Después de la revolución de 1868 se acordó el derribo de las murallas de Denia, y un modesto maestro de obras que aquí había, llamado D. Patricio Ferrándis, se quedó la contrata del derribo a cambio de los escombros, que consistían en un poco de piedra y enormes cantidades de tierra que, según él, reunía excelentes condiciones para la explotación agrícola. Adquirió la laguna del Saladar, hizo catas, rellenándolas de machaca, o sea zanjas de drenaje, y encima puso la tierra sacada de las murallas, convirtiendo de tal suerte aquella especie de laguna, que sin duda fué en otro tiempo albufera y acaso más pretéritamente un fondeadero, en una partida de labrantío, la actual partida del Saladar, que entonces tenía unas 90 hanegadas de extensión superficial (cerca de 7 ½ hectáreas).
Allí edificó el señor Ferrándis algunas casitas de labor, y de Poniente a Levante atravesó toda la finca, cuyas dos suertes estaban separadas por un camino que hoy se ha convertido en continuación de la calle Diana
La finca total lindaba por Occidente con el camino del Pozo de la Montaña, hoy camino de la Colonia del Montgó. El linde Norte de la suerte Oriental lo daba la acequia de la Sociedad de Aguas, que corría a lo largo de la orilla Sur de un caminito convertido después en calle del Saladar, de Tallandé más tarde y hoy de Patricio Ferrandis, en recuerdo del fundador de la finca.
Esta acequia, que después fue desviada y convertida en la alcantarilla cubierta, hoy existente en la calle de Patricio Ferrándis, ha sido confundida por los que no la han conocido o no la recuerdan bien, con el Riachol, que es cosa muy distinta».
7 A pesar daquesta elevació del terreny, el barri del Saladar sempre ha estat inundable, perquè la conca natural no havia estat modificada, i per tant gran part de laigua procedent del Montgó continuava arribant a lantiga llacuna. La urbanització del barri de Baix la Mar fins a lactual carrer del Marqués de Campo, amb construccions paral·leles a la costa, impedia la sortida de laigua de pluja. Amb lexecució dun projecte als anys vuitanta del segle passat, es creà un canal paral·lel a lantic Riatxol per lactual carrer de Patricio Ferrándiz, que arreplegava part de laigua del Montgó. En un projecte posterior, el barranc del Saladar es desvià al barranquet de Miró o de Santa Llúcia, ja fora del Saladar i del port. Des daleshores no sha produït cap inundació.
8 AMD, Obres i serveis, clavegueram, sanejament, caixa 5.
9 No sha de descartar, tal com comenta Josep Costa (1977: 562), la possibilitat que aquesta àrea tinguera els mateixos orígens que el Saladar.
2.
Lestructura urbana
L assentament urbà dèpoca musulmana està condicionat per lespai natural que hem descrit abans. Evidentment, el turó, per lalçària, la superfície i els forts corrents als vessants sud, est i nord, condiciona que aquest siga lespai on simplanten les defenses més importants, que adoptaran forçosament una forma ovoide, condicionada per les corbes de nivell.
El lloc idoni per a lassentament residencial és lespai daccés a les cotes més elevades del turó, al vessant oest, que podríem situar entre els actuals carrers Major-Cavallers, Loreto i Nou-Sant Cristòfol, espai amb tres corrents, a nord, oest i sud, i zones contigües relativament planes, de terra bona i aigua freàtica abundant, llocs que sanomenaran posteriorment la Closa. De similars característiques edàfiques és el sòl situat entre el Saladar i la falda del turó que avui ocupen els carrers de Magallanes, Marqués de Campo i Colom. El recinte emmurallat que tancava lassentament, en letapa anterior a la conquesta cristiana, estava condicionat, així mateix, per les característiques del terreny: anava, en el sentit contrari a les agulles del rellotge i partint de lactual Devesa del Governador, en direcció oest per làmbit que separa la Marjal de la terra ferma, lactual Ronda de les Muralles; girava cap al sud a lencontre del Saladar, tancant així lúnic lloc accessible al turó, on hi havia el portal de Terra. Arribat al Saladar, per laltura de la desapareguda torre del Rodat, enfilava recte cap a la mar, vorejant la llacuna del Saladar, seguint el traçat del Riatxol; quan arribava a la mar, ja sobre la restinga calcarenítica fòssil o arenosa, girava quasi 90º en direcció al turó, on tot sembla indicar restes arquitectòniques, trama urbana i cartografia històrica la formació dun recinte sobre lespai més emergit de la restinga sota el turó, entre els actuals carrers de la Senieta i del Pont, prolongació de les muralles que baixant del tercer recinte suneixen amb les torres del Vergeret i del Galliner, fins a arribar a la mar. Aquest és el denominat primer recinte, que tancava els ravals. Dos recintes superiors, assentats sobre la roca del turó, configuraven la resta de defenses: el segon recinte o albacar, en principi lliure dedificacions, i el tercer recinte o alcassaba, residència reial o dels governadors. Bé per un augment ràpid de la població, bé per raons defensives o funcionals que desconeixem, sedificà un altre recinte que trencava la morfologia de recintes concèntrics, sobre la restinga del Saladar, al sud del Riatxol, el que avui coneixem com a recinte del fortí.
6. Plano de la Plaça de Denia con el proyecto del Castillo, dAntonio Montaigu de la Perille. (CGE, 338)
Aquest traçat dels recintes musulmans perdura fins a la segona meitat del segle XIX, amb trets morfològics que es detecten fàcilment avui. Lespai natural condiciona el traçat de les muralles, i aquestes han condicionat, condicionen i condicionaran levolució urbana de la ciutat.
1. LA VILA MEDIEVAL
Les estructures defensives de la Dénia medieval cristiana, que no les urbanes, són hereves de la Daniya musulmana. Els canvis que han experimentat són, generalment, modernitzacions i reformes que no modifiquen traçats.
Davant lescassa població cristiana installada en la ciutat musulmana, el fortí i el primer recinte són abandonats, ja que les enormes dimensions nimpossibiliten la defensa. Jaume II fundà el 1308 una pobla de nova planta dintre del segon recinte o albacar: era necessària la concentració de la població per a fer viable la defensa de la vila. Aquesta pobla o vila nova participa dels cànons urbanístics medievals planta hipodàmica amb carrers longitudinals travessats per altres que configuren una trama ortogonal, si bé la morfologia queda alterada per lorografia del turó:1 així com les muralles, el nous carrers seguiran les corbes de nivell, per la qual cosa hi ha uns carrers longitudinals de direcció est-oest i uns de transversals, costes o carrerons, de direcció nord-sud, seguint el corrent del turó. Alhora, la concentració de la població a lalbacar potencià labandó de la ciutat musulmana, agreujat per lautorització daprofitar els materials de les cases abandonades.2
Aquesta mena dencastellament planteja, per lorografia del sòl, greus problemes urbanístics: difícil accessibilitat, carrers estrets, dificultats dintercanvi comercial, escasses possibilitats deixample, etc. Per condicionaments despai, leixample es materialitza fora del clos de la vila, a lespai que hi ha entre el portal de Terra del primer recinte i el de la vila, és a dir, sobre el terreny que ocupen els actuals carrers Major-Cavallers, Loreto i voltants. Tres fets bèl·lics, succeïts entre la meitat del segle XV i principi del XVI, ens aporten suficient informació per a constatar que aleshores el raval de la vila de Dénia estava no sols consolidat sinó que era tan important o més que la vila mateixa.
7. Plan de Dénia avec son attaque a la basse ville (1708) (IHCM, A-01-09, part). La vila de Dénia en 1708, en el segon recinte, poc abans de la capitulació i demolició.
En una carta del Consell, de l11 doctubre de 1455, tramesa a Alfons el Magnànim, sexposen els fets ocorreguts durant el setge de les tropes comandades pel comte de Cocentaina, portantveus del general governador del Regne de València, com a conseqüència de la presa pacífica de Dénia per la ciutat de València (Palau, 1975: 137):
es vengut a la present Vila, e ab destrals ha trencat les portes del Raval de aquesta Vila, que tenien tancades, per temor de violencies contra vostra voluntat. E es entrat en lo dit Raval. E ajustades gents armades, sens escoltar rahonaments alguns, ans ab grans menaces, e rigors, ma armada, ha assetjat combatre la vila, que sens defensio alguna vehia inexpugnable. E no podent aquella aixi com volia invadir, a permes donar a saco, e gran dany lo dit Raval, e vitualles, fruits, roba, joyes, e altres coses que los vehins dquesta vila tenien en dit Raval.
El raval estava delimitat per lantic recinte musulmà, possiblement amb el mateix portal, si bé amb evidents reformes, com lefectuada pel comte de Dénia NAlfons, a la fi del segle XIV (Chabàs, 1893).
En el plet mantingut lany 1486 entre Joan Roís de Corella, tercer comte de Cocentaina, i la vila de Dénia, sobre uns fets ocorreguts lany 1462, se citen els dos nuclis urbans, la vila i el raval (Navío, 2005):
XI. Item, diu e posa que en veritat [e]sta que la dita vila de Dénia són dos apartaments, ço és lo hu que.s diu la vila e laltre que.s diu lo raval. XII. Item diu e posa que per rahó de la dita guerra que era ab catalans e ab los castellans e altres qui eren en Ondara, tota la gent de Dénia qui tenies ses cases e habitacions en lo raval, tots e los demés ab tot lo millor de sa casa [e]staven-se retrets e aparts, alt, en la dita vila.
Podem deduir que el 1462 el raval estava perfectament configurat i consolidat com a nucli diferenciat de la vila, i que el seu recinte presentava un estat deficient o era excessivament gran per al reduït nombre dhabitants, o bé que la conjunció de totes dues coses en dificultava la defensa, per la qual cosa, davant de qualsevol incident, la població es refugiava a la vila.
Serà, però, en la Guerra de les Germanies on es manifestarà definitivament la supremacia del raval sobre la vila. Tant Antoni Palau, governador de Dénia i procurador general del marquesat, com Baltasar Vives, senyor de lalqueria del Verger, resideixen al raval, i és a la casa daquest darrer on sallotja durant més dun any Diego Hurtado de Mendoza, virrei de València. De nou, davant de larribada de les tropes agermanades, la població del raval es refugia a la vila, i abandonava cases que eren saquejades i cremades.