En un apunt del 14 de maig de 1919 es qualifica de «psicastènic», un terme no insòlit aquells temps,9 complementat o precisat al llarg dels dietaris amb referències a depressió, misogínia, obsessió, ansietat, fòbia, inconstància, indecisió, por i abúlia. I feia arrancar la problemàtica personal al punt i moment de la ruptura traumàtica amb els vel·leïtosos cercles polítics de Menorca, la tardor del 1914, després dhaver vist frustrades les il·lusions de poder anar a fer estudis superiors a Madrid i, amb això, dhaver perdut «lesperança segura i apacible dun esdevenidor ple de joia» (25 abril 1918), i dhaver-se hagut de refugiar, amb el futur insegur, a Alcúdia, a Mallorca:
Sóc un psicastènic¿De quant temps em dura? 5 anys. Ara els fa; unes eleccions; i després temporada tristíssima, acerbíssima, a Alcúdia. Aquelles vistes al mar; aquelles excursions cap a lAlbufera, atravessant núvols de moscards, aquella anada a Inca amb ma mare per a ferme un trajo que em servís per a Madrid! Oh déus, oh déus! Tota la tragèdia dels meus divuit anys! Dallavors ençà, ¿què? Cinc anys. Vida, lluita, treball, diversió i sobretot preocupació íntima. Però, ¿què? ¿Sóc un geni? Idoncs!!? (14 maig 1919).
En un extens apunt del 25 dabril de 1918, traçava, partint de les notes preses del Giacomo Leopardi (1913) de Paul Hazard, unes «vides paral·leles» en les quals hi ha preocupacions recurrents daquests primers anys del dietari. Per això remarcarà que, si tot el que Leopardi sap «ho ha hagut daprendre per ell mateix, en perill dhaver pres un mal camí», era més probable un mal camí semblant per a ell, que no havia disposat de tots els llibres moderns que hauria necessitat els anys de formació a Menorca. Lexercici de paral·lelisme responia al que havia escrit unes setmanes abans, just quan estava llegint lobra de Paul Hazard:
Com em plau trobar, en les vides dels grans homes, fets, característiques molt semblants en els de la meva vida! És que els genis són els homes més humans, més amples i més fondos, més universals; els que tenen intensificades totes les facultats humanals (2 març 1918).
Hazard el portava a especular sobre les condicions de la genialitat, i a concloure que ésser un geni era «ésser superior als altres», i, per tant, que consisteix a «posseir facultats més desenrotllades i més actives que els altres; és viure més»; i, consegüentment, per situar-se en el camí del geni addueix la «vida múltiple» que el caracteritza, i considera que viu «més que la vulgaritat» perquè sent «més que la vulgaritat».
La necessitat de guanyar-se la vida i la consegüent dedicació a feines que no linteressen (tema recurrent els primers anys) li limiten la possibilitat duna acció professional més lliure, la de tenir una vida sentimental estable, per impossibilitat de formar una família, i li impedeixen disposar de temps per ampliar i consolidar la seva formació, perquè «les necessitats creades, reals o fictícies, ben reals» per a ell (22 novembre 1919), no li permeten de poder prescindir de cap part dels seus ingressos. Tanmateix, no hi havia només entrebancs econòmics en el camí de lestabilitat sentimental i en el dels estudis necessaris o desitjats. La «gelosia», la dificultat de trobar «dona totalment amable» (que en la societat actual considera en general limitada intel·lectualment), que no sigui «tot lo més una concubina o una dona per als afers materials de la casa», feien que veiés «el casament com una nosa pels meus desitjos de fer» (9 gener i 4 abril 1918). Pel que fa a la decisió diniciar estudis superiors, sovint deixa testimoni de la inconstància, com aquest de quan deixava de treballar a leditorial Gili:
He perduda la fe en quasi tot; últimament tenia ocupacions i ara, sense res que mobligui a treballar, romanc descentrat. Cal carrera, canviar de vida. ¿On trobaria, no la força de voluntat, sinó la consciència que a cada moment em recordàs els deures envers mi, envers la meva glòria i la satisfacció dels que esperen en mi, i em privés de distreurem en lespectacle de la vida moguda i sense sentit? []. Pens tot això verament agitat, emocionat, amb llàgrimes als ulls, amb les dents contretes, els ulls cansats de no dormir però febrosos, de dret escrivint. Amb mi mateix faig prometença de canviar la ruta, dintensificar el meu estudi, dacabar una carrera, daprendre les llengües que em manquen per al meu perfeccionament. ¿Què shan fet de les antigues esperances de lluita i victòria? Tornem a la baralla de les idees i els caràcters. Cerquem leternal principi del viure, del pensar, del produir, de lactuar []. Vull liquidar la vida passada. Crear o assegurar amistat. Crear amor. Crear una finalitat pròpia. Oh Vita nuova, oh Vita nuova! (24 abril 1919).
Temia, daltra banda, de caure en la temptació, pròpia dels escriptors que no porten «a dintre grans aspiracions», de publicar «una obra prematura» (15 març 1918). Aquesta reflexió és relacionable amb unes altres de referides a la dificultat de lexpressió escrita, que no són altra cosa que signe de maduresa i de consciència professional, i que no són gaire diferents de les que fan palesa langoixa de lescriptor; de Josep Pla, per exemple, davant les tensions provocades per aquest «ofici amarg», per «una activitat diabòlica i sanguinària».10
Estic en una època en què trobo gran dificultat en lexpressió del pensament per escrit. Pensar i escriure de pressa a lensems me resulta molt laboriós. Altrament, en la conversa amical hi esmerço una riquesa, portentosa per a mi mateix, dimatges i dexpressions clares, justes. Amb ço que durant una hora he anat dient sobre temes religiosos i socials a dos amics meus qui mhan acompanyat fins a casa, nhi hauria per a fer uns articles més interessants que bona part de tota la meva obra literària (14 febrer 1918).
Tot amb tot, se sent orgullós dels treballs fets, «lúnica raó désser, lúnica cosa que em dóna una finalitat, un objecte de viure!» (20 novembre 1918), i del procés de maduració com a escriptor:
Vaig nodrint-me dironia; vaig civilitzant-me; perd els entusiasmes romàntics i guanyo seny i mesura []. Me trobo en tot (menys en vehemència, menys en facilitat descriure) superior al Joan Estelrich de fa un any, i no diguem del de fa dos anys (2 març 1918).
La implicació amb els medis professionals literaris i polítics mallorquins
Joan Estelrich manté el bon record i de Francesc Camps i Mercadal i de Francesc Hernández Sanz (amb qui manté contacte epistolar en benefici de lestudi que Estelrich volia fer sobre Josep Miquel Guàrdia) i fa referència generalitzada negativa al medi polític de què abjurà. Remarcaré de passada que no és només als dietaris que Estelrich deixa constància de la vigència del seu interès per Menorca, com es veu en una carta a Joan Victory, del 5 de juny de 1919, en què, després de remarcar que no ha deixat mai dinteressar-se per la política de Menorca, li proposa que presentin Josep Maria Ruiz Manent com a candidat de la dreta per a la Diputació Balear en comptes de Villalonga Olivar:
Soy amigo del Sr. Villalonga; sé que por mí siente verdadera simpatía, pero esto no obsta para que yo opine que su elección sería un desacierto. Su carácter no es el más apropiado para ir a la Diputación; se necesita gente estudiosa o de espíritu reposado y sereno.
Yo me permito indicarle para el caso a mi amigo el joven abogado Ruiz y Manent. Es un chico de valía y de empuje. Goza de prestigio entre los elementos de derecha regionalista. Podría presentarse como candidato de derechas a seca, en calidad de independiente o con el título de maurista. El lo aceptaría gustoso, tal vez.11
Pel que fa a Mallorca, remarca haver-hi iniciat una positiva «obra realista de catalanisme en sentit de renacionalització constructiva en tots els ordres» (1 febrer 1918), que resumiria a larticle encarregat per Rovira i Virgili per a lAnuari de Catalunya:
[] tots els meus amics hi són anomenats, però jo no hi sóc, i jo sóc qui ha impulsat, qui ha iniciat, qui ha fet, qui ha comentat àdhuc, els fets i els documents que en la crònica sesmenten (3 febrer 1918).12
En tot cas, en una altra ocasió remarca la preocupació dels conservadors davant la progressió del «regionalisme mallorquí»:
En Josep Socias, cap dels conservadors [], en un discurs que pronuncià diumenge als compromissaris conservadors per a lelecció de senadors parlà només del nostre regionalisme al·ludint especialment a unes frases meves de Mallorca, i al darrer manifest del Centre Regionalista. És clàssica aquí sa frase, referint-se al catalanisme, «las aguas turbias del Llobregat» (14 març 1918).
Per a La Vanguardia Balear (27 abril 1918), «el señor Estelrich quiso abandonar esta su tierra nativa, en busca de más amplios horizontes, y nos lo ha devuelto la obligación de prestar el servicio militar, a que está afecto». De Barcelona estant, i tot evocant el «mal dels insulars», lenyorança, que «és molt complexa», Estelrich es planteja alguna vegada retornar a Mallorca, «abandonant-ho tot», però sap que allà, «condemnats a perpètua inèrcia», li «haguessin fet la vida impossible», i que shi «desesperaria, tant o més que aquí» (13 i 20 desembre 1918).
En làmbit més estricte de lacció política mallorquina, considera Antoni Maura com un «supervivent», «espanyolitzat i endarrerit», que un altre moment «dins la política catalana hauria estat un home extraordinari» (12 gener 1918). Presenta Lluís Martí com un polític ambiciós, competidor seu al capdavall, en tant que pretenia ser reconegut com «lúnic regionalista mallorquí» davant Cambó i els seus correligionaris.
Lluís Martí és lhome que més té la culpa de que avui el regionalisme polític de Mallorca estigui a major altura. Enganyà en Prat i ha enganyat contínuament en Cambó dient-los que ell era lúnic regionalista mallorquí i que el nostre partit nacionalista havia désser republicà. Ell, però, diu que som nosaltres, jo sobretot, els qui mantenim en un engany en Cambó; però tots ja ens hem temut de ses combinacions [] (5 març 1918).
Joan Alcover, que tractà sovint, seria el referent més destacat de Mallorca. El satisfeia que Joan Alcover linvités a donar una conferència a lAjuntament de Palma sobre un tema literari, i que li suggerís de fer «una breu exposició de la vida i obres de Leopardi» (2-3-1918). O que li llegeixi els seus darrers poemes, com és el cas dels Poemes bíblics, entre els quals el «biblicomaurista» «El ginebró dElies», que li semblen «prosaics; no hi ha vertader lirisme, ni emoció; són artificials», i que són, per tant, una regressió, una mostra duna evolució negativa: