J. Coromines afirma que va ser el català esclau que va influenciar el castellà de manera que hi introduí el mot esclavo, la seua traducció directa.44 És un tema per als lingüistes però si saccepta que la difusió de la paraula esclau té el seu centre a Gènova i Venècia, és versemblant que en un principi, en els segles XIII i XIV, hagués ocorregut com afirma Coromines i el català i litalià haguessin transportat la paraula al castellà, però posteriorment (s. XV-XVI) fou a linrevés i el castellà esclavo influí en el català en detriment de la freqüència dús de captiu. Certament, en castellà es documenta el primer ús d«esclavo» en la traducció dun relat breu àrab, anònim, el Mujtār al-hikam, datada cap al 1250 i titulada en castellà Bocados de oro, els manuscrits de la qual són del segle XV:45 «E disputó-se un ome con un sabio, e dixo: ¡Calla, fijo de esclava! E respondió el esclavo: Yo valo menos por el mi linaje, e tú vales menos por la tu alma». Respecte daixò, però, J. Sáez Durán arriba a la conclusió que aquella presència d«esclavo» és fruit duna transliteració de la paraula àrab iqlab i afirma:
ni siquiera es seguro que el traductor anónimo supiera exactamente lo que quería decir el término y optara por una mera transliteración del vocablo árabe; quizá, como el traductor del Libro de las cruzes, creyera realmente estar traduciendo «castrado».
Descartada la introducció de la paraula esclau per via de làrab, J. Sáez considera que «de las dos vías, árabe y latina, de penetración en castellano del griego bizantino σκλάβος, triunfó la segunda».46 Laltre text més antic en què apareix «esclavo» és de Pero López de Ayala y correspon a la traducció de Ab Urbe Condita de Titus Livi, datada aproximadament el 1400: «un siervo e esclavo».47 La traducció catalana conservada és aproximadament contemporània a la castellana i la paraula esclau i el seu femení esclava hi figura en vuit ocasions.48 Els documents i cròniques castellanes relatives a la conquesta dAmèrica mostren lús coetani de cautivo i desclavo, com a Pedro Escudero i a Bartolomé de Las Casas.49 Lobra atribuïda a Diego de Haedo, Topografía e historia general de Argel, editada el 1612 però escrita cap a 1600, és un exemple clar daquell ús indistint de cautivo i esclavo.
Esclavitud i captivitat no són, per tant, dos estats diferents de les persones agafades, captivades, pels enemics. No hi ha un primer estadi de captivitat i un segon, definitiu, desclavitud. Aquesta darrera paraula té un lloc de naixença i una difusió en qualitat de sinònim de captiu. Abans de la seua adopció en italià, català, castellà, francès, anglès, etc. hi havia persones reduïdes de drets que eren propietat daltri i que formaven, en conjunt, un contingent reproduït per laportació repetida de nous individus capturats a societats considerades inferiors, susceptibles de captivitat. Les paraules esclau i esclavitud no creen, en aparèixer, un estat nou de les persones, és un fenomen lingüístic i no un canvi en lobjecte social designat.
Esclavitud i captivitat no són, per tant, dos estats diferents de les persones agafades, captivades, pels enemics. No hi ha un primer estadi de captivitat i un segon, definitiu, desclavitud. Aquesta darrera paraula té un lloc de naixença i una difusió en qualitat de sinònim de captiu. Abans de la seua adopció en italià, català, castellà, francès, anglès, etc. hi havia persones reduïdes de drets que eren propietat daltri i que formaven, en conjunt, un contingent reproduït per laportació repetida de nous individus capturats a societats considerades inferiors, susceptibles de captivitat. Les paraules esclau i esclavitud no creen, en aparèixer, un estat nou de les persones, és un fenomen lingüístic i no un canvi en lobjecte social designat.
Lesclavitud colonial atlàntica
La insistència de C. Verlinden a utilitzar el mots esclau i esclavitud quan, en centenars de documents catalans ben segur que observà lús majoritari del mot captiu que shi feia, no disminueix la consistència fonamental de la seua aportació. També és cert, però, que allò que hauria dhaver estat només una qüestió terminològica ha tengut, en la historiografia posterior, les conseqüències negatives ja descrites, tal com dalguna manera es temia Marc Bloch. La proposta que es fa aquí de recuperar lús de captivitat i de captiu en els estudis cronològicament centrats a ledat mitjana reflecteix la voluntat de ser fidel al vocabulari de les fonts i devitar la creació, arrossegats per lexistència dun nom impropi, dobjectes destudi inexistents; també es vol donar relleu a la diferència entre la captivitat medieval i lesclavitud colonial atlàntica, és a dir, entre la captivitat i lesclavitud.
Les dues primeres qüestions shan desenvolupat a les línies precedents. Pel que fa a la tercera, la diferència entre la captivitat i lesclavitud sha de dir que és mínima pel que fa a la lògica i a la mecànica del fenomen, però molt acusada en les magnituds i en la seua geografia. Un i altre fenòmens es desenvoluparen a llocs diferents, llunyans i, malgrat que tot allò creat a Amèrica nasqué de la llavor europea baixmedieval com bé demostra Verlinden, les condicions en què va desenvolupar-se feren que aquell sistema fos molt diferent del seu ancestre. Com han tractat diversos autors, la major magnitud de lesclavitud està relacionada sobretot amb la creació de grans propietats plantades de canya de sucre. Shi consumiren desenes de milers desclaus negres en la feina amb la canyamel, en la producció dun gènere especulatiu destinat a lexportació a Europa. El feudalisme no va generar explotacions agrícoles especulatives daquella grandària, però sí de més petites i de funcionament anàleg. Els territoris americans conquerits i la gestió que sen va fer provocaren un canvi respecte del que shavia conegut a la Mediterrània, a les illes Canàries i a Madeira fins aleshores, però naturalment operat a partir daquell bagatge.
La conversió de la captivitat en esclavitud per part dels historiadors ha fet que dos objectes historiogràfics discernibles es barregin sota una mateixa designació. Això fa que esdevengui aparentment paradoxal que lesclavitud, la creació de la gran esclavitud colonial atlàntica, no va significar la desaparició de la vella captivitat mediterrània. En efecte, la captivitat no va ser transformada en esclavitud arran duna evolució lineal. Sha dit abans que els llocs de desenvolupament duna i altra estaven separats. El nombre, la magnitud i la ubicació són paràmetres dimportància en la distinció de les coses. La captivitat, a les ribes de la Mediterrània, continuà en funcionament fins al segle XIX pràcticament així com era abans de la conquesta dAmèrica. Els corsaris i les eventuals campanyes militars continuaren proveint les places on es venien els captius. Eren sobretot habitants del nord dÀfrica, els captius sarraïns i moros de les fonts. Paral·lelament al proveïment de captius que asseguraven els corsaris, narribaven daltres per via mercantil. Si abans, en els segles XIII, XIV i XV eren tàrtars, grecs, eslaus i altres «orientals», després passarien a ser negres, canaris i uns pocs indis americans. A lEivissa dels segles XVI, XVII i XVIII la font daprovisionament de captius continuà sent el nord dÀfrica, com havia estat en els temps medievals, però sota les diferents circumstàncies creades sobretot al segle XVI per la presència dels estols turcs a la Mediterrània occidental. També influí en la captivitat daquelles centúries laugment de població experimentat sobretot durant el segle XVII, que va permetre el desenvolupament de les relacions laborals entre treballadors lliures i els propietaris de terra. La presència de captius a la vegada que hi havia jornalers lliures va generar unes tensions encara no ben estudiades.
Lesclavitud americana, per la seua banda, així com mostra clarament Philip. D. Curtin, anava cobrant des del segle XVI cada vegada més importància comercial, implicant-hi més persones, mitjans i producció.50 Mentrestant, la captivitat, a la Mediterrània, decreixia a poc a poc en rellevància com a institució. Recentment José Antonio Piqueras ha fet una bona síntesi del funcionament general de lesclavitud.51
La manera de fer captius i la seua comercialització i ús era una pràctica ben present en lexperiència dels conquistadors i colonitzadors dAmèrica. De fet, aquesta és la tesi de Verlinden, la continuïtat entre les institucions europees medievals i les instal·lades, amb la conquesta prèvia, a lanomenat Nou Món. Ho exposa clarament al seu llibre de 1955, en una nota a la frase «Lesclavage du bas moyen âge européen a été précurseur direct de celui quallait imposer léconomie coloniale», que diu:
Dans une série détudes récentes sur les influences médiévales dans la colonisation de lAmérique, nous avons distingué des phénomènes de préparation, de filiation et dadaptation. Lesclavage médiéval occupe une place importante parmi les phénomènes de la première catégorie. En lui consacrant le présent ouvrage, nous ne nous proposons pas seulement de faire oeuvre de Nouveau Monde un ensemble de matériaux de comparaison et un point de départ que nous croyons indispensable.52
Les conquestes de Granada, el mateix 1492, i abans, el 1487, la de Màlaga, en la qual la totalitat de la població va ser captivada, formaven part daquella experiència directa dels conquistadors que passaren a Amèrica pocs anys més tard. És interessant transcriure uns fragments que en fan menció. Els habitants de Màlaga, captius i tancats al «corral» situat a dins els murs de la ciutat, generaren una despesa en aliments que va ser curosament comptada: «mill e noveçientas e ocho fanegas de harina en çiertas veçes quel jurado de Pedroche dio para que comiesen, para los moros del corral que estaban en la alcaçaba».53 La gestió de la conquesta de la ciutat va fer-se amb un sistema administratiu complex. Els captius foren interrogats i es va aixecar acta dels seus noms i, sobretot, dels béns que afirmaven posseir: «e mandábanlos ir con ellos, cada uno con lo suyo, al corral de Málaga».54
Verlinden era conscient que la lògica dels mecanismes del que ell anomena esclavage médiéval i de lesclavage colonial a lAtlàntic era essencialment la mateixa. Per Meillassoux sabem que la definició vàlida de tots dos conceptes al·ludeix a la manera com es generaven més captius o més esclaus: per la continuada reducció de persones capturades a tal estat. Probablement sigui en el mètode de captura on es troba la diferència més notable entre la captivitat i lesclavitud. Els europeus aviat conegueren que la millor manera dobtenir negres era induir els mateixos habitants de lindret perquè executassin les captures. Aquella estratègia ocasiona que el negrer no sigui comparable al corsari mediterrani que practicava ell mateix la captura. Sens dubte, però, és a lescala, la magnitud dels dos fenòmens on es troba el factor de diferenciació més important.
Aquesta idèntica lògica de la captivitat i lesclavitud va permetre Verlinden mantenir la mateixa nomenclatura desclavitud per designar tots dos fenòmens. Verlinden, coherentment amb el seu objectiu de redactar un discurs lineal des del feudalisme a la colonització americana, estudià les colònies fundades a ledat mitjana pels europeus a la mar Negra i a Terra Santa. Unes colònies que, dacord amb el seu discurs, esdevenien colònies primerenques, lancestre de les grans plantacions colonials atlàntiques.62 Lús que shi feia dels captius linteressava com a precursor del que es faria dels esclaus negres a les plantacions atlàntiques prèvies al 1492, Canàries i Madeira, i, després, al Carib, i afirma: «These colonies [les medievals] used a slave economy like that used later, but with increased breadth, in the colonies founded in America by the various colonising powers».63