És possible que els homes siguin tan insensats que bescantin i sempenyin en fer avorrible i odiosa aquesta forma dexistència que hauria désser, que és en el fons, la normal, la noble, lúnica que podrà resguardar en temps futurs la pau de lànima i assolir pels homes el grau màxim de felicitat aconseguible sobre la terra.
Jo diria que Oliver és larrel conservadora de Joan Estelrich, després de lintegrisme de la primera joventut, entre altres coses, relacionada amb mossèn Alcover. Oliver és la intel·ligència més lúcida a lhora dentendre les paradoxes entre les fidelitats, els vincles i les opcions. Els homes de les converses del pedrís, fora mur, retornen a la ciutat. Murmuris de rosari; unes cosidores que canten una tonada del Barberillo. Els diaris publiquen «la relació dels set dies terribles, allà, lluny, a la capital del món, tota flames». És un Oliver més bucòlic i a la vegada més apocalíptic, lenemic de Rousseau, el defensor dun ordre civilitzador. Un Oliver dabans dels anys trenta. Miquel dels Sants Oliver és lescriptor burgès que no pogué ser-ho de veritat. Així també podríem considerar Joan Estelrich. Aconseguí viure com un burgès, fins i tot assumir la simulació burgesa, però sense ser veritablement un burgès.
En la línia clàssica dOliver, Estelrich creu que lesperit renaixentista ve amarat de tradició. Per ell, tradició no és ladhesió passiva a fórmules mortes, ni menys lenyorança elegíaca dinstitucions mortes. Tradició és instint insubornable, voluntat de reviure, manament que ve dels segles, pensament per generacions, ultrapassant les fites individuals. Aquesta idea de tradició prové ben possiblement dOliver. Tradició i Renaixença. Si la decadència era anàrquica i coincideix amb una pèrdua del sentit dautoritat, la Renaixença significa ordre cívic. Per a fer-ho curt: Tradició és legitimitat, passió constructiva, disciplina, acceptació duna responsabilitat que ve dels avis i seguirà més enllà dels nostres néts. És a dir: continuïtat del present amb el passat. Estelrich ho formula amb èmfasi: «Passat, present i futur són temps duna mateixa, indivisible, simfonia». En definitiva, Renaixença és esperit de grandesa.
El Renaixement, la Il·lustració, van ser grans moments per a Europa, sense que deixés dhaver-hi conflictes i guerres. En el període dentreguerres, la noció de Paneuropa encunyada per Coudenhove-Kalergi va cristal·litzar un procés intel·lectual que sedimentava des de segles abans, va sumar aspiracions de projecte polític i va tenir els seus fracassos estrepitosos. Existeix una identitat cultural dEuropa? Encara avui ens ho demanem.
Daltra banda, és que Estelrich era un Ors en petit, una miniatura orsiana que pretenia substituir el Pantarca? Sabem que conspirava contra Xènius. Al seus dietaris, escriu: «LOrs és un mistificador que sesforça a passar per geni; prou sap que li endevinem el joc, però ell insisteix per veure si arriba a passar». Contra Ors va viure millor: per això, deia que «per a ésser responsable, cal ésser immodest». Estelrich tingué sempre o gairebé sempre lempara de Cambó; a Ors, la mort se li endugué la protecció de Prat de la Riba. És Carner qui presenta Estelrich a Cambó. Tot gira, certament. Estelrich fins i tot feia imitacions de la manera de parlar dOrs, una dicció que sorprenia molts dels seus interlocutors.
A lassaig Catalunya endins, lany 1930, Estelrich torna a la figura dEugeni dOrs. Passa comptes, però amb més matisos. Matisos i també malevolència. Per exemple: «Enmig de terrabastall de la fugida, lOrs degué pensar que ens castigava privant-nos dell. Així, un adolescent és determinat pel suïcidi.» I encara més: diu que Ors no sabé retirar-se descena. Necessitava posar. Avui ens podríem demanar: quin odi havia provocat Ors i, daltra banda, és que no tenia dret a posar, és que estava obligat a retirar-se de lescena? Estelrich diu que la renúncia dOrs justifica «a posteriori» els atacs dels adversaris. Vet aquí un argument barroc. Però, tot i així, algun dia caldria tornar a Ors, al cas Ors. També parla de crucifixió.
Laparició dEugeni dOrs supera intel·lectualment tot allò que havia significat per a la llengua catalana laparició baronívola de Verdaguer als Jocs Floral, amb barretina. Les transicions generacionals solen ser injustes i, si Estelrich ho va ser amb Ors, Ors tampoc respectava gaire Maragall. Pla digué que dos grans errors de les classes dirigents de Catalunya eren lerror Verdaguer i lerror Ors. Si lerror Verdaguer «va contribuir a donar un gran impuls a lanarquisme ingènit del país», lerror Ors contribuí, amb la ruptura de la unitat intel·lectual, «al retorn de lamarg escepticisme de la decadència».
La vida i lobra de Joan Estelrich formulen un realisme humanista que va sentir-se del tot confortable en la idea de Paneuropa. Acaba sent un home destratègies internacionalistes, poliglota sempre exuberant, membre eminent daquella elit cosmopolita dentreguerres que avui no existeix. I, a la vegada, gosa invocar el paradigma de les aristocràcies antigues. Un gran vitalista i a la vegada espiritualista. Seduir intel·lectualment, imposar-se per la conversa: dominar. És un intel·lectual amb glamour. Vegem les notes tan vitalistes dels seus dietaris: «La vida, la vida; ah, com menyspreo les doctrines negadores de la vida!»; «Cal viure, i posseir, i dominar, sia com sia, en lordre que sia, material o espiritual, però dominar»; «Tothom té dret a viure la vida que és capaç de viure»; «Decididament, vull coses contradictòries»Enamoradís, sensual, pantagruèlic: duna banda, erotisme dannnunzià, «en pleine nature»; per laltra, amors secrets per evitar que li perjudiquin la imatge dhome públic conservador.
Cambó li retreia una «exuberància dispersiva». Pla va parlar de la dispersió dEstelrich. Però seria un error caure una vegada més en la crítica asimètrica i jutjar lobra dEstelrich pel que no va fer en comptes de valorar els llibres que escrigué. Té una obra dispersa, sí, però intensa i consistent. Ara, també és cert que alguna vegada Estelrich sembla posar-se en evidència parlant de tants projectes intel·lectuals o literaris que no dugué a terme. Ens hauria de sorprendre que fos un lector tan persistent dels dietaris dStendhal, tot plens de projectes sense realitat? Lany 1949, constata que només produeix «fragments acaramullats».
Cambó li retreia una «exuberància dispersiva». Pla va parlar de la dispersió dEstelrich. Però seria un error caure una vegada més en la crítica asimètrica i jutjar lobra dEstelrich pel que no va fer en comptes de valorar els llibres que escrigué. Té una obra dispersa, sí, però intensa i consistent. Ara, també és cert que alguna vegada Estelrich sembla posar-se en evidència parlant de tants projectes intel·lectuals o literaris que no dugué a terme. Ens hauria de sorprendre que fos un lector tan persistent dels dietaris dStendhal, tot plens de projectes sense realitat? Lany 1949, constata que només produeix «fragments acaramullats».
La publicació pels Dietaris (Quaderns Crema, 2012) ha fet que les noves generacions i daltres no tan noves tinguéssim coneixement duna figura que és i ho dic sense ironia un maître à penser «interruptus». Els buits fonamentals dels dietaris publicats corresponen als anys vint, la primera meitat dels trenta, la franja central dels quaranta i, pràcticament, tota la dècada dels cinquanta, fins que mor a París, lany 1958. Són buits categòrics i en bona part corresponen a etapes substantives dEstelrich, com eren la plenitud de la dedicació editorial, laccés als circuits de la cultura europea, la Segona República, la vida parlamentària, la Fundació Bernat Metge, el desenllaç tràgic de la guerra civil, les ambivalències de la postguerra immediata i letapa de la Unesco. En realitat, eren dietaris que volien ser el repeu de transició per unes memòries que havien de culminar tota una voluntat existencial i estètica. Una vegada més, lEstelrich dels projectes sense conclusió.
Al anys trenta, Ors escriu Aldeamediana, que tan bé coneix el professor Xavier Pla, que la va reeditar al volum Historias lúcidas (Fundación Banco Santander, 2011). És lOrs més ombrívol, gloses escrites el 1932 i publicades com a llibre deu anys després, en plena dictadura, i amb dedicatòria ni més ni menys que a Pétain. Temps desencisat per a Europa en els anys trenta i catastròfics els quaranta. Ors escriu les gloses dAldeamediana en un petit poble francès. És el to de la «Marsellesa» de lautoritat. Ors diagnostica els mals de la civilització a lombra duna església de granit davant lalcaldia amb la inscripció obligada: «Llibertat, Igualtat, Fraternitat». És la crisi duna civilització ferida en la qual, malgrat tot, «els vells arbres viuen envoltats dun respecte que es regateja als vells temples i a les persones velles». Després, diu que el benefici duna civilització no es rep per sempre: «És necessari que es mereixi, que es guanyi també cada dia. Una distracció, un idil·li, i ja està de nou la barbàrie allà». Comparem-ho amb un comentari dEstelrich, quan diu que el respecte als antecessors és una de les primeres virtuts del renaixentista. Una restauració renaixentista ha de millorar el model que restaura. No pot conformar-se a restablir una forma passada. Ha danar més enllà, en intensitat i en extensió.
A Ors, li devem molt i li donem molt poc. Estelrich inclòs. Això sí, ambdós volien el retorn duna intel·ligència amb majúscula; però hagueren de viure de prop la fragmentació i el desastre. I hagueren de prendre partit.
Tornem a la Paneuropa. Dos anys després de publicar lassaig Pan-Europa (1923), Coudenhove-Kalergi proposa una gran enquesta entre les elits de lEuropa dentreguerres. Dues preguntes: «Considera la creació dels Estats Units dEuropa com a necessària?»; «La creació dels Estats Units dEuropa li sembla possible?». Certament, la concepció paneuropeista i el realisme no eren, almenys aleshores, incompatibles. En donen prova els arguments que el comte Coudenhove-Kalergi mantingué tota la vida, però que Thomas Mann, exiliat als Estats Units, criticava. Escriu: «Notícies de Nova York sobre el moviment de Sforza, Maritain i daltres contra el club capitalista de Coudenhove, la seva Paneuropa reaccionària, em feien reflexionar i mexigien que assumís una posició». Abans, quan acaba la Gran Guerra que havia dacabar amb totes les guerres, Robert Musil es demana què ha canviat: «Abans érem ciutadans laboriosos; després, ens convertírem en homicides, assassins, lladres, incendiaris i coses de mala mena; i, tot plegat, no hem viscut, de forma pròpia, res». Era la victòria del desassossec. Els catorze punts de Wilson liquiden la Monarquia Dual. La vella Europa esdevé una ziga-zaga de fronteres i comunitats desfetes. Tot això acaba sent part de lexperiència intellectual dEstelrich.