Així, les llengües itàliques i en particular els escrits legals, a causa que la paraula clàssica servus, designava servo, serf, i cattivo significava dolent, traslladaren completament el significat de captivus al gentilici schiavo. Continua, respecte daquesta paraula, el Vocabolario de Franciosini:
Schiavo () dal b(asso) lat(ino) sclavus [in documenti tedeschi del secolo IX] = Slavus [cfr Schiavoni=Slavoni] e questo dal germ(anico) slava, slavo, nome degli abitanti della Slavonia, ossia dellantica Scizia, della Sarmazia e Dalmazia. Come lang(leso)-sass(one) Vealh significa abitante di Galles e schiavo, il gre(co) Eilôtis Ilota = abitante di Elos e servo, che poi fu preso per designare un servo, dopo la guerra che Ottone il Grande e i suoi successori fecero contro i popoli slavi, e nelle quali una parte di questi furono condotti in cattività, distribuiti ai guerreri dellimpero di Germania e ridotti in servitù.
L. Franciosini, per tant, situa en temps de lemperador germànic Otó I el Gran (936-973) el naixement de laccepció de captiu del gentilici slavus / sclavus. Verlinden troba la paraula sclavus amb el sentit de captiu el 1104, en un document germànic, la tarifa de Koblenz, que demostra el seu ús al llarg del segle XI.17 Més recentment, Didier Bondue troba sclavus, sembla que amb el mateix sentit de captiu, prop de dos-cents anys abans, el 918 en un diploma de Conrad I.18 Fou, per tant, al segle X que el gentilici eslau o esclau, perquè la majoria de captius eren daquella procedència, hauria originat també la paraula àrab siqlāb (plural aqāliba). En canvi, com sha dit, el sentit de captiu dsclavus no es documenta en els textos llatins italians fins molt al final del segle XII. No debades, Verlinden manté que el gentilici sclavus passà a ser sinònim de captivus en dues èpoques i dos llocs diferents i inconnexos. La primera vegada fou entre els segles X i XI a causa de les expedicions i conquestes dels germànics sobre territori eslau que generaren un mercadeig de captius sobretot per portar-los a al-Àndalus; posteriorment, al segle XI, quan cessà aquell corrent comercial, desaparegué lús del gentilici sclavus amb el sentit de captiu. La segona vegada que el gentilici eslau passà a designar captius fou el segle XII i sobretot al llarg del XIII, arran de la intensificació dels contactes mercantils entre italians i bizantins. En aquell mercadeig tenia un lloc important el comerç de captius eslaus, antics habitants de les ribes de la mar Negra i del sud-est europeu. El fenomen, com havia passat al segle XI, es donà una altra vegada i sclavus, per mitjà del grec bizantí σκλάβος, i daquí schiavo i esclau, passà a significar captiu.
Com sha vist, Verlinden va afinar molt lanàlisi de levolució dsclavus, però no va fer al·lusió a la transformació de cattivo, igualment rellevant i molt relacionada amb lextensió, primerament a Itàlia, dschiavo. El significat de dolent que cattivo prengué en italià també es coneixia en la llengua catalana per a catiu, perquè ja sha dit que era la segona accepció del llatí captivus. Així, Bernat Desclot usa caytiu amb el sentit de miserable, mesquí: «molt me semblants caytives gens, e pobres e salvatges». En el mateix sentit es troba a Llull19 i a expressions com «A, cativa yo!» de lanònim Curial e Güelfa. Aquest significat en català, però, al contrari que a litalià, ha decaigut.
En el seu estudi, Verlinden conclou que la difusió dsclavus és tardana i reconeix que durant ledat mitjana es continuaren usant els termes llatins clàssics (servus, mancipium, ancilla, captivus) i en les llengües vulgars els derivats de captivus (catiu, cativo, captif). Tant fou així que R. Delort, en un article dedicat al vocabulari de la servitud i de lesclavitud a la Toscana, afirma que lús dschiavo i schiava en la literatura daquella regió dItàlia fou molt escàs:
employés isolément, son assez rares dans la littérature toscane. Dante semble ne les utiliser quune fois; on ne connaît guère que deux pièces de théâtre: La Stiava et le tardif Lo Schiavo de Assuero Rettori qui, dailleurs, corresponent peu à leur titre et, de Boccace à Bandello, en passant par Sacchetti, les «schiavi» naparaissent guère quau détour de quelques nouvelles.20
És oportú assenyalar que, en efecte, lúnic ús que Dante Alighieri (1265-1321) féu dschiavo a la Divina comedia fou per qualificar el vent: «per lo dosso dItalia si congela, / soffiata e stretta da li venti schiavi» (Purgatorio, XXX); «venti schiavi» és traduïble per «els vents del nord», en referència a Esclavònia. És cert, però, que schiavo apareix almenys una vegada als poemes del sienès Cecco Angioleri (1260-1313) i, com es veu, amb el sentit de captiu: «di volermi per schiavo ricomprato».
Finalment, pel que fa a lús italià dschiavo, els documents de la companyia de Francesco di Marco Datini da Prato deixen clar que schiavo passà a ser la paraula que pronunciaven i escrivien majoritàriament els mercaders de llengua italiana.21 Aquells documents són de correspondència entre mercaders i és prova dun llenguatge espontani, molt més, en tot cas, que aquell dels documents notarials, molt conservadors en lús de la nomenclatura clàssica de la servitus. També cal dir que, no obstant lús general dschiavo, les cartes de lagent de Datini a Eivissa, Giovanni di Genaio, mostren també lús de «cattivo» amb el sentit de captiu; concretament, almenys, en cinc ocasions. Una carta del 26 dagost de 1401 afirma «A Maiolicha one mandato 4 cativi», els mateixos que en una altra missiva del 29 dagost al·ludeix com «4 ischiavi». El 4 de setembre escrigué «avemo per Christofano 4 chativi» i novament el dia 9 del mateix mes; el 12 doctubre també usà la paraula cattivo: «e allaltro chativo». Igualment aquella correspondència conté lús de cattivo en el sentit de dolent: «La tera non è bene sana; è ci cativo pane, e cativo vino».22 Era un ús per influència del català o reflectia lús indistint dschiavo i de cattivo que feien aquells mercaders en la seua parla? En tot cas, és clar que coneixien bé el significat de captiu de cattivo.
En el seu estudi, Verlinden conclou que la difusió dsclavus és tardana i reconeix que durant ledat mitjana es continuaren usant els termes llatins clàssics (servus, mancipium, ancilla, captivus) i en les llengües vulgars els derivats de captivus (catiu, cativo, captif). Tant fou així que R. Delort, en un article dedicat al vocabulari de la servitud i de lesclavitud a la Toscana, afirma que lús dschiavo i schiava en la literatura daquella regió dItàlia fou molt escàs:
employés isolément, son assez rares dans la littérature toscane. Dante semble ne les utiliser quune fois; on ne connaît guère que deux pièces de théâtre: La Stiava et le tardif Lo Schiavo de Assuero Rettori qui, dailleurs, corresponent peu à leur titre et, de Boccace à Bandello, en passant par Sacchetti, les «schiavi» naparaissent guère quau détour de quelques nouvelles.20
És oportú assenyalar que, en efecte, lúnic ús que Dante Alighieri (1265-1321) féu dschiavo a la Divina comedia fou per qualificar el vent: «per lo dosso dItalia si congela, / soffiata e stretta da li venti schiavi» (Purgatorio, XXX); «venti schiavi» és traduïble per «els vents del nord», en referència a Esclavònia. És cert, però, que schiavo apareix almenys una vegada als poemes del sienès Cecco Angioleri (1260-1313) i, com es veu, amb el sentit de captiu: «di volermi per schiavo ricomprato».
Finalment, pel que fa a lús italià dschiavo, els documents de la companyia de Francesco di Marco Datini da Prato deixen clar que schiavo passà a ser la paraula que pronunciaven i escrivien majoritàriament els mercaders de llengua italiana.21 Aquells documents són de correspondència entre mercaders i és prova dun llenguatge espontani, molt més, en tot cas, que aquell dels documents notarials, molt conservadors en lús de la nomenclatura clàssica de la servitus. També cal dir que, no obstant lús general dschiavo, les cartes de lagent de Datini a Eivissa, Giovanni di Genaio, mostren també lús de «cattivo» amb el sentit de captiu; concretament, almenys, en cinc ocasions. Una carta del 26 dagost de 1401 afirma «A Maiolicha one mandato 4 cativi», els mateixos que en una altra missiva del 29 dagost al·ludeix com «4 ischiavi». El 4 de setembre escrigué «avemo per Christofano 4 chativi» i novament el dia 9 del mateix mes; el 12 doctubre també usà la paraula cattivo: «e allaltro chativo». Igualment aquella correspondència conté lús de cattivo en el sentit de dolent: «La tera non è bene sana; è ci cativo pane, e cativo vino».22 Era un ús per influència del català o reflectia lús indistint dschiavo i de cattivo que feien aquells mercaders en la seua parla? En tot cas, és clar que coneixien bé el significat de captiu de cattivo.
Sclavus i el romanç schiavo és un mot procedent del grec bizantí σκλάβος o, almenys, format al mateix temps que en aquella llengua. Concretament, Verlinden troba una primera menció a protocols notarials venecians de Jerusalem el 1191 i a Gènova el 1197. Als territoris catalans hauria arribat al llarg del mateix segle XIII i sobretot ja en el XIV per via dels mercaders i dels documents notarials que manejaven. A Castella, Verlinden troba un exemple de 1229 al Fuero de Cáceres («sarracenitam sclavi quam liberi»), però es tracta, molt probablement, duna interpolació posterior, ja que B. Aguilera assegura que el text no ha arribat a nosaltres en la seua forma original sinó després de refondrel en diverses ocasions.23 A Portugal, sclavus no es documenta fins a la segona meitat del segle XV. Les Cantigas de Santa Maria, de mitjan segle XIII, usen la paraula cativo, tant amb el sentit de captiu («aqueste mour era daquel om e seu cativo») com amb el de desgraciat, mesquí. Cativo es referia tant a captius sarraïns en mans de cristians com a linrevés.
Sclavus, per tant, procedeix duna variant fonètica del nom donat a un grup de pobles, els eslaus, que patiren repetides expedicions de conquesta i de consecució de botí per part dels saxons durant els segles X i XI. Però, com sha dit, Verlinden afirma que no va ser aleshores que els escrivans venecians i genovesos incorporaren el sentit de captiu de la paraula, sinó posteriorment, arran de la relació comercial amb Bizanci.24 En grec continua Verlinden «σκλαβός semble avoir revêtu parfois le sens desclave à partir du XIIe siècle» i cita un primer document de 1136 editat per F. Dölger. Tanmateix, Verlinden no encerta a trobar lorigen primer de tal transformació i acaba explicant linici de lús dσκλάβος / sclavus entre grecs, genovesos i venecians per «une évolution concomitante, causée par un seul et même phénomène économico-social, la traite au épart de la Mer Noire».25 És clar, finalment, gràcies a Verlinden, que sclavus neix del comerç de captius eslaus de les ribes de la mar Negra i que els mercaders venecians i genovesos afegiren laccepció de captiu al terme i nestengueren lús amb èxit insospitat. Lorigen grec bizantí desclau és acceptat per Coromines: «derivat regressiu de σκλαβηυός esclau, i aquest, de slověninǔ, nom propi que es donava a si mateixa la família de pobles eslaus, que va ser víctima del comerç esclavista en lOrient medieval».26 La mateixa etimologia que troba Coromines figura al Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española.