Cada vegada latreuen més les generalitats geopolítiques. Ho constatem a Las profecías se cumplen, lany 1948. «Así se da el caso de que una invariable actitud antisoviética resulte antialemana en 1940, germanófila en 1942 y británico-americanófila en 1946». Potser això és una forma dautojustificació. Cinisme o rectificació? Potser les dues coses. El professor Antoni Vilanova em va contar que, quan conegué Estelrich, sadonà amb molta sorpresa que eren dos trens a punt de xocar: ell era un aliadòfil apassionat, com la majoria del grup de Destino, però Estelrich, de forma també barroca, desitjava la victòria dAlemanya. Una carta de Gaziel tot just publicada fa explícit un judici molt sever sobre aquell Estelrich. Excepcionalment sever. Parla desperits tan «faisandés» i tèrbols com Manuel Brunet, Joan Estelrich i companyia.
A La falsa paz, de 1949, Estelrich cita el cas de Pierre Drieu La Rochelle, escriptor col·laboracionista, que es va suïcidar amb la derrota dAlemanya. Li diu «Le jeune Européen», pel títol duna narració-assaig molt primerenca de Drieu, un llibre de 1927 que per força degué impressionar Estelrich. Per Drieu La Rochelle passen totes les contradiccions de lEuropa dels anys trenta. Totes. Lany 1927, creu en una Europa forta; després, arribà a dir que la salvació dEuropa era la victòria de Hitler. Estelrich considera que Drieu havia mort per Europa.
Tot plegat, les circumstàncies són molt distintes. Estelrich no viu la Gran Guerra de forma directa. Drieu sí, certament. Tres vegades ferit, en parla en un dels seus millors llibres, La Comédie de Charleroi. Després, Estelrich és com una despulla de la guerra civil. Drieu la considera de prop, però la viu a molta distància. En general, és una característica de la vida intel·lectual hispànica. O sigui, quedar-se al marge de dues guerres mundials i, ja després, de la guerra freda.
En tot cas, «Le jeune Européen» que cita Estelrich té una primera part que és fonamental i que descriu amb força una aventura dEuropa. Aleshores, ¿qui defensava la democràcia parlamentària, després de les desviacions del parlamentarisme i de laparició de la política de masses, que acabarien sent la brutalització de les masses? Una espècie de fatalitat intel·lectual duu als totalitarismes. Drieu enyora, sobretot, la força. Anys abans, a Le Jeune Européen, Estelrich hi troba la prova dalgunes de les seves intuïcions. Drieu escriu que lhonor de lhome és actuar o que no pots enfrontar-te a la vida com a espectador si no és com actor. Drieu: «La teva obra té necessitat de la vida; exigeix que visquis, tan bé com mal». Els dietaris dEstelrich en van plens, daquesta exigència existencial.
Alain-Gérard Slama explica a Les écrivains qui ont fait la République, la idea que la identitat política de França, lúnica definible, la trobem en la literatura. Una pàtria literària. Lempremta dels escriptors en la vida pública de França. De la mateixa manera, la crisi de referències de la nostra vida democràtica, la de França, té relació directa amb la lenta regressió de la cultura literària en la memòria col·lectiva, quan hauria de ser un patrimoni compartit. Així, les noves generacions no troben un mirall on tinguin la possibilitat de reconèixer-se. Estelrich diu, sobre la Renaixença, que la primera potència anímica que li calgué recobrar a Catalunya fou la memòria. I de forma encara més coincident amb Slama, Estelrich va escriure: «A França, per exemple, la literatura és producte de linstint social. Tota la vida social francesa es tradueix en literatura; en aquest sentit, no hi ha potser cap literatura tan completament nacional com la francesa».
Alain-Gérard Slama explica a Les écrivains qui ont fait la République, la idea que la identitat política de França, lúnica definible, la trobem en la literatura. Una pàtria literària. Lempremta dels escriptors en la vida pública de França. De la mateixa manera, la crisi de referències de la nostra vida democràtica, la de França, té relació directa amb la lenta regressió de la cultura literària en la memòria col·lectiva, quan hauria de ser un patrimoni compartit. Així, les noves generacions no troben un mirall on tinguin la possibilitat de reconèixer-se. Estelrich diu, sobre la Renaixença, que la primera potència anímica que li calgué recobrar a Catalunya fou la memòria. I de forma encara més coincident amb Slama, Estelrich va escriure: «A França, per exemple, la literatura és producte de linstint social. Tota la vida social francesa es tradueix en literatura; en aquest sentit, no hi ha potser cap literatura tan completament nacional com la francesa».
És lògic que Estelrich fos del tot seduït per Paul Valéry, a qui visitava. Valéry li digué que aleshores el perill de la seducció per la Història era més gran que mai. És veritat que la política europea era inferior al pensament dEuropa? Estelrich ho va comentar a la revista Destino: «Si para practicar con éxito la política hay necesidad a menudo de perder totalmente la memoria, para juzgarla se exige mantener muy vivos los recuerdos».
A París, tingué tractes amb un cert món col·laboracionista. I, sobre la guerra civil, Américo Castro li diu que no es pot fer res perquè ambdós bàndols no escolten ningú; volen destrucció. Tenim a mà notes dEstelrich: «Els pocs patriotes espanyols són els que han viscut a lestranger, com Pla. Per contrast, he recordat la definició de la pàtria per un diplomàtic sud-americà: La patria es lo mejor que hay, a condición de vivir fuera de ella y de ella; O dolça Catalunya, oh entranyable Espanya! Com sodien els teus fills!»
Reconsiderar la figura de Joan Estelrich involucra un fet comparatiu: dels anys vint i trenta del segle passat fins ara, la decadència de lintel·lectual públic minva una millor consideració de la res publica i ha permès lhegemonia de la banalitat. És clar que, amb la guerra civil, la segona Guerra Mundial i la guerra freda, la vida pública tingué una vessant brutalment cruenta. Però és que el segle XXI tampoc ha reincorporat lesperit públic en la vida de tots.
Aquestes consideracions sobre el capital intel·lectual de Joan Estelrich ens duen, gairebé de forma inevitable, a repensar quin és el paper de lescriptor públic ara mateix, en el món de la tercera cultura, en la interacció entre humanisme i tecnologia, en el ciberespai. És una evidència que lintel·lectual diguem-ne lintel·lectual mitjà avui és valorat pel hit parade de laudiència televisiva o per la capacitat radiofònica. És tot el contrari dels valors dexcel·lència que des de sempre eren un dels eixos de lhumanisme, de la mateixa manera que la meritocràcia és un estadi de la democràcia avançada. Què és lhumanisme?, es demanava Estelrich. I responia: voluntat de civilització. Vet aquí una afirmació que tot el postmodernisme ha pretès rebutjar. Però encara podríem pensar con Estelrich que la dinàmica del classicisme és el moviment de lesperit anant del caos a la forma.
Si acceptem que lhumanisme va sortir deteriorat del segle XX, el segle de les ideologies, ara veiem com la deterioració prové de la banalització que és pròpia dels mass media, duna cultura oficialista de la transgressió. A lhora de definir la cultura, Daniel Bell parlava de làmbit de les formes simbòliques, aquelles formes pintura, poesia, novel·la, música «que tracten dexplorar i expressar els sentits de lexistència humana en alguna forma imaginativa». És a dir, crear significats, donar i trobar sentit. La tecnociència pot ser lineal, però la cultura és recurrent, un retorn continu als conflictes existencials dels éssers humans.
Lany 1964 Joan Pons i Marquès, un dels penúltims homes del mallorquinisme polític, conta la darrera vegada que va veure el seu bon amic Estelrich: «Havia engruixit, duia bastó i shi estintolava. Sel veia físicament decaigut i donava la impressió duna interna vitalitat sempre puixant en lluita amb una salut que flaquejava. La cabellera, esbullada com sempre, voleiava a lairet corrent, i els ulls li brillaven encara, vius i curiosos».
Tantes vegades sembla que no en queda res de lhome de lletres. I la destitució dels savis de la tribu és un fet consumat, qui sap si reversible. Ara per ara, la idea de transmissió de sabers i valors ha passat per una greu deterioració. Michael J. Sandel diu que no podem concebrens a nosaltres mateixos com individus «desvinculats» si no és a costa daquelles lleialtats i tradicions que ens situen al món i confereixen a les nostres vides la seva particularitat moral.
Pensem en Joan Estelrich i daltres. I ens podem demanar: més enllà de la trencadissa postmoderna, com podem fonamentar una cultura, per policèntrica que sigui, sense autoritat intel·lectual?
Els primers anys de Joan Estelrich a Barcelona, (quasi) per ell mateix*
Manuel Jorba
Universitat Autònoma de Barcelona
Els nous dietaris
Quatre nous dietaris sincorporen al Fons Joan Estelrich de la Biblioteca de Catalunya. Havien estat al domicili familiar de Xavier Rotllant de Franch i Tina Estelrich i March, i darrerament al duna de les seves filles, a Londres. Són escrits, el primer i el segon, en llibretes amb format de quartilla, com el ja publicat de lany 1918;1 el tercer, en fulls arrancats dun bloc espiral de mida octaveta allargada, i, el quart, titulat «Diari de lHorta», en fulls també arrancats dun bloc de mida octaveta, i cobreixen les dates següents.
1.De l1 de gener al 5 de maig de 1918.
2.Del 12 de novembre de 1918 al 18 juny de 1919. En aquesta data, lautor indica que escriu a part el dietari corresponent al viatge a Portugal («Viatge a Portugal. Notes de viatge a part»). Continua el 7 de juliol de 1919 fins al 17 agost, i hi ha anotacions esparses del 2, 13, 21, 22 i 23 de novembre de 1919, del 15 de gener de 1920 i del 21 i del 24 de maig de 1920. El 2 de novembre de 1919 indicava que havia estat tres mesos sense escriure dietari i el 21 de maig de 1920 que nhavia estat cinc.
3.Del 31 dagost al 21 doctubre de 1939.
4.Del 14 al 30 de setembre de 1946; de l1 al 10 de novembre del mateix 1946; del 20 de desembre de 1946 al 7 gener de 1947; del 28 de juliol al 4 dagost de 1947; del 30 dagost al 7 de setembre de 1947; del 16 al 24 doctubre de 1947 i del 27 de desembre de 1947 al 4 de gener de 1948.