El dos primers nous dietaris, referència principal daquest article, juntament amb el publicat de 1918, que cobreix les dates intermèdies, del 6 de maig a l11 de novembre, coincideixen en el temps amb els mítics dietaris de Josep Pla i de J. V. Foix i hi coincideixen també, si no en els resultats, en la intenció de donar testimoni del procés de formació i de laccés a lacció o a les accions professionals tot fent reflexió i confessió del propi caràcter, dels punts forts i dels febles que hi veu i tot donant testimoni interpretatiu del món en què es trobava immers. Havien de ser, raonablement, pedrera per a obres futures, més per a unes memòries, com ja he exposat en una altra ocasió,2 que no, a diferència dEl quadern gris o del Diari de 1918, per esdevenir punt darrancada dalgun text dietarístic posterior sorgit de lentramat del dietari primigeni.
Lúnic problema meu, potser, radica en trobar el mitjà de treurem del damunt la peresa. Si bé aquesta peresa, prou me nadono, és conseqüència de la nova i immensa decepció portada a la vora del més profund escepticisme. Ploro tot el que hauria pogut ésser i no sóc, tot el que podria fer encara i no podré fer. Tot un pla de vida i les seves realitzacions en marxa, esmicolat el 18 de juliol del 36; una destrucció fins a larrel de la fe, de lentusiasme, de la idea i de la seva expressió. Recomençar, després, gairebé a les palpentes! I, novament, tres anys després, la guerra europea tira per terra el pla novell, de treball a Espanya, [] a Europa, llibres per a Amèrica. I la biblioteca, els papers, les lletres, tot el meu cabal, en perill de perdres al meu apartament de París. I jo, aquí, presoner atuït de lafer del meu germà, que no puc deixar perquè la injustícia és massa atroç, massa enorme! Tota la vida he fet els possibles per a no tornar-me un personatge tràgic, ni dramàtic; he volgut somriure a tot i a tothom; encara ara dissimuloSerenitat, serenitat maguantes. Però algun dia tanta paciència pot esclatar com un Vesubi! El que sé daquesta Espanya, de la seva societat, dels escalafonats és tan purulent i espantós que linfern dantesc resulta, en comparació, un ramat de bones persones (13 setembre 1939).
El quart dietari, el que titula «Diari de lHorta», es correspon amb les successives estades a la casa que va llogar a lHorta de Pollença, la qual cosa el porta a parar atenció molt especialment en el paisatge pollencí, en el de Formentor i en el dalguns altres indrets de lilla, i en llur descripció, a manera dexercici literari, més esporàdic als altres dietaris, però no insòlit, i relacionat a vegades amb sentiments o sensacions del moment.6 Són rellevants daquest exercici literari els apunts darrers del 1919, però poso com a mostra daquests primers dietaris els apunts consecutius, breus, dels dies 28 i 29 de març de 1918, significativament també datats a Mallorca, concretament a Montuïri:
Lhora més bella del dia és la que he passada allà a les vuit del vespre tot sol enmig del camp; la terra era tota en sombres; els arbres prenien formes de bruixes escabuixades; i oh visió corprenedora i fantàstica! la lluna eixia sangonenta darrere les suaus comes llunyanes. Era un paisatge leopardià. Un estrany sentiment religiós mha pres lesperit i mhe posat a recitar en veu alta versos de Dante, de Carducci, de Verlaine, de Maragall i de nAlcover. Arribava del poble el brogit i la música planyívola de la professó de dijous sant (28 març 1918).
Dia esplèndid de primavera []. Malgrat ésser el divendres sant, tan sols no he anat al poble; ha estat una joia passetjar-me pel camp, hora foscant, mentres cantussejava trossos musicals de Beethoven, Grieg i cançons populars catalanes (29 març 1918).
Dades per a una autobiografia interior
De «quadern consolador» qualificava, a mitjan maig de 1918, el seu dietari,7 i a finals de 1919 dinstrument per al contrast «dambicions, projectes, desitjos, i camins per a realitzar-los» i per a la «revisió de necessitats momentànies o futures» (22 novembre 1919).
Encara molts anys després el veia com una ocasió «per entretenir-me jo mateix, per a fixar un estat dànim, per a servir el record futurTasca ben vana també».8 Són pròpies, doncs, dun dietari, i sobretot dels anys de formació, les reflexions relatives a les ambicions personals i a la situació real de lescriptor, als dubtes davant del futur personal, de les conviccions polítiques i religioses abandonades o vigents, dels estats dànim, dels referents intellectuals i, en relació directa amb això, davant dels principis guia adoptats que se li resisteixen i que influeixen els estats dànim, la capacitat descriure i expressar-se convenientment en qualsevol circumstància i per qualsevol mitjà, el context polític i les possibilitats dactuar-hi, etc., i en letcètera reflexions relatives a la creació literària i a la literatura en general.
En conjunt, el dietari aporta una mena d«autobiografia interior» i dóna un quadre de la situació personal de Joan Estelrich en el seu temps i el seu medi, i de les ambicions personals, tant les professionals com les sentimentals.
Al dietari de lHorta, el 7 de gener de 1947, Joan Estelrich escriu:
Em trobo físicament molt bé, però tinc depressions atuïdores; necessito companyia amorosa i comprensiva. Em sento abandonat i sense afectes. No puc comptar per res amb la família. Sóc un orfe (7 gener 1947).
Trec a col·lació aquest apunt perquè casa encara amb els que el 1918 ens permeten ja daproximar-nos bé al perfil psicosomàtic o caracteriològic, si es pot dir així, i dexplicar-nos satisfactòriament algunes de les constants dels dietaris, tant pel que fa a la seva personalitat com a la seva activitat professional i a la que afecta persones i col·lectius diversos.
Latribola una mena dinseguretat personal, que li fa ambicionar trobar una base «filosòfica» de referència com a fonament ideològic i ètic:
Sem fa cada dia més urgent la necessitat dun principi al qual acomodar ma conducta; avui visc en un caos i cada cosa que pens, cada projecte que ideo, el deixo després pensant en la probable inutilitat de tot això. Tal volta fóra una solució, si no salvadora almenys orientadora, el pessimisme a lo Hartmann, emmotllat a mon temperament mediterrani com a camí per a arribar al major grau de felicitat (21 gener 1918).
El desig de trobar una «finalitat» vital deriva del neguit persistent de viure condicionat per una «confusió didees» que afecta el seu ideari, fins al punt que manifesta que, «llevat de qualques conviccions polítiques i morals» (17 gener 1918), no en té daltres:
Avui en consciència jo no sabria dir el que sóc; només sabria dir lo que no sóc, lo que resoltament rebutjo: el catolicisme que es practica, el castellanisme social i patrioter, el romanticisme sentimental i qualque altra cosa: em cal bastir-me altres substitutius. Però ¿és que calen aqueixos altres substitutius? Sia el que sia, sento jo la necessitat o inclinació de buscar el meu jo, la meva personalitat. Veig que estic alliberat de totes mes idees i prejudicis dadolescent; però em trobo ara desorientat i sense base. Penso en el pessimisme a lo Hartmann, que tal volta em suggeriria una solució; penso també en el pragmatisme de James com a fórmula només com a fórmula(30 gener 1918).
En un apunt del 14 de maig de 1919 es qualifica de «psicastènic», un terme no insòlit aquells temps,9 complementat o precisat al llarg dels dietaris amb referències a depressió, misogínia, obsessió, ansietat, fòbia, inconstància, indecisió, por i abúlia. I feia arrancar la problemàtica personal al punt i moment de la ruptura traumàtica amb els vel·leïtosos cercles polítics de Menorca, la tardor del 1914, després dhaver vist frustrades les il·lusions de poder anar a fer estudis superiors a Madrid i, amb això, dhaver perdut «lesperança segura i apacible dun esdevenidor ple de joia» (25 abril 1918), i dhaver-se hagut de refugiar, amb el futur insegur, a Alcúdia, a Mallorca:
En conjunt, el dietari aporta una mena d«autobiografia interior» i dóna un quadre de la situació personal de Joan Estelrich en el seu temps i el seu medi, i de les ambicions personals, tant les professionals com les sentimentals.
Al dietari de lHorta, el 7 de gener de 1947, Joan Estelrich escriu:
Em trobo físicament molt bé, però tinc depressions atuïdores; necessito companyia amorosa i comprensiva. Em sento abandonat i sense afectes. No puc comptar per res amb la família. Sóc un orfe (7 gener 1947).
Trec a col·lació aquest apunt perquè casa encara amb els que el 1918 ens permeten ja daproximar-nos bé al perfil psicosomàtic o caracteriològic, si es pot dir així, i dexplicar-nos satisfactòriament algunes de les constants dels dietaris, tant pel que fa a la seva personalitat com a la seva activitat professional i a la que afecta persones i col·lectius diversos.
Latribola una mena dinseguretat personal, que li fa ambicionar trobar una base «filosòfica» de referència com a fonament ideològic i ètic:
Sem fa cada dia més urgent la necessitat dun principi al qual acomodar ma conducta; avui visc en un caos i cada cosa que pens, cada projecte que ideo, el deixo després pensant en la probable inutilitat de tot això. Tal volta fóra una solució, si no salvadora almenys orientadora, el pessimisme a lo Hartmann, emmotllat a mon temperament mediterrani com a camí per a arribar al major grau de felicitat (21 gener 1918).
El desig de trobar una «finalitat» vital deriva del neguit persistent de viure condicionat per una «confusió didees» que afecta el seu ideari, fins al punt que manifesta que, «llevat de qualques conviccions polítiques i morals» (17 gener 1918), no en té daltres:
Avui en consciència jo no sabria dir el que sóc; només sabria dir lo que no sóc, lo que resoltament rebutjo: el catolicisme que es practica, el castellanisme social i patrioter, el romanticisme sentimental i qualque altra cosa: em cal bastir-me altres substitutius. Però ¿és que calen aqueixos altres substitutius? Sia el que sia, sento jo la necessitat o inclinació de buscar el meu jo, la meva personalitat. Veig que estic alliberat de totes mes idees i prejudicis dadolescent; però em trobo ara desorientat i sense base. Penso en el pessimisme a lo Hartmann, que tal volta em suggeriria una solució; penso també en el pragmatisme de James com a fórmula només com a fórmula(30 gener 1918).