La captura era el moment de naixença del captiu, i de lesclau. La seua consideració dactivitat legal per mitjà de la fiscalització del botí és la prova de la implicació general de la societat medieval en la captivitat i la guerra de cors. No era una captura ocasional o en un moment diguem-ne fundacional de la captivitat. La captura era reiterada, necessàriament constant. El captiu, quan deixava de ser-ho per mort, per manumissió, per fuga, per rescat o per qualsevol altre motiu, era reemplaçat per un altre individu capturat, de ledat i el sexe volguts per qui lusava, pel seu propietari. Aquella reproducció per mitjà de la captura implica que el contingent captiu no es pot considerar un grup social. Per regla general no sestablien dins del grup captiu relacions familiars ni vincles de consanguinitat ni cadenes genealògiques. El captiu era un grup format per individus situats artificialment en un tram dedat concret, entre els quals predominava, perquè era volguda i mantenguda, una proporció entre sexes determinada que reflectia la conveniència i la voluntat del conjunt de propietaris o senyors dels captius.
Després de la captura, el captiu era reduït a la categoria dobjecte o més aviat de bestiar, per a una millor manipulació comercial. Com es pot llegir en un dels documents relatius a la conquesta dEivissa de 1235, els captius quedaven inclosos en la categoria de béns semovents. Un text que es pot datar en la darreria del segle XIV o primera meitat del XV, inclòs en el Llibre del mostassaf dEivissa, situa els captius i les captives en la categoria de «carn viva»; els «catius e cativas e tota carn viva» quedaven exceptuats de la prohibició general de vendre mercaderies al major a revenedors sense oferir-les durant tres dies al detall al públic.82 Els documents de la societat de Francesco Datini relacionats amb el comerç de captius solen designar-los, en italià, com «teste», caps. Talment, doncs, com el bestiar. Així, el captiu podia ser comprat, venut, llogat, cedit, llegat en herència, etc. Però era una persona i per tant la ficció de considerar-lo un objecte o animal no era, en realitat, aplicable de manera absoluta. Sempre sapel·la, a lhora daprofitar la seua capacitat de feina, a la condició désser intel·ligent del captiu.
El 1400 Giovanni di Genaio, agent de Datini a Eivissa, va escriure al seu cap a València el primer de setembre informant-lo que havia comprat nou «teste di turchi» i tenia intenció de vendrels el diumenge vinent, quan els habitants haguessin tornat de lextracció de la sal.83 Es refereix, clarament, al descans dominical durant lextracció de la sal, feta a Eivissa els darrers dies dagost i els primers de setembre. Aprofitant lafluència de gent a la missa, els nou turcs degueren ser exposats al públic. Di Genaio fa al·lusió a la complexió física dels turcs: «sono di buona taglia». Una observació que indica clarament que aquell factor era tengut molt en compte pels compradors i que, per tant, afectava el preu dels captius. Els turcs que es veneren a la plaça de lesglésia dEivissa aquell diumenge, els havia portat un vaixell venecià. Un nombre no determinable de captius eren duts a lilla per mercaders; altres els desembarcaven els mateixos corsaris a la tornada de les seues incursions. Més avall sexposaran els casos en què un i altre sistema de proveïment han quedat documentats.
El mercadeig dels captius era un dels esglaons fonamentals de la lògica de la captivitat. Que uns captius arribassin a Eivissa via mercantil i altres de mans dels seus raptors no ha damagar el fet que en el moment inicial de conversió de la persona lliure en captiu, hi ha lacte de captura. No hi ha, per tant, captius dorígens diferents. Nhi ha un, dorigen, principal, la captura, demostrat per la constant presència de corsaris a les fonts, i altres de molt secundaris com el naixement de mare captiva o la captivitat per deutes. Aquests darrers, de fet, podien donar-se perquè safegien al corrent principal de proveïment alimentat constantment per la captura. C. Meillassoux afirma: «lesclavage est associé à la guerre, à la rapine ou au brigandage qui en sont les principaux moyens dapprovisionnement direct ou indirect».84 Naturalment, la captura era una acció de guerra daquí lexpressió «captiu de bona guerra»85, i podia prendre diverses formes. És veritat que eren importants les xifres de captius fets en les conquestes. Pensem en les conquestes feudals sobre al-Àndalus del segle XIII Menorca, sense anar més lluny o en les posteriors, com la de Màlaga. V. Cortés documenta un significatiu augment de declaracions de captius moros ajustes en deien també que coincideix amb la conquesta dOrà el 1509.86 Les grans conquestes, és clar, feien que el mercat de captius anàs ben assortit, però el proveïment sostengut anava sobretot a càrrec dels corsaris i de les cavalcades, accions sense afany conqueridor que buscaven únicament un lucre en el qual els captius tenien una primordial importància. C. Verlinden es va adonar perfectament daquest paper dels corsaris i afirmà: «cest plutôt parmi les marins adonnés à la guerre de course quil faut chercher les négriers du temps».87 Per al cas dEivissa els corsaris eren essencials en el proveïment de captius. En un document de 1348 el rei reclamava al seu lloctinent a Eivissa els drets que li pertocaven del quint reial pels captius que venien els corsaris: «çarracenis captivis qui venduntur per cossarios sive armatores dicte insulle».88 Una ordinació del Llibre del mostassaf dEivissa reitera aquest vincle:
De vendre catius en públich. Ítem, que com catius se vendran en públich enquant, neguna persona stranya ni privada ni negun cossari no gos dir ni fer dir per aquells qui·ls fan vendre, sots pena de X liures, e assò se entena en totes altres vendes, béns mobles e inmobles.89
Lordinació prohibia fer frau en les subhastes mitjançant el procediment de tenir el venedor, entre el públic, una persona que ofereix el preu únicament per fer-lo pujar i augmentar així el guany en la venda. La multa era molt elevada, deu lliures, de les més crescudes del llibre. És interessant, malgrat que lordinació aclareix al final que era daplicació a totes les subhastes, que estava concretament dirigida a les vendes de captius. Lesment directe que el fals comprador podia ser un corsari posa en relació directa les subhastes de captius amb els corsaris, una altra prova del que ja sha dit, que el proveïment de captius a lilla era fet, en bona part, directament per corsaris a la tornada de les seues expedicions. Més avall, al capítol especialment dedicat al proveïment de captius, es recullen els exemples coneguts de corsaris i dexpedicions corsàries relacionats amb Eivissa.
De la persistència de la captivitat es dedueix que el preu que els captius assolien a les places compensava les despeses que ocasionaven les expedicions de captura. En el seu estudi sobre els mariners, pirates i corsaris catalans medievals, A. Unali afirma que «Il mercante era, nella maggioranza dei casi, anche un pirata, almeno potenzialmente».90 Ja sha vist com Verlinden veia en els corsaris els negrers de ledat mitjana, però els negrers, els vaixells i tractants negrers, són un fenomen posterior, fruit de la possibilitat despecialització que el gran mercat atlàntic desclaus va obrir a partir del segle XVI. El corsari medieval no té en general una especialització tan gran, actua també com a mercader i com a pirata, donat el cas. El ventall daccions, la diversificació de lactivitat, era la via més adient per aconseguir benefici i per fer un ús òptim dels costosos vaixells. Els corsaris dEivissa que shan pogut caracteritzar a través dels documents tenien altres fonts de lucre a més daquella activitat.
Els captius eren per al seu propietari un capital invertit que calia amortitzar el més ràpidament possible per obtenir guany de la inversió. Per això els captius eren joves i els contingents captius mantenguts per compra dindividus daquella edat en el punt àlgid de les seues forces. Per permetre aquesta renovació del grup de captius i no acumular individus minvats de facultats, era necessari apartar-los del contingent abans de ledat de defunció mitjana. Està documentat també el simple abandó dels individus ancians, con recullen les ordinacions del mestre de guaita de Mallorca de 1370:
Ítem que ningun catiu ne cativa affollats o trop veys no vaien acaptant per Mallorques ne stiguen per les portes de la ciutat, mas que llurs senyors o llurs dones los tenguen en llur casa o·ls giten de la terra de Mallorques.93
El mateix Miguel de Cervantes, al Quixot, va fer una al·lusió a la cruel però sembla que generalitzada pràctica de donar llibertat als captius una vegada que eren vells:
Y advertid, hijo, que al soldado mejor le está oler a pólvora que algalia, y que si la vejez os coge en este honroso ejercicio, aunque sea lleno de heridas y estropeado o cojo, a lo menos no os podrá coger sin honra, y tal, que no os la podrá menoscabar la pobreza. Cuanto más que ya se va dando orden como se entretengan y remedien los soldados viejos y estropeados; porque no es bien que se haga con ellos lo que suelen hacer los que ahorran94 y dan libertad a sus negros cuando ya son viejos y no pueden servir, y echándolos de casa con título de libres los hacen esclavos de la hambre, de quien no piensan ahorrarse sino con la muerte.95
A Eivissa, el 1322, es va donar «carta de gràcia» a un sarraí vell que havia estat captiu en una alqueria; amb la llibertat se li va sargir també la gonella que vestia per anar mudat en el seu nou estatus de captiu vell alforro.96 Per alleugerir-se del manteniment daquells captius vells, malalts o esguerrats, els senyors de captius idearen un altre procediment que aquell de lexpulsió de la casa. Consistia en un alliberament condicionat al pagament duna quantitat de moneda a què se sotmetia els captius abans que arribassin a una edat molt avançada. Eren els anomenats contractes dalforria. Es tractava dun recurs també conegut a les societats islàmiques, com adverteix Meillassoux, ja que lIslam «Il préconise la manumission à la fois comme un espoir apaisant et comme un moyen de mettre les vieux esclaves à leur propre charge».97 M. Charouiti Hasnaoui explica en què consistia el contracte anomenat al-mukataba:
el Islam reconoce al esclavo el derecho de trabajar, ganar dinero a su favor y recobrar su libertad a cambio de un pago aplazado de un precio fijado por el dueño y dentro de un período limitado mediante un arreglo contractual.98
El contracte dalforria consistia, també en la societat cristiana, en lestipulació legal, estesa en escriptura pública, de lobligació a què era sotmès el captiu de pagar una quantitat al seu propietari per aconseguir la llibertat. La suma a satisfer era fixada pel propietari i el pagament es dividia en terminis. Generalment, com es veurà més avall, el temps de permanència en talla o setmana com sen deia daquella situació podia oscil·lar, almenys a Barcelona, entre els sis mesos i els onze anys, però el lapse més freqüent era entre cinc i set anys.99 Els terminis vencien setmanalment i per això la generalització del nom de setmaner aplicat als captius obligats per aquests contractes. Els terminis també sanomenaven talles i en conseqüència els captius també eren anomenats tallats o persones de talla. En castellà, almenys a lèpoca moderna, la paraula setmaner o tallat es pot traduir per coartado, mot derivat del llatí coarctatus o coartatus, participi passat de coartare, amb el significat molt adient destret, constret, subjecte. Una conseqüència del contracte dalforria era el reconeixement de la personalitat jurídica del captiu i això tenia lobjecte de subjectar-lo, de sotmetrel a la competència de la justícia ordinària. Per això es fermava el contracte davant notari. La justícia, doncs, i no el propietari, era la que havia de perseguir el captiu en cas dincompliment del contracte. Daquesta manera el senyor del captiu salliberava de lobligació dalimentar, vestir i vigilar el seu captiu. La vigilància i el control que lamo exercia sobre el captiu passaven a ser competència dels mecanismes legals de la societat i les necessitats de menjar, vestir i aixoplugar-se del setmaner passaven a càrrec seu.