, com a illa que és, té un contorn i una superfície clarament definides, però les particularitats de la selecció de les terres efectuada des de 1235 comporta que a partir del segle XIV, quan el registre documental de la captivitat comença a tenir un cert gruix, senyors i captius puguin ser situats en un lloc concret de lilla. Els pagesos que colonitzaren la resta del territori insular no apareixen documentats com a senyors de captius. El fet que els pagesos no tenien captius i que el recurs a la feina de captius era cosa de ciutadans amb terres apareix clarament expressat en un document tardà, de 1623, ja parcialment comentat. Documents anteriors permeten observar això mateix i es confirma plenament amb la caracterització, un a un, dels senyors de captius documentats a la segona meitat del segle XIII i primera del XIV.
Les terres que els ciutadans conservaven en domini útil se situaven en un lloc ben concret: al voltant del nucli urbà on residien, al pla de Vila i al pla de les Salines. Així, làmbit urbà i rural on es produí lús de captius fou la vila i els plans dintensa explotació agrícola del seu voltant. A lextrem sud daquella unitat orogràfica, a més, es trobaven les Salines, un espai inundat anomenat antonomàsticament, lEstany. Si lilla té 541 km2, aquesta porció en què es produí, entre el segle XIII i el XVIII, la tinença de terra per part de propietaris no pagesos que usaven captius sestén 96 km2. Lestudi de J. Bisson mostra que aquelles terres continuaren sent propietat de ciutadans no pagesos residents a la vila fins a la segona meitat del segle XX.238
Daquest context geogràfic de la captivitat eivissenca es té informació en grau suficient. Se sap a grans trets com eren les Salines i els llocs on posseïen les seues terres els senyors de captius, la vila on habitaven i els llocs on acudien a les seues ocupacions quotidianes. Són indrets susceptibles de ser representats sobre mapes i plànols i estimades les distàncies que els separaven, així com el temps requerit en els desplaçaments. La major part de lilla correspon a zones delevat pendent poc o gens aptes per a lagricultura i de fet cobertes de bosc de pi. Són vessants dels turons que formen el relleu accidentat dEivissa, amb alçades que van dels 100 als 300 metres, amb un sostre màxim de 475 m a la part de ponent de lilla. Entre aquestes elevacions es formen petites valls, interiors o litorals, i daltres majors, entre les quals cal destacar el pla de Vila, el contigu pla de les Salines, el pla de Portmany i la vall del riu de Santa Eulària. El pla de Vila és un vessant o conca hidrogràfica de 62 km2, mentre que el pla de les Salines en té 34. Sobre la línia de costa que tanca pel SE aquests dos plans se situa una sèrie turons al més alt dels quals, de 82 metres s.n.m., es va construir la vila dEivissa en temps protohistòrics.