La feina darxiu i de recerca bibliogràfica sha centrat en el període dels tres-cents seixanta-cinc anys que es comprenen entre les dates de 1235 any de la conquesta feudal de lilla i 1600. Aquest darrer any, al contrari del primer, no coincideix amb cap fet despecial rellevància. Té relació, però, amb el que sha esmentat línies amunt, i shi insistirà ara, de la importància que sha donat a les fonts comptables generalment anomenades llibres dobra. La gran obra pública del segle XVI eivissenc foren les murades de baluards iniciades el 1554 per lenginyer itàlic Giovan Battista Calvi i continuades a partir de 1575 per Giacomo Palearo, àlies «il Fratino». La gran inscripció de la porta principal de les muralles, el portal de Mar o, ara, de ses Taules, dóna lany 1585 com el dacabament dels treballs. No fou, però, veritat que les obres acabassin aquell any, de 1590 és un important llibre dobra conservat a lARM (RP 2474) que recull els comptes detallats de tots els jornals fets en la fortificació aquella anyada. Vint-i-dos anys anterior, de 1568, és el primer llibre destims de riquesa conservat a lAHE, i posterior, de 1609, és el primer manual de protocols notarials de lArxiu de Protocols dEivissa i Formentera (APEF). Lelecció de lany 1600 com a fita del període destudi té, per tant, la seua justificació.
Pel que fa a la recerca bibliogràfica, sha mostrat prou fructífera i des de Miret i Sans fins als recents treballs de Marzal i Blumenthal sobre la captivitat valenciana, passant per limprescindible Verlinden, per Cortés, Gioffrè, Vaquer i Hernando, shan localitzat i fitxat esments a captius relacionats amb Eivissa a la majoria dobres dedicades a aquest tema centrades a la Mediterrània occidental. Ha estat especialment important en aquest sentit ledició de documents de la societat de Francesco Datini da Prato realitzada per Ridolfo Livi lany 1928. Recentment A. Orlandi ha publicat la correspondència datiniana entre València i Mallorca, però la dEivissa, encara, espera una edició completa.
La historiografia relativa a les Balears, bàsicament referida a Mallorca i molt menys a Menorca, ha rebut una atenció especial perquè shan establert diferents analogies amb el que és conegut de Mallorca sobre captivitat; també, shan esquivat algunes mancances documentals dEivissa amb dades de Mallorca. Lanalogia de les dades dEivissa amb les de Mallorca i fins i tot lesmentada suplència dalgunes dades dEivissa amb les procedents destudis referits a Mallorca no sestableix en aquest estudi només a causa de la proximitat geogràfica i política, hi ha també un motiu historiogràfic. M. Durliat, en un curt llambreig, havia permès veure captius en les obres del Palau Reial de lAlmudaina. J. Sastre ha documentat completament aquell ús de captius amb la transcripció acompanyada dun breu estudi daquella font, els llibres dobra entre 1300 i 1314. Semblant presència de captius es documenta en altres llibres dobra estudiats o editats per aquest autor i referits a edificis notables de ciutat de Mallorca com la Seu i el castell de Bellver. La presència de captius a les obres de la Seu ja havia estat posada de relleu per F. Sevillano Colom, qui esmenta captius grecs posats a picar i donar forma als seus carreus de pedra.254 La captivitat a Mallorca ha gaudit duna atenció especial per part dels investigadors els darrers anys. Una part daquests investigadors han manejat les fonts des dun punt de vista que els diferencia del que sha fet i es fa generalment arreu. Especialment A. Jené i després G. Jover, A. Mas i R. Soto han arribat a la captivitat tot estudiant el procés de colonització posterior a la conquesta catalana. R. Soto va documentar que una vegada conquerits, els sarraïns de Mallorca foren sotmesos uns a captivitat i altres a servitud els casati, en un intent daconseguir la reproducció biològica del grup que, com mostra el fet que ben aviat desapareixen dels documents, resultà fallit.255 Després, gràcies sobretot a documents judicials, estudien la incidència dels captius en explotacions agrícoles que no foren parcel·lades i cedides en emfiteusi a pagesos, sinó que eren conduïdes per nobles, mercaders i ciutadans. Les seues produccions, generades per ser portades al mercat, eren possibles gràcies a colles de treballadors que en bona part eren captius. Els dits investigadors en donen els percentatges i els números absoluts.
Les fonts sobre captius del segle XIII
Les referències concretes a captius corresponents al segle XIII són escasses i provenen sobretot de la bibliografia. Jafira és el primer captiu de nom conegut; Guillem de Montpalau el mencionà al seu testament de 1248 juntament amb altres sis captius més dels quals, però, no es diu que els tengués a Eivissa.256 El 1276 Guillem Bellcaire féu arribar a Eivissa cinc sarraïns de València en una barca que salpà dOliva amb altres set captius a bord. Procedien del saqueig de lalqueria de Vilallonga, en què Bellcaire i els altres havien participat personalment.257 A lany següent correspon una altra notícia de la conducció a Eivissa de moros capturats a València. I. Macabich, lhistoriador local dEivissa, la va editar el 1967 sense citar-ne la procedència però fent constar que es tractava duna ordre del rei Pere el Gran a larquebisbe de Tarragona perquè li lliuràs lautor de la captura il·legal duns sarraïns de Polop, datada a Xàtiva el 19 de juny de 1277; finalment, shan localitzat a lACA dos documents que hi tenen relació.258 El corsari o raptor dels sarraïns fou Bernat Albert i tot i que el document no concreta el nombre de sarraïns capturats, afirma, això sí, que eren tenguts a Eivissa. El 1280 el sarraí de Mallorca anomenat Çaat, fill dAçiça i Mabarich, alforres, era captiu a Eivissa.259
Com ja sha dit, es conserven els dos capbreus del segle XIII ja esmentats. Són fonts importants sobretot per al coneixement dels senyors de captius i complementen bé la resta dinformacions procedents sobretot dels registres de cancelleria. Sha de dir, però, que la sèrie de lARM anomenada Escrivania de Cartes Reials no ha estat buidada sistemàticament.
Les fonts sobre captius entre 1300 i 1350
Larquebisbe i el capítol de Tarragona foren durant segles senyors de la major part de lilla dEivissa i Formentera. LAHAT, per tant, contenia en el moment de lerecció del Bisbat dEivissa, gran quantitat de documents relatius a aquelles illes que en sa major part foren expedits cap a la nova diòcesi el 1785. Entre aquells documents no sinclogué lÍndex Vell, una relació de 260 documents cronològicament situats entre el segle XIII i el XVII que inclou els regestos de cada un dells, redactats probablement el mencionat segle XVII. LÍndex Vell fou editat per J. Marí el 1997.262 El document 59, de 1310, esmenta un conflicte de jurisdiccions entre els batlles dels senyors eclesiàstics i el del rei sobre deu moros i unes mercaderies que aquest darrer havia pres dun vaixell arribat de València. El document 98 resumeix el pergamí 1.094, de 1334, conservat a lAHPE. Aquest pergamí ha estat transcrit; conté també una reclamació al batlle reial perquè havia jutjat tres sarraïns que havien intentat fugir a bord duna barca.
M. T. Ferrer Mallol edita un document de 1311 en què apareix la informació que uns moros de Granada no sen diu el número que anaven cap a Xàtiva «causa populandi» foren capturats i venuts a uns veïns dEivissa.263 J. Sastre Moll edità el 2011 el Llibre de rendes reials dEivissa i Formentera de 1326, el qual conté diverses notícies que han estat incorporades a lestudi. El mateix autor va editar el 1987 el Libre de sarayns e de grechs de lany MCCCXXX que conté dades dinterès sobre captius dEivissa.
La sèrie «suplicacions» de lARM conté diversos expedients judicials dinterès situats cronològicament en els anys vint del segle XIV. Concretament es tracta del lligall Suplicacions 5, que fou especialment destinat a recursos de processos suscitats a Eivissa. Aquesta font sha buidat completament. També Suplicacions 2, amb dades dinterès. Igualment, de la sèrie «Lletres comunes» shan buidat els de 1336-1339 (AH-1), 1337 (AH-3), 1341 (AH-2), 1343 (AH-4), 1344 (AH-5) i 1345 (AH-6). Pau Cateura, en un article sobre les relacions de Mallorca amb lemirat de Granada entre 1339 i 1349 edita un document que conté informació sobre un captiu de Jaume Gall, dEivissa, documentat el 1347. La font és Lletres comunes (AH-7).264
Els documents conservats a lAHE daquesta cronologia, bàsicament els copiats al llibre de privilegis o Llibre de la cadena no contenen esments sobre captius concrets. Això no obstant, aquella font inclou les còpies de diferents provisions reials trameses des de la cort del rei de Mallorca a Ramon Muntaner, el cronista, que fou lloctinent reial a Eivissa entre 1334 i la data de la seua mort el 1336. Entre aquelles cartes es troba lafirmació «totes les obres rusticals se fan per mans de catius», de 1335; el document, que sofereix transcrit i sestudia en el capítol IV, va cridar latenció de C. Verlinden. El Llibre de la cadena és un llibre copiador de privilegis que conté documents entre el segle XIII i el XVIII. El seu cos principal, obra dun mateix copista i per tant amb lletra homogènia, es va copiar al començament del segle XVI. Probablement va ser en aquell moment que els documents en llatí foren traduïts al català. Cal dir que el Llibre de la cadena ha estat objecte de diverses transcripcions temàtiques parcials. Les cartes de Jaume III al seu lloctinent a Eivissa, Ramon Muntaner, foren editades per I. Macabich el 1919 i novament el 1967. El 1992, revisades les transcripcions, les tornà a publicar F. Tur Riera en el núm. 2 de la col·lecció «Llibre de la cadena» de lAHE. Aquesta col·lecció té per finalitat ledició de documents del Llibre de la cadena agrupats per temes. Els documents més rellevants per al tema de la captivitat que conté el Llibre de la cadena són els següents: un del 24 de maig de 1284 pel qual Jaume II atorgà franquesa als forans de Mallorca de pagar les despeses generades pels seus missatges o captius si havien estat empresonats (f. 73r); el del 12 dabril de 1335 pel qual Jaume III autoritzà que es pogués armar un vaixell corsari (f. 29r); el del 4 de novembre de 1405 del privilegi de poder comprar un captiu pel seu preu de venda per intercanviar-lo per un habitant captiu (f. 125r-v); ledicte del 12 de novembre de 1454 de Joan, lloctinent dAragó, que entre altres coses punia lús de captius en les bandositats i revenges (ff. 101r-102v), i un altre privilegi sobre les compres de captius destinats a lintercanvi per habitants captius de 12 de gener de 1471 (ff. 119v-120r). Com es pot veure els documents esmentats no se circumscriuen al període que ara es tracta, però sha preferit descriure de manera unitària el Llibre de la cadena, tot sacrificant la coherència de lexposició cronològica de les fonts. El mateix es pot fer amb una altra font de lAHE, la sèrie «Cartes reials». Com el seu nom indica es tracta dels originals de cartes rebudes per la Universitat procedents de la cort reial. Les cartes que tenen interès per al tema que es tracta són de cronologia tardana, ja del segle XVII. El mateix sha de dir de la sèrie anomenada «Registre de lletres», que són còpies de missives enviades des de la Universitat. Mereixen atenció especial els documents relacionats o que fan referència al gran fenomen de la meitat del segle XIV, la Pesta Negra. El més significatiu dels diversos documents que generà aquella epidèmia fou publicat per Amada López de Meneses en el seu treball citat de 1956.