La paraula esclau no apareix al Llibre dels feits27 i sí, naturalment, i molt, catiu; tampoc no fou usada en els documents de la cort de Justícia de València, redactats entre 1279 i 1321.28 En canvi, J. Coromines, la troba a textos de Ramon Llull i, en efecte, si no és una introducció a causa de traduccions o còpies posteriors, Llull (1232-1315) coneixia la paraula esclau i la usava com a sinònim de servu i per tant de catiu, com ho demostren aquests fragments del Llibre de contemplació en Déu: «lo vostre servu el vostre esclau vos prega»; «Lo vostre sotsmès, Sènyer, el vostre comprat el vostre esclau»; «aitant com lo servu se fa esclau ni sotsmès de molts senyors, aitant creix e multiplica sos greus treballs e ses grans dolors»; «Lo vostre sotsmès, lo vostre esclau»; «Lo vostre esclau el vostre hom vos adora».29 A Doctrina pueril Llull acompanyà servu de la paraula catiu: «seràs servu e catiu de perdurables trebays».30 Llull usà la paraula esclau, però quan per aprendre la llengua àrab comprà un moro, el qualificà, segons el manuscrit de Vida coetània conservat al British Museum, de catiu: «lo càrcer hon son catiu era, trovà que lo dit catiu se fonch pengat ab la corda ab que staua ligat».31 És cert que bé sha de tenir en compte que es tracta dun manuscrit del segle XV que tradueix la versió llatina de lobra, però si no serveix com a font per al vocabulari de Llull, sí té validesa com a exemple de lús de moro i de catiu en aquell segle.
Un altre gran de la literatura catalana, Ramon Muntaner, que fou lloctinent reial a Eivissa fins a la seua mort el 1336 i membre destacat de la Companyia Catalana a Orient, també usà a la seua crònica els mots esclau i catiu amb valor sinònim. Ho demostra, per exemple, aquest fragment de la narració duna batalla de la Companyia contra els turcs, quan, després de vèncer-los, seleccionaren la presa, fent captives les dones i els infants menors de deu anys i matant la resta: «llurs mullers e llurs infants foren tots catiuse així lo megaduc e les sues gents llevaren lo camp, e no tengren a vida null hom qui de deu anys amunt fostantost meteren los esclaus e les esclaves en les galees» (cap. CCIII). Muntaner, igualment, coneixia la situació dEsclavònia, com es dedueix dun altre passatge de la mateixa crònica (cap. CXVII).
Textos de referència, com els Usatges de Barcelona, copiat al final del segle XIII o linici del XIV, es refereix a catius. Així, lusatge XV du el títol: «De les malafetes dels sarayns catius», i el XCVI designa els captius amb el genèric sarraïns: «De sarrayns que fugen». Es considera que el primer daquests dos usatges correspon al text antic, de mitjan segle XI, i el segon a una addició posterior, del segle XII. Daltra banda, a lanomenat text oficial dels mateixos Usatges de Barcelona, que era el text de referència en temps del rei Ferran I (1412-1416), ja apareix la paraula esclau, concretament com a traducció de servus: «Los malfets en los sarrahins catius sien esmenats axí com de esclaus a lurs senyors». En aquest cas, el servus del text antic es referia a serf, vassall, i en ser traduït per esclau la disposició perd tot el sentit, com sentén de seguida en acudir al text del ms. 2 de Rovira (ms. Z-III-14 dEl Escorial): «Les malafetes dels sarrayns catius sien esmenades axí com servs ha senyors».32 No és lúnic lloc on els serfs són equiparats, a efectes dimpartir justícia, als captius. El Llibre VI, rúbrica I, document I, dels Furs de València, dèpoca de Jaume I, afirma: «si los catius o los servus fugiran a lurs senyors».33 No sembla que, com sesdevé en altres documents, servu signifiqui aquí captiu, però levolució semàntica de servus és tota una altra qüestió. Únicament cal fer notar que la dita paraula servus, justament a causa del seu canvi de significat, apareix freqüentment acompanyada de captivus en els documents llatins medievals per aclarir el seu significat primer. El reforçament de servus amb captivus era necessari per fer notar que hom volia al·ludir al significat clàssic de servus i diferenciar-lo del sentit de serf que també havia pres.34 És el cas dels documents notarials, que sovent fan servir la fórmula «servus et captivus».
També en els Furs hi ha un exemple daquest binomi, concretament en el Llibre VI, rúbrica I, document XVI. Es tracta dun afegit a la disposició original, feta també en temps de Jaume I, que establia que els captius batejats, tant si havien rebut el baptisme amb el consentiment del seu senyor com sense ell, romanien captius: «que tota hora romanga catiu e servu del senyor seu». La versió en llatí del mateix document posa: «semper remaneant in pristina servittute». És clar que el traductor es va veure en la necessitat de canviar servittute del llatí original per catiu e servu. En aquest mateix fur és interessant continuar la comparació de les versions llatines i catalanes; el seu començament és: «Si catiu o cativa se batejarà», mentre que en llatí posa: «Si sarracenus vel sarracena captivi». Sabem que hi havia altres captius diferents dels sarraïns, però en el regnat de Jaume I aquests eren majoria en el contingent captiu, per això el traductor va alleugerir la frase llatina tot elidint «sarracenus vel sarracena» i va contenir aquesta condició, sobreentesa, en el sentit de catiu o cativa; a la vegada que estenia lordre reial als captius de qualsevol altre origen. El fur continua i estableix que si el captiu es batejava sense consentiment del seu senyor, aquesta acció no el deslliurava del seu estat: «que romangue al senyor en aytal servitut con era e·l temps que no era batejat»; en llatí el text és igual: «in servitute pristina persistant sive remaneant in qua, scilicet, erant tempore quo babtizati non erant». En aquest cas el traductor va mantenir servitud, però noteu que no hi ha esclavitud per enlloc. La frase en recorda una de posterior, contenguda en el Llibre del mostassaf dEivissa, compilat integrant ordinacions municipals de la segona meitat del XIV fins al segon terç del XV. Es tracta duna ordinació que regula els pagaments que havien de fer els captius posats en setmana, procediment sobre el qual es tractarà més avall. Si el captiu deixava de pagar els terminis estipulats es manava que: «es degen vendre en enquant públich e tornar a la primera captivitat (sic) en què eren ans de la lur talla».35
Lús de catiu és general en els textos catalans dels Furs, juntament amb el llatinisme servu, que no sempre té un significat diàfan. En aquell corpus legal esclau o el llatí sclavus comença a aparèixer en els documents del segle XV avançat. Un document de Ferran el Catòlic, de 1488 és el primer dels Furs a utilitzar esclau, ho fa en femení plural sclaves i en el mateix paràgraf apareix catives. Els mateixos editors del text criden latenció sobre aquesta aparició del mot esclava i afirmen: «en realitat hom ha parlat de catives aquí i als furs anteriors, però lús del sinònim confereix a aquesta prosa del segle XV un aspecte més modern».36 Aquests autors fan constar que esclau és una incorporació tardana al vocabulari dels Furs.
Lextens corpus de documents notarials transcrits ofert per J. Hernando37 permet construir una taula de freqüència dús del vocabulari llatí de la captivitat dels notaris de Barcelona:
TAULA 1 Freqüència dús de les designacions dels captius sarraïns entre els notaris de Barcelona
Lús preferent que els notaris barcelonins del segle XIV feien de la fórmula «servus et captivus» és clar a la taula, almenys per referir-se als captius musulmans o islàmics, en els quals se centra el llibre de J. Hernando. Sclavus safegeix al vocabulari dels notaris sobretot en la segona meitat del segle XIV, com a sinònim de servus i de captivus, però rarament sutilitza tot sol. En contrast amb el grau de freqüència dús del dit binomi «servus et captivus», es pot constatar com la utilització dels dos mots per separat tenia poca tradició entre els notaris. A banda de la documentació notarial, a altres tipus de fonts lús de captivus i catiu, en català, és molt majoritari. Tornant als documents editats per Hernando, alguns són tan precisos que detallen la causa de la captivitat de la persona objecte del contracte; així, en un de 1323 es llegeix: «servum meum nomine Asmet, qui fuit captus, nondum est unus mensius elapsus, per armatam domini regis». En un altre de 1335:
Lús preferent que els notaris barcelonins del segle XIV feien de la fórmula «servus et captivus» és clar a la taula, almenys per referir-se als captius musulmans o islàmics, en els quals se centra el llibre de J. Hernando. Sclavus safegeix al vocabulari dels notaris sobretot en la segona meitat del segle XIV, com a sinònim de servus i de captivus, però rarament sutilitza tot sol. En contrast amb el grau de freqüència dús del dit binomi «servus et captivus», es pot constatar com la utilització dels dos mots per separat tenia poca tradició entre els notaris. A banda de la documentació notarial, a altres tipus de fonts lús de captivus i catiu, en català, és molt majoritari. Tornant als documents editats per Hernando, alguns són tan precisos que detallen la causa de la captivitat de la persona objecte del contracte; així, en un de 1323 es llegeix: «servum meum nomine Asmet, qui fuit captus, nondum est unus mensius elapsus, per armatam domini regis». En un altre de 1335:
vendimus vobis Petro de Solerio, mercatori, civi Barchinone, ac corporaliter tradimus quendam sarracenum vocatum Ali, que spectat ad nos, dicte civitatis nomine, ratione captionis quam fecit ex eo dictus Galcerandus Marqueti, capitaneus armate civitatis Barchinone.38
Lacció de captura donava nom a la seua conseqüència, els captius, i a la condició i al sistema mecànic que shi relacionava, la captivitat.
C. Verlinden va utilitzar una llista dels captius que posseïen els habitants de les parròquies foranes mallorquines fet el 1428 (1972). El document és una preciosa relació de noms de propietaris, agrupats per parròquies; cada nom va acompanyat de la quantitat pagada en concepte de taxa, calculada segons el nombre de captius mascles que tenien. La paraula que utilitza de manera majoritària el document és catiu; també hi apareix sclau, bé que molt menys freqüentment. En un altra llista dels captius que posseïen els propietaris mallorquins, aquesta de 1378 i redactada en llatí, els mots utilitzats són servus i en dues ocasions el catalanisme catiu. Si es consulta lapèndix documental del treball de Vicenta Cortés es pot veure de seguida que la paraula catiu és la més usada, molt més que no esclau; també és més freqüent cativo que esclavo en els documents castellans.39 Lautora mateixa, en un treball posterior, de 1980, observa aquest fet en una nota al peu: «La forma normal de designar a los cautivos en los asientos es especificando su condición con la expresión su moro, su negro, cautivo de. Sólo en ocho ocasiones se emplea la palabra esclavo». Es refereix al període 1417-1444, en què els registres de presentacions de captius donen un total de 246 captius.40 Vicente Graullera tracta la qüestió de la terminologia i documenta un progressiu augment del mot esclau a partir del segle XVI.41 El majoritari fins aleshores, catiu, cedeix freqüència dús a la nova incorporació. També José Luis Cortés López detecta aquest increment de lús desclau a partir del final del segle XV i sobretot en el XVI, en detriment del terme general catiu.42 La tesi de Javier Marzal Palacios esmenta aquesta tendència: «el empleo del término esclavo parece más extendido a finales de nuestra cronología [1375-1425] que a principios, extensión que se realiza a costa del término cautivo».43