Els noms de les partides jurisdiccionals feudals conservaren els dels ağza preexistents però la major part mudaren al poc temps substituïts per altres de nou encuny. Així lantic ğuz de Šarq (a partir dara Xarc, com lanomenen els documents feudals més primerencs), primerament de Pere de Portugal, passà a ser la partida de linfant Jaume a partir de 1256, rei des de 1276. Per això fou anomenat partida o quartó del Rei, denominació compartida amb el nom quartó de Santa Eulària per una capella posada sota aquesta advocació documentada el mateix 1276. El ğuz de Banu Zamid passà a ser conegut com partida o quartó de Balansat, el nom andalusí duna de les alqueries importants daquell districte. Portumany únicament recuperà la fonètica original de Portmany. Al-Garb, nom àrab del punt cardinal oest, passà a ser conegut com quartó de les Salines per la preponderància que els estanys saliners tenien en aquella contrada. Finalment, al-Hawz, el territori al voltant del nucli urbà, escrit Alhaueth en els textos feudals, quedà dividit en quatre porcions assignades a cada una de les quatre partides jurisdiccionals i fou anomenat pla de Vila.
Arran del document del 10 de setembre de 1235 publicat per M. L. de Mas Latrie, se sap que en aquella data Pere de Portugal ja sabia que li corresponia el quartó o ğuz de Xarc. Per tant, els altres dos promotors de la conquesta, Guillem de Mongrí i Nunó Sanç, ja es devien considerar aleshores senyors de Banu Zamid i dal-Garb el primer, i de Portumany el segon. Efectivament, en el document de dotació de lesglésia de Santa Maria dEivissa, cinc dies posterior, del 15 de setembre, es fa menció que lhort assignat al temple com a cementeri se situa extramurs, en la porció de terra pròpia de Montgrí.246 El dit Montgrí, com sha vist, tenia el doble de quartons per la seua major aportació de tropes a la conquesta. Com lilla, la vila es dividí entre els tres senyors però a parts iguals, de manera que hi havia el mateix nombre de cases o immobles urbans sota la jurisdicció de cada un dels dits senyors. Pere de Portugal i Nunó Sanç tenien les seues parts de la vila en feu de Guillem de Montgrí. Els recintes superiors de lantiga madina, el Castell i lAlmudaina, també es dividiren a parts iguals i a tot el nucli i al territori immediat quedaren algunes zones de jurisdicció comuna, exercida per torns anuals. Formentera quedà per dividir i a partir de llavors el seu fruit (delmes, censos, etc.) era objecte de repartiment en quatre parts. Tot i que situat al quartó de les Salines, el fruit anual de lestany saliner no quedà en mans dun sol senyor. Es féu la previsió de repartir cada collita de sal en quatre parts, dues per a Montgrí i una per a cada un dels altres dos magnats.
Els titulars de les senyories de les partides jurisdiccionals de lilla començaren a canviar el 1241 amb la mort de Nunó Sanç, comte del Rosselló. Els seus béns a Eivissa passaren al rei Jaume però immediatament, el gener de 1243, Montgrí els adquirí i passà a ser senyor de tres quartes parts dEivissa i Formentera i de dos terços de la vila.247 El 1256 Pere de Portugal morí i per cessió testamentària deixà els seus drets sobre Eivissa i Formentera al rei Jaume, qui els traspassà a linfant Jaume, futur rei de Mallorca.248 Després de ser arquebisbe electe de Tarragona, finalment Guillem de Montgrí refusà aquella dignitat el 1237. Havia conquerit Eivissa en qualitat darquebisbe electe i per gràcia papal conservà vitalíciament els seus drets sobre lilla després daquella renúncia. A la seua mort, els seus béns havien de revertir a lesglésia de Tarragona, excepte els drets jurisdiccionals i les possessions que foren de Nunó Sanç, les quals Montgrí havia adquirit amb el seu peculi. En morir Guillem de Montgrí el 1273, el que fou del comte del Rosselló passà per deixa testamentària de Montgrí al capítol de Tarragona i la resta, com sha dit, revertí efectivament a lArquebisbat de Tarragona. La part de linfant Jaume quedà per sempre de reialenc i les altres no sortiren ja de lesglésia de Tarragona.
Aquesta distribució de les senyories afecta les possibilitats descriptives del context físic de les persones i els llocs coneguts gràcies als documents. Les principals fonts per a la ubicació de llocs i propietats són els capbreus. Així, la senyoria de Nunó Sanç compta amb un capbreu del segle XIII (el Capbreu Antich de Eviça, dara endavant CAE)249 i un altre de 1394 (Capbreu del Capítol de Tarragona, en endavant CCT, inèdit) quan ja corresponia al capítol de Tarragona. Igualment els censos de la senyoria de larquebisbe de Tarragona quedaren plasmats en un capbreu del segle XIII (el Capbreu del Llibre Verd de Tarragona, CLVT), un altre de 1396 (Capbreu de lArquebisbe de Tarragona Ènnec de Valterra, en endavant CAEV), i un tercer de 1433 (Capbreu dels Arquebisbes de Tarragona Gonçal Ferrandis dHíxar i el Cardenal Domènec Ram, CAGHi).250 Contràriament, de la part del rei no es conserva cap capbreu fins al de 1577 (CR). Això fa que les possibilitats de reconstrucció de les possessions per mitjà de la informació sobre les afrontacions sigui menor i que es desconeguin moltes dades dels senyors de captius que tenien els seus béns sota jurisdicció reial. A ledició del Llibre de les rendes reials de 1326251 es poden conèixer els noms dels senyors de terres de jurisdicció reial que satisferen els delmes daquell any i les quantitats de cereal i vi que produïren. Altres fonts semblants podran aportar més dades sobre els tinents de terra del rei.
Els topònims que apareixen a les fonts designaven sobretot indrets de la vila i del seu entorn immediat. És lògic que així sigui perquè eren documents produïts per la Universitat dEivissa, amb seu a la vila i amb potestat per a la regulació de la vida urbana, amb oficials municipals com el mostassaf. Aquest òrgan de regiment municipal va ser formalment constituït lany 1300, tot i que el primer llibre de comptabilitat és el ja citat Llibre de clavaria de 1373-1374. Des del segle XIII els prohoms gestionaven el negoci de la sal, per la qual cosa el manteniment de lestany saliner passa a la competència de la Universitat. Això explica lal·lusió a topònims ubicats a les salines que fan els llibres municipals i que hi hagués oficials de la Universitat encarregats plenament daquella activitat salinera: lescrivà de la sal i el guardià de la sal.
La vila
El nostre coneixement de la configuració de la vila medieval dEivissa i del seu entorn més immediat prové duna sèrie de plànols aixecats al segle XVI arran de la construcció de les noves murades a partir de 1555, conservats a lArchivo General de Simancas i al Servicio Geo gráfico del Ejército i editats per diferents autors.252 Aquells plànols representen una vila formada per diferents recintes murats adossats, subordinats un a laltre i disposats al vessant nord de lanomenat puig de Vila. La part superior daquella vila fortificada era situada al sud, formada pel recinte del Castell i, contigua per ponent, lAlmudaina. A redós daquells dos recintes superiors, es disposava una tanca que circuïa una part de la vila i lesglésia parroquial, la qual formava part de la mateixa murada. Un segon recinte de vila era el Raval, situat a cota més baixa, i delimitat pel sud pel mur de la vila. La murada dun i altre recinte consistien bàsicament en murs a ponent i llevant assentats sobre el pendent del puig i a dos llenços de murada, un per a la vila i laltre del Raval, que en direcció est-oest i encarats al nord unien aquells dos murs descendents. A lexterior de la fortificació hi havia diferents construccions, com la Drassana, corrals, una tanca dhort i diferents magatzems, tot situat a lanomenat pla de la Marina; hi havia diferents casetes sobretot a la part de llevant de la fortalesa al vessant dun pujol que allà saixecava i que després fou ocupat pel baluard de Santa Llúcia. A la part del sud i del sud-oest de la vila shavien construït alguns molins de vent, ja documentats al final del segle XIV. Al nord-oest, sobre el camí de Portmany, hi havia el lloc conegut com lAbeurador. Respecte dels camins, sen representen dos que anaven cap a les Salines i un que des de lAbeurador anava a la Marina passant al peu dels murs del Raval; a aquelles vies shan de sumar el dit camí de Portmany, el dels Pous, el de Santa Eulària. Sobre els camins i lhorta de la vila els plànols posteriors, dels segles XVII i XVIII, aporten detallada informació.
La vila fins a la meitat del segle XIV era formada pel Castell, al cim del pujol; lAlmudaina contigua al Castell, adossada al seu mur de loest i circuïda ella mateixa per una murada que donava a lexterior pel sud i loest i dins de la vila pel nord. El primer recinte de la vila sestenia sobre el vessant nord del pujol, entre dues murades que des del Castell i lAlmudaina descendien pendent avall. El segon recinte, a cota més baixa, repetia aquella configuració. Als peus de la murada nord daquesta segona tanca sestenia, sobre la costa o la falda del puig, el raval documentat al CAE i CLVT. LAlmudaina, com el Castell i tota la vila, es va dividir en tres jurisdiccions arran de la conquesta de 1235, una per a cada un dels senyors de lilla. La part del rei fou la situada sobre la façana sud del recinte, on es construí la casa del lloctinent reial, anomenat després governador. Els llibres analitzats més avall detallen les despeses fetes en la reparació de torres i les estances del Castell i de lAlmudaina.
LES FONTS SOBRE CAPTIUS I SENYORS DE CAPTIUS
La tesi que és a lorigen daquest llibre conté el detall de les fonts documentals en les quals es basa la narració sobre els captius dEivissa. Ací sen fa al·lusió de manera més succinta. Són documents conservats a lAHE i datats entre el segle XIII i el final del XVI; a lARM també es feren cales prospectives a la sèrie de «Lletres comunes» i, naturalment, es va fer un buidatge amb pretensions dexhaustivitat tanmateix impossible de la bibliografia disponible. Aquells esments a captius saplegaren en una base de dades que ha permès el seu tractament conjunt i estadístic. Les notícies proporcionades per les fonts són bàsicament de dos tipus: al·lusions més o menys concretes a captius individuals i referències genèriques a la captivitat, a lús que es feia dels captius. Unes i altres han resultat fonamentals, les primeres perquè han permès comptar els captius i les altres perquè han fornit el discurs dinformacions de caire general de gran interès.
Això pel que fa als captius, però una part molt important de la tesi original consistí en la caracterització, la prosopografia, dels senyors de captius concrets, amb nom i cognom, un a un. Aquells usuaris de captius foren els inductors de tota la mecànica de la captivitat i per això es feia necessari saber qui i quants eren, què tenien, què feien. Aquest coneixement es va obtenir de totes les fonts disponibles, especialment dels capbreus. Lextens resultat de la recerca sobre els senyors de captius, una mena de prosopografia de cada un dels quatre-cents setanta-vuit identificats, no sha inclòs en aquest llibre.